La City, un paradís fiscal al cor de Londres

Oriol Barba - Setmanari Directa

La tradicional desfilada de
països de la cerimònia inaugural
dels Jocs Olímpics va
tornar a mostrar al món l’existència
de microestats, sovint oblidats
o desconeguts per la majoria. Entre
ells, trobem bona part dels paradisos
fiscals amb més renom
internacional. Les illes Verges,
Caiman o Jersey són només alguns
exemples de paradisos fiscals vinculats
històricament al Regne
Unit. De fet, la majoria de les 38
jurisdiccions a qui l’OCDE va exigir
millores en relació a la transparència
en qüestions financeres hi
tenien vincles històrics. Des de
l’expansió de Londres com a capital
financera internacional al segle
XIX, la relació entre el Regne
Unit i els paradisos fiscals ha estat
estreta.

Sorprèn, però, que la pròpia capital
britànica sigui un dels territoris
del món on s’evadeixen més
impostos. El Regne Unit ha desenvolupat
intencionadament una política
pública a la recerca de les
grans fortunes mundials. No es
tracta, en aquest cas, de les tradicionals
baixades d’impostos al capital
per atraure inversions, practicades
per diversos països europeus i que,
d’altra banda, ha mostrat uns resultats
nefastos a països com Irlanda.
El que permet la legislació britànica
amb el règim de “residents no
domiciliats” és que les persones
que resideixen al Regne Unit de
manera temporal no hagin de tributar
per les rendes obtingudes
fora del territori sempre que es
mantinguin a l’exterior. Aquesta
excepcionalitat respecte la legislació
de la majoria de països és la que
permet que els diners de les grans
fortunes s’escapin de qualsevol
control fiscal. Una política, duta a
terme per governs de diferent signe
polític durant dècades, que assumeix
com a mal menor el fet que
els anomenats super-rics no paguin
una part dels impostos a canvi
que resideixin (i gastin) en territori
britànic.

La Corporació de la City,
un paradís fiscal singular

En aquest context, un cas ben singular
és el de la Corporació de la
City de Londres, una autoritat municipal
única al món. Regeix l’anomenada
milla quadrada –el centre
financer de la ciutat– i està al marge
del control democràtic i legislatiu
de la resta del Regne Unit. Fins
i tot, quan la reina d’Anglaterra vol
entrar a la City, té lloc una cerimònia
que posa de manifest el seu
caràcter excepcional. Durant segles,
la gent poderosa i la classe governant
han concedit privilegis
importants a la City a canvi d’accés
als mercats financers.

Al llarg de la història, nombrosos
moviments reformistes han
intentat –sense èxit– fusionar la
Corporació amb l’autoritat municipal
de la ciutat. La Corporació és
una institució opaca i antidemocràtica,
la majoria dels membres
de la qual són escollits per les empreses
instal·lades a la City. És
l’única part del territori britànic
on, formalment, el Parlament no
té autoritat. El fet que el país no
disposi d’una constitució escrita i
que confiï bona part del seu funcionament
polític a la tradició i el
costum ha permès que aquesta figura
d’origen medieval hagi perviscut
fins el segle XXI –i no sembla
que hagi de desaparèixer en el
futur immediat. En algun cas, l’autoritat
de la City fins i tot passa
per sobre de la del Parlament. Aquesta
supremacia l’encarna la
figura del Remembrancer, un lobbista
oficial que seu darrere el
president de la Casa dels Comuns
amb l’objectiu d’assegurar que els
drets i els privilegis de la City no
siguin violats per les decisions dels
diputats i les diputades. Tot i el
caràcter pintoresc del càrrec, creat
el 1517, costa de creure que es tracti
només d’una figura simbòlica.

El seu poder és ben tangible.
La City actua com una autoritat a
l’ombra i coordina el funcionament
dels nombrosos paradisos
fiscals repartits pel món sota el
paraigua de la corona britànica.
El sector financer és el principal
motor econòmic de la ciutat i del
país. Qualsevol intent de regulació
és respost per la Corporació
amb l’amenaça de traslladar la seva
activitat a tercers països com
Suïssa. A més, la Corporació s’ha
convertit en el lobby més poderós
del món a favor de la desregulació
dels mercats financers.

Tot això succeeix enmig del
desconeixement de la majoria de
la població londinenca i a tan sols
tres parades de metro del Parlament
de la democràcia més antiga
del planeta. Els darrers anys, però,
l’opacitat de la City s’ha començat
a posar al punt de mira de
governs i organitzacions de tot el
món, que pateixen una crisi financera
cuinada al seu interior.
Tot i això, res ni ningú sembla disposat
a assumir els costos d’enfrontar-
se a un dels nuclis del poder
financer mundial.

* Article publicat al núm. 287 del setmanari Directa