“TMB vol tenir una plantilla dòcil i manipulable”

"Deficitari a TMB és la quantitat ingent de directius que tenim"

"Els treballadors ja no som lliures, depenem dels crèdits"

"La lluita pels dos dies de descans va ser un exemple a seguir"

Visiteu la Web http://andreureadmissio.wordpress.com/, de la plataforma de solidaritat amb Andreu De Cabo on podeu informar-vos i expressar el suport a la lluita de l'Andreu, sigui individualment, sigui de forma col·lectiva.

- Explica’m l'origen d'Andreu en el teu correu electrònic, andreuleon@

Jo vaig néixer fa 37 anys a l’Uruguai i els meus avis van demanar que hem poessin noms catalans. Com no li van poder posar al meu pare un nom català ja que va néixer a Argentina i allà només es permetien noms castellans, llavors a l’Uruguai —que és un país laic—, van demanar que posessin als nets noms catalans. I van triar Andreu, en el meu cas, perquè el meu avi venia de l’esquerra comunista i la meva àvia de la CNT. La meva àvia havia estat secretària d’Andreu Nin. I quan el POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) era perseguit es reunien clandestinament a la casa de la meva àvia al Guinardó Va ser allà, a la casa dels meus avis al Guinardó, on es va fundar el POUM.

- Ostres! Un gran honor, un important partit revolucionari

I vam trobar la casa fas dos anys, perquè el meu avi quan va tornar no se’n recordava bé. I era perquè pujant al Guinardó per la Font d’en Fargas, arribes al carrer Montserrat de Casanovas i pels dos costats comença la numeració 1, 2, 3, 4. Es repetien les numeracions pels dos costats. Després hi va haver un canvi de numeració i sempre ens van indicar pel costat dret. Però l’única foto que tinc de la meva àvia al Guinardó, vam veure que per la inclinació del carrer, havia de ser a l'esquerra. I així vam trobar la casa. I allà fa dos anys vam posar una placa commemorativa «En aquest indret és va fundar el POUM». I com era en època electoral, l’alcalde Hereu ens va dir una setmana abans que vindria a la inauguració. Jo em vaig presentar amb la samarreta de «la vaga dels dos dies» dels conductors. L’alcalde molt polític va riure, però em va donar la mà...

- És a dir, provens de família de lluitadors.

Sí, ens ve de família (rialles).

- Quan vas venir a Barcelona?

Vaig venir a Barcelona al 2000 o 2001. Als autobusos vaig entrar a treballar el 2003. Del 2005 al 2009 vaig ser delegat sindical. La CGT feia temps que no es presentava al col·legi de tècnics administratius, perquè no aconseguia reunir candidats suficients.

- En què treballaves?

El 2003 vaig entrar i segueixo estant al departament de telecomunicacions.

- En què consistia?

Sóc tècnic de segon nivell. Tota l’electrònica embarcada, no la que controla el motor, sinó la de la ràdio, els anuncis electrònics com els que indiquen «propera parada», i tota l’electrònica que se li afegeix al bus. Quan falla, es desmunta a les cotxeres i ens l’envien. Jo al laboratori arreglo les ràdios, les pantalles i l’electrònica dels ordinadors que informen l’usuari.

- Com vas arribar a delegat sindical?

CGT em va oferir presentar-m’hi, ho vaig fer i vaig sortir elegit delegat. A les següents eleccions, vam considerar que com que els càrrecs sindicals no són perpetus, ni personals, ni per tota la vida, calia fer un canvi. Va venir una companya que es volia presentar i es va presentar en primer lloc. En aquesta ocasió no vam aconseguir cap delegat sindical. Tanmateix jo vaig continuar amb les tasques sindicals.

- Quines tasques?

De suport a la lluita dels conductors. Encara que jo no sóc conductor, sempre els he estat recolzant en les seves reivindicacions i en especial per exigir els dos dies de descans setmanal. He estat col·laborant des dels programes de la ràdio que fa la CGT d'Autobusos, Ràdio Rosko, a Ràdio Contrabanda. La part tècnica de la ràdio, si subsisteix fins a dia d’avui, és perquè sempre he estat donant un cop de mà. En els actes m’he ocupat de la megafonia i he portat els materials per a les assemblees de treballadors. He repartit fulles informatives en les portes de les cotxeres. Segueixo mantenint la web de la ràdio i també la web del programa de la meva secció sindical. Només he demanat hores per a activitats puntuals.

