Pressupostos 2013: tot el que amaga la deutecràcia

Estat espanyol: cop de mercat i doctrina del xoc neoliberal

Els pressupostos generals preveuen 39.722 milions d’euros destinats exclusivament al pagament dels interessos del deute. El frau fiscal del període 2010-2013 pot superar els 267.000 milions.

El rescat també es pressupos­ta: 40.000 milions d’euros per pagar el deute en els no­us pressupostos generals presentats per Mariano Rajoy. Una xifra de rècord històric que suposa un augment –enmig de l’allau de retallades– d’un 34%.

El dijous 27 de setembre, es van presentar els pres­supostos generals de l’Estat, uns pressupostos clarament antisoci­als, dels quals destaca, per sobre d’altres partides, la destinada al pagament dels interessos del de­u­te. 39.722 milions d’euros es destinaran a aquesta partida, una xifra que marca un rècord de dimensions històriques. Aquesta partida és de les poques que augmenta, 9.742 milions d’euros, prop d’un 34% respecte l’any 2012. Aquest in­crement es contraposa obertament a la reducció en sanitat (un 22,6%) o en educació (un 17,4%). El pagament del deute opera clarament en detriment de la despesa social.

Complir amb el deute no es li­mi­ta a pagar els interessos, ja que també s’ha d’amortitzar part o la totalitat del capital prestat en un inici. En el cas de les finances pú­bliques, el retorn del capital del deute públic (o amortització del deute) sovint queda amagat sota el procés de refinançament del deute. Les amortitzacions de deute de l’Estat per a 2013 seran de 159.153 milions d’euros (un 3,8% més que el 2012). Aquestes amortitzacions no consten com a despesa perquè, en realitat, es cobreixen amb noves emissions de deute. És a dir, nou deute per tapar el vell deute. A­quest nou deute s’haurà de pagar, probablement, a un cost superior (interessos més elevats) que el de­u­te anterior, a causa de la minsa confiança dels mercats en l’economia espanyola. Si sumem els interessos i l’amortització de capital, els recursos públics que es destinaran al retorn del deute són 168.895 milions d’euros, més que el destinat a pensions i prestacions d’atur conjuntament. D’aquesta manera, entrem en una espiral d’endeutament sense fi.

El deute hipoteca les finances públiques

El total del deute públic espanyol, el que tenen les administracions central, autonòmiques i municipals, és de 804.388 milions d’euros i equival al 75,9% del PIB es­panyol (setembre de 2012). Segons les dades fetes pú­bliques pel Banc d’Espanya, el principal augment del deute públic s’ha donat en el deute de l’administració central (617.504 milions d’euros), mentre que el deute de les ad­mi­nis­traci­ons autonòmiques també ha crescut, però en menor mesura (150.578). La resta (36.306 milions d’euros) correspon al deute municipal i d’altres administracions locals i provincials.

La nova previsió presentada pel govern espanyol indica, però, que, al tancament de l’exercici de 2012, el deute públic se situarà al 85,3% del PIB i augmentarà fins al 90,5% el 2013. Aquest creixent deute pú­blic, amb l’increment dels interessos que s’han de pagar any rere any, suposa una hipoteca per a les fi­nan­ces públiques, ja que el seu pa­gament té prioritat per sobre d’altres obligacions de l’Estat.

En efecte, recordem que la re­forma de la Constitució Espanyola feta l’agost de 2011 va incloure en el nou articulat la prioritat de fer front al pagament del deute per sobre d’altres despeses i la prohibició de qualsevol intent de negociació o repudi del deute. D’aquesta manera, per complir amb la Constitució, la prioritat dels successius governs espanyols i autonòmics no seran les pensions ni l’educació ni la sanitat ni altres drets socials, sinó el pagament del deute.

Tot i que la xifra d’endeutament públic encara és inferior a la mitjana europea, la preocupació que genera al seu voltant es deu, per una banda, a la rapidesa en el seu increment i, per l’altra, en la manca de confiança que les administracions públiques espanyoles tinguin capacitat de fer front al seu pagament.

Contràriament al que sembla que ens vulguin fer creure governants i alguns mitjans de comunicació, el deute públic no és a l’origen d’aquesta crisi, sinó que n’és la conseqüència.

Història d’un increment del deute anunciat

L’any 2007, quan la crisi era a les beceroles, el deute públic era del 35,5 % del PIB i, després de prop de cinc anys de crisi, retallades i salvaments bancaris, el deute públic aviat se situarà per sobre del 90% del PIB. Darrere d’aquest increment, hi trobem, entre d’altres, els re­cursos transferits al sector fi­nan­cer.

Des de 2008, s’han donat prop de 175.000 milions als bancs en avals i ajudes directes. Als quals cal d’afegir el rescat bancari aprovat el juny de 2012. La Unió Europea va donar llum verda a una línia de crèdit de fins a 100.000 milions d’euros per recapitalitzar la banca espanyola. Les condicions “molt favorables” de què parlava el go­vern estan detallades al Memoràndum d’Entesa (Memorandum of Understanding o MoU), on es fixen les condicions per rebre el crèdit. El MoU, negociat entre el govern espanyol i l’Eurogrup i que no ha passat pel parlament espanyol, es­tableix, entre altres coses, la condició de la reforma del sistema financer, que es va plasmar en les mo­dificacions aprovades pel govern el 13 de setembre i en la creació del Banc Dolent. Un nou e­xemple de la socialització de les pèrdues bancàries amb diner públic.

El MoU també estableix clarament que és l’Estat espanyol qui avala els crèdits que aniran a parar a la banca. Així, l’Estat s’ha de fer càrrec del pagament dels interessos i del retorn del capital en cas que els bancs rescatats no tornin els diners rebuts, de manera que, una vegada més, a través de més retallades i més endeutament, tots i totes pagarem per les irresponsabilitats de la banca. I aquest cop la factura pot arribar als 100.000 milions d’euros.

- Un deute legítim?

Socialitzar les pèrdues. Privatitzar els guanys. Abans els bancs que les persones, a­bans la despesa militar i les in­fraestructures faraòniques que la protecció social. Cal apuntar que el deute no només és injust perquè, a través de la priorització del seu pa­gament, atempta contra els drets de la població, sinó perquè s’ha acumulat a través de mecanismes in­justos.

El deute és il·legítim perquè compromet la dignitat dels pobles, amenaça la coexistència pacífica dels ciutadans, viola els drets hu­mans i civils o ignora els principis del dret internacional. És per a­quest motiu que, des de la Plataforma Auditoria Ciutadana del De­u­te, No Devem!, No Paguem!, en­tenen que hi ha prou indicis d’il·legitimitat en el deute que empren la Generalitat, el govern espanyol i la UE per aguditzar la sagnant política d’austeritat. La platafor­ma exigeix el dret de sa­ber i, en darrera instància, de dir no al pagament del deute. De re­clamar, com va fer el president de Burkina Faso Thomas Sankara l’any 1987, el dret dels pobles de repudiar un deute que considerin il·le­gítim.

- Un rescat bancari que paguem entre totes

Resulta massa previsible que el rescat bancari acabarà es­sent cobert totalment o parcialment per l’Estat, davant l’evident fallida del sistema financer espanyol. Serà la ciutadania qui, patint les retallades en despesa social o noves fiscalitats –com l’a­ugment de l’IVA indiscriminat–, acabarà pagant els plats trencats de la banca. Situació que s’agreujarà amb el rescat directe del BCE, que imposarà noves retallades com a condició. Només els interessos del deutes es menjaran els ingressos milionaris derivats de l’increment de l’IVA.

El rescat, fiscalment parlant, continuarà sent ben desigual. Les grans empreses tributen a l’Estat espanyol un 17% de mitjana i no un 30% com està establert. Si hi afegim el frau fiscal –89.000 milions d’euros que, entre 2010 i 2013, suposen 267.000 milions d’euros–, cal concloure que, sense cap voluntat política de gravar la gent que té més, la sortida del PP és una altra fugida endavant amb més endeutament.

- Qui se'n beneficia, del rescat i les retallades?

El deute és un mal negoci per als pobles i un bon negoci per a inversors. Amb uns interessos d’entre el 5 i el 6% (sovint 7%), els bons de deute espanyol re­sulten un negoci de risc, però molt sucós. Sorprèn que la principal inversora en deute públic espanyol sigui la pròpia banca espanyola: 200.000 milions del deute públic espanyol es troba a les seves mans. En mans de la mateixa banca que demana rescats i rep préstecs del BCE a un interès baixíssim de l’1%. Després, compra deute espanyol per cobrir el forat que genera el rescat bancari.

Els inversors estrangers se situen en segon lloc, amb 191.836 milions d’euros de deute públic espanyol (una xifra notablement inferior als 281.439 milions que tenien a finals de 2011). El tercer inversor en deute espanyol són les pròpies administracions públiques espanyoles (com la Seguretat Social), que acumulen 74.256 mi­li­ons d’euros de deute espanyol.