- Durant la vaga pels dos dies de descans quina va ser la teva participació?

Com jo no podia fer vaga perquè no estava assignada al meu col·lectiu (només podien fer vaga els conductors), jo començava treballar a les set del matí, doncs a les quatre de la matinada —molts dies— me n’anava a la porta de les cotxeres, abans d’entrar al meu torn i estava amb els conductors. No podia fer vaga, però tot i així un dia l’empresa va acusar-me de trencar un autobús i em van sancionar amb sis mesos sense sou i sense feina.

- Sis mesos per trencar un autobús. Com va anar?

Sí, sis mesos per trencar el vidre de l’autobús. El que va passar és que sortien els serveis mínims lents, doncs l’empresa no facilitava les llistes, no volia facilitar la informació. Sortien els serveis mínims lentament perquè se’ls preguntava un a un. En aquest moment l’empresa es va posar nerviosa i va decidir enviar la policia perquè carregués i apartés la gent de la porta de la cotxera. En aquest moment vaig dir als mossos d’esquadra: «Un moment, jo sóc delegat sindical i estic fent la meva feina. A mi no em trauràs perquè estic fent la meva feina sindical". Els mossos carreguen i ens arraconen. En aquest moment que estàvem envoltats per les forces de xoc dels mossos, torna un autobús amb un vidre trencat. Uns dies després rebo una notificació que diu que un mosso d’esquadra li pregunta a un directiu —que precisament em coneix a mi per les reunions de treball— «d’aquest grup qui és aquest home». I el directiu li va donar el meu nom. Ni a mi, ni a ningú no el van detenir a la porta de la cotxera. No hi va haver cap identificació i només perquè un directiu que em coneix amb anterioritat i que sap que jo era delegat, m’esmenta i m’imputen sis mesos sense sou i dos anys de presó. No vaig haver d’ingressar a presó però actualment segueix la denúncia penal ja que no l’han arxivat.

- I les sancions les van fer efectives?

Només un mes i mig. Els treballadors de TMB vam guanyar la vaga dels dos dies i van quedar sense efecte les sancions als treballadors relacionades amb la vaga.

- Quines denúncies has fet a la feina?

En telecomunicacions som deu treballadors i sis directius! Això perquè et facis una idea. Quan es va desmuntar el seguiment per GPS dels autobusos, l’empresa va enviar uns treballadors a vendre la ferralla, sigui el ferro o l’alumini, i aquests diners els va recaptar un directiu de telecomunicacions, més de 1.600 euros, i jo com era delegat, vaig voler saber el destí d’aquests diners. Després de diverses gestions amb l’empresa, vaig exigir que mostrés el comprovant d’ingrés dels diners a l’empresa. Primer em deien que a mi no m’han de donar explicacions, però després van reconèixer que els diners estaven en un sobre al despatx del directiu, un enginyer de Metro, i que no ho tornarà a l’empresa.

També detecto que els directius de telecomunicacions es compren coses personals amb diners de l’empresa, és a dir de tots els barcelonins. Jo, o qualsevol de comunicacions, encara que sapiguem arreglar un ordinador no ho podem fer, ja que hi ha una política justificada en la voluntat que no es propaguin ni es perdin dades, que fa que els ordinadors només els arreglin els del departament d’informàtica. I encara que jo sàpiga no els puc reparar, ni tocar. Bé, detecto que els caps de telecomunicacions es compren discs durs, fonts d’alimentació i equipament informàtic que clarament no és per a l’empresa, perquè, per les dimensions físiques, les coses que es demanen no entren en els ordinadors de l’empresa. Eren per les torres de la casa de cada un. Per exemple, les fonts d’alimentació de 500 watts no eren per als ordinadors de l’empresa. Eren per a la casa d’un. Vaig preguntar ingènuament com ho faran, ja que aquestes fonts no entren. Em van respondre que ja em contestarien. Al cap de dos mesos de fer la denúncia de la compra, em contesten que van equivocar-se i que ho tornarien. És a dir, es donen compte de l’error dos mesos després de la denúncia, una vegada rebuts, oberts, utilitzats.

- I què els va passar als directius per aquestes compres fraudulentes?

Res no hi ha ni un directiu sancionat per això. No passa res. La paradoxa és que s'acarnissen amb l'usuari del transport quan no paga 1 euro, però callen i miren a un altre costat quan un directiu ens roba més de 1.600 euros. Ni tan sols li exigeixen que els torni.