Fi­nalment, cal apuntar que, en realitat, el rescat dels bancs espanyols és un rescat a la banca alemanya i francesa: ambdues acumulen 197.560 milions d’euros de deute espanyol, principalment deute de bancs i empreses. Per això Merkel i Hollande urgeixen Rajoy a demanar el rescat.

En el bàndol dels que tam­bé guanyen, cal afegir-hi aquelles grans empreses que s’estan beneficiant de les retallades i les reformes estructurals. Mútues i asseguradores que esperen fer-se amb el negoci de la sanitat; empreses que compraran amb una bona rebaixa d’altres empreses públiques en procés de privatització; empresaris que apliquen les mesures de la re­forma laboral per abaratir costos i augmentar beneficis; banquers al capdavant de grans bancs com el BBVA, el Santander o La Caixa, que aprofiten la re­forma financera per quedar-se amb bancs i caixes en fallida rescatats amb diner públic i a preu de saldo. Tots ells hi surten guanyant, amb el negoci de les retallades.

- Quant necessiten els bancs?

Segons l’auditoria d’Oliver Wyman, encarregada pel govern espanyol i que ha costat d­os milions d’euros, els bancs tenen “necessitat” de rebre uns 53.000 milions d’euros per recapitalitzar-se. Tot i que, de seguida, l’agència de qualificació Moody’s va elevar la xifra a 105.000 milions.

El bloc de finances espanyol Gurusblog també ha denunciat diversos errors i “trampes” en l’anàlisi d’Oliver Wy­man i estima el nou rescat en 80.000 milions d’euros. Sigui com sigui, els actius tòxics de la banca espanyola (crèdits i inversions difícils de recuperar) su­men 184.000 milions d’euros. L’a­u­di­toria Oliver Wyman té precedents d’anàlisis no gaire re­eixides. El 2006, va qualificar l’Anglo Irish Bank com “la millor banca del món”. Tres anys més tard, l’entitat va revelar pèrdues per valor de 17.600 milions d’euros i va haver de ser rescatada per l’Estat irlandès.

Tot apunta, també, que Oliver Wyman està darrere la decisió de Citigroup d’invertir en hipoteques subprime als Estats Units. El resultat d’aquesta operació va arrossegar el primer banc nord-americà a la fallida.

- Un rescat públic de deute privat

El deute públic se situarà al 85,5% del PIB a finals d’a­ny. El deute total, el que inclou el deute de les administracions i també el de les empreses, bancs i famílies, és equivalent al 400% del PIB. L’economia espanyola deu més de quatre bilions d’euros, la majoria internament i una part a l’exterior (el deute ex­tern espanyol és d’1,79 bilions d’euros, un 169% del PIB). Del total d’aquest deute, la part principal no recau en el sector públic, sinó en el privat.

El deute públic espanyol només suposa un 18% del total del deute. Entre les em­preses no financeres (29%) i els bancs (33%), acumulen el 62% del deute de l’economia espanyola, mentre que les famílies sostenen tan sols un 20% del total. El problema espanyol, doncs, és un problema de de­u­te privat.

Però, quan es parla del rescat imminent que ha de demanar el govern Rajoy, que suposarà la compra de deute públic per part del BCE, no­més es parla de fer front a la dificultat de l’administració pública de fi­nançar-se en els mercats. A can­vi de condicionalitats en­cara més estrictes: més retallades i més reformes estructurals com a condició imposada per continuar l’espiral de l’endeutament i no caure en la suspensió de pagaments.

- El deute català

Les darreres setmanes, s’ha parlat molt sobre quin de­u­te heretaria una Catalun­ya independent. El deute actual de la Generalitat de Catalunya és de 42.000 mi­lions d’euros. En cas que el procés d’independència prosperés i s’arribés a un acord amb l’Estat espanyol per re­partir el deute públic espanyol de forma proporcional, aquest seria d’uns 98.000 milions d’euros. La xifra surt del càlcul del 16% (població catalana respecte l’espanyola) del total del deute de l’administració central de l’Estat, que és de 617.504 mi­li­ons d’euros. El deute públic, per tant, rondaria els 141.000 mi­li­ons d’euros, un 70% del PIB ca­talà.

Ara sí, el de­u­te de les em­preses, els bancs i les famílies catalanes (entre el qual hem de destacar el de bancs com CatalunyaCa­ixa) no entra dins d’aquest càlcul, ni tampoc l’impac­te en el PIB que podria tenir el procés d’independència.

* (Iolanda Fresnillo és membre de l'Observatori del Deute en la Globalització. Article publicat a l'edició nº289 del setmanari Directa)

http://www.setmanaridirecta.info/noticia/pressupostos-2013-tot-que-amaga-deutecracia