- Què més has denunciat?

Vaig denunciar un cas d’assetjament sexual. Un treballador es dedicava a filmar amb càmera oculta la roba interior i parts íntimes d’una treballadora en horari laboral. La cap de recursos humans i els directius reconeixen que aquest treballador no ha estat sancionat per aquests fets, ni ho pensen fer. A l’assetjador no li van fer res, i a la víctima la van apartar a una altra secció.

- I davant tots aquests abusos i robatoris i aquesta impunitat; què es pot fer?

Vaig demanar una reunió amb la direcció d’empresa i els vaig dir «si no fan res contra el director, que és un lladre i ja ho he demostrat, em busqueu una altra ubicació ja que jo no vull veure’l cada dia.". I em van traslladar de la cotxera Pablo Díaz a la cotxera d’Horta amb la intenció de reparar només l’electrònica dels Bus Turístic de Barcelona. En principi estava bé. Però bé, del que s’ha dit als fets... Semblava que l’empresa tenia la intenció de millorar, però va ser tot un parany. Em van donar un local que era un dipòsit brut. No hi havia condicions de salut laboral, ni d’higiene per treballar. No hi havia ni llum, ni eines. No hi havia res. No obstant això jo seguia a la feina perquè no podia quedar-me desocupat. Però la intenció de l’empresa no va ser solucionar el problema al traslladar-me a mi, sinó prolongar la meva relació laboral, esperar dos mesos per tal que vencés el període de garanties sindicals, que és d’un any. I el més greu d’això són els darrers fets que m’imputen: «que els pego, els insulto i que falto al meu cap». Aquests últims fets van ser al mes d’abril dins del període de garantia. I l’empresa m’obre l’expedient al juny pels fets d’abril.

- Es van apressar de manera indecent, la qual cosa és bo per la teva defensa. Quines altres coses tens al teu favor?

El testimoni i solidaritat dels treballadors sobre el meu treball sindical i professional. També al juny, abans que em ratifiquessin que estava acomiadat, el sindicat em va tornar a posar hores sindicals, i l’empresa es va negar que jo fos delegat, argumentant que el sindicat sabia que jo en un futur estaria acomiadat. I això està signat en la resposta a la CGT.

- Una raó improcedent, inventada, molt poc creïble, que resta credibilitat a les calumnies i falses acusacions contra tu. Vas pegar als directius?

No he pegat ningú. Són calúmnies. Els he dit la veritat, això sí: Li he dit a la cara al meu cap que és un lladre, perquè és veritat.

- I no li deuria agradar.

Sembla que no li va agradar.

- A quin dels sis caps vas tractar de lladre?

Al més immediat. Després hi ha el cap del departament a qui comunico i denuncio els fets i el cobreix. Se n’adona que es compren coses per a ells i els cobreix.

- El judici, per quan és?

El dia 3 de desembre, el dia del meu aniversari.

- Un bon dia, un dia per rebre regals i bones notícies

Bé... Aquí tots sabem com és la justícia i de quin costat estan les lleis.

- Com està la teva demanda de readmissió?

Ho estic portant amb l’advocat i he consultat també a altres advocats. El més difícil és demostrar la mala fe de l’empresa, que ha esperat un any que vencés la garantia sindical perquè jo no pugui demanar l’acomiadament nul. Només puc demanar l’acomiadament improcedent davant la qual cosa qui decideix és l’empresa. Jo no puc demanar en teoria l’acomiadament nul, llevat que es demostri clarament que és una persecució sindical. Lluitem per això. Li estic aportant totes les proves a la meva advocada per al judici contra l’empresa. I allà veurem si desmuntem les mentides que s’han inventat contra mi.

- Quines mentides?

Que tiro els ordinadors a terra, i ja veurem si el que diu això troba falsos testimonis. Doncs els directius que m’acusen no eren al lloc dels fets. I han fets informes en què em tracten de mala manera, com si fos el fill del diable. No sé si s’atreviran a treure’ls durant el judici.

- S’ha creat una pàgina web per a la teva readmissió i veiem molta solidaritat

Sí, hem creat la pàgina web de suport. Molts col·lectius, sindicats i seccions sindicals d’altres empreses ens donen suport. Reconforta saber que hi ha solidaritat entre treballadors.

- En altres ciutats han anat privatitzant el transport. Es pensa privatitzar el transport a Barcelona, com ja ho estan fent en l’ambit de la salut i de l’educació?

Ho intenten. I clarament diferencien el que són els «busos dels barris», que jo entenc com a serveis a la ciutadania, i d’altra banda, diferenciat, el que són els negocis més sucosos i rendibles: els busos turístics. També hi ha el bus nocturn que era de TMB i ja va ser privatitzat. Tots aquests negocis que són rendibles s’han privatitzat i els volen deslligar de les empreses públiques. Els polítics diuen que TMB és una empresa deficitària, que perd molts milions, però no parlen de la quantitat de directius que tenim. I tampoc és deficitari un suport a la ciutadania, als barris. Deficitari és la quantitat ingent de directius que tenim els treballadors i això si no ho diuen els polítics.

- Per facilitar la privatització, els governants netegen les empreses públiques de sindicats i sindicalistes conflictius, tant com poden. Com ho veus?

Més clar, el cas d’Eurovegas. Demanen com a condició que els sindicats no facin res als casinos. «Els dos dies de descans» dels conductors ha estat un exemple, no només a Catalunya, sinó en l’àmbit de l’estat espanyol, ibèric i més enllà. Ha estat un exemple de mobilització de la classe obrera. Hem rebut suport i solidaritat de moltes parts del món. A tots els que ens hem vist involucrats en la vaga, ens voldran treure del mig per tenir una plantilla més dòcil, manipulable i que sigui més fàcil una possible privatització de l’empresa.

- Quins mètodes vau utilitzar per aconseguir els dos dies de descans?

Al principi UGT i CCOO es burlaven: «Això no s’aconseguirà». Érem pocs els que estàvem per aquesta lluita i això va anar creixent i creixent. Teníem clar l’objectiu a complir i no ens apartàvem d’aquest objectiu. I hi ha vegades, com es constata, que es perden els objectius. Cal marcar els objectius a complir i perseverar. Tot i que teníem tots els mitjans en contra, intoxicant: «que era una vaga salvatge», «que anava contra la ciutadania», —poca gent es fixava que era per a la salut del transport, per a la salut dels conductors i també per la seguretat de les persones que viatgen en el bus—, vam guanyar. Vam perseverar en la lluita fins a aconseguir els dos dies de descans.

- Com veus el moviment sindical actual?

Aquí a la CGT no només hem lluitat per causes a l’empresa, també hem actuat en conflictes a altres empreses. Ens hem mobilitzat en empreses subcontractades per la Seat. I hem anat a la Seat, per exemple, quan van fer l’ERO pels sis-cents treballadors. Hem estat a les portes de les plantes industrials. M’entristeix reconèixer-ho, però al treballador el tenen enganxat amb la hipoteca, amb la quota del televisor de plasma, i altres crèdits. A la Seat mateix havien acomiadat sis-cents trenta treballadors i venien els treballadors dient «jo vull treballar, he de pagar la quota del pis, la quota del cotxe». Els hi responíem: i els companys acomiadats, al carrer, com ho pagaran? Ja s’ha perdut la llibertat de les persones. Ja no som lliures. Depenem de crèdits. Això és el que diu el president del meu país, Pepe Múgica, un ex tupamaro, que és el president més pobre del món, segons reportatges de la premsa. Ell com a única propietat té un vell Volkswagen escarabat. I just el van enganxar en una entrevista sortir de la ferreteria del seu barri amb una tapa del vàter per casa seu. Cobra 10.000 euros mensuals. Es queda només amb 1.000 euros i la resta ho dóna a l’associació Raúl Sendic, que dóna suport a la gent del camp. I amb aquests diners viu. I no viu sota una línia de pobresa, sinó que tracta de no endeutar-se, no dependre de deutes als bancs, ni a ningú. Aquesta és la llibertat. No la llibertat per poder comprar i consumir.

- Com està ara Uruguai?

Ara està en conflicte amb Argentina pel bloqueig de les fronteres i la sortida al mar. És un país petit, més petit que Catalunya, tres milions tres-cents mil habitants. I un milió i mig fora.

Gràcies i que sempre gaudiu de la independència i siguem tots nosaltres tan independents com el Pepe Múgica.

* Entrevista realitzada per Txema Bofill amb la col·laboració de Pep Cara, publicada al núm. 143 de la revista Catalunya - Papers.