Europa: les vagues de la dignitat
En 24 països de l'Europa comunitària, aquest 14 de novembre s'han convocat aturades parcials, ia Espanya, Portugal, Malta i Grècia els sindicats s'han decantat per la vaga general. Un malestar acompanyat d'indignació i, per què no dir-ho, de frustració, s'apodera de les classes treballadores. Des de fa dues dècades, a Europa, de manera lenta però continuada, desapareixen drets considerats universals i de qualitat.
Assimilats com un èxit de la democràcia representativa i una societat més justa i igualitària, pocs podrien haver vaticinat la seva defunció política. Parlem d'educació pública, salut universal, habitatge social, salaris dignes o treball estable. Avui aquests drets s'extingeixen enmig del guirigall de les classes dominants.
El president de la Confederació d'Organitzacions Empresarials d'Espanya, Joan Rosell, es mofa de les protestes i els seus convocants. No tenen propostes i des del punt de vista interior, i encara més des del punt de vista exterior, la vaga suposa un torpede contra la recuperació . Aquest argument l'acompanya amb la seva frase preferida: es va acabar el cafè per a tothom , al · ludint a la necessitat d'acabar definitivament amb l'Estat de benestar. Rosell, acusa la classe treballadora de viure de la desocupació i aprofitar-se de la bona voluntat d'empresaris honrats que treballen 14 o 16 hores al dia, mentre l'obrer només ho fa vuit hores i protegit per una legislació paternalista.
El que no diu Rosell és que la CEOE ha rebut 20 mil milions en subvencions de l'Institut de Crèdit Oficial el 2012, i la banca, 50 mil milions. Rosell no té empatx. Segons la seva teoria, els treballadors són responsables, en gran mesura, de la crisi. Han viscut per sobre de les seves possibilitats. Avui han de pagar la factura.
La política d'austeritat dissenyada pel capital financer i les burgesies transnacionals no té límit, engolint i desprenent del considerat superflu. Entre el prescindible es troben persones joves, gent gran, treballadors, camperols, famílies i emigrants. Però també institucions. Universitats, poliesportius municipals, centres de salut primària, oficines d'ocupació pública.
Tots dos, persones i institucions, són un obstacle en el seu camí per aconseguir el control de la societat. Cal deixar pas lliure a les companyies d'assegurances privades, de treball temporal. L'educació es transforma en un negoci. Tot es mesura en funció del benefici econòmic. No hi ha consideracions socials, només monetàries.
En aquest context, milions de ciutadans, per primera vegada en la història contemporània d'Europa occidental, decideixen sortir al carrer i aixecar junts la seva veu contra les polítiques d'austeritat i retallades dissenyades per Alemanya, el Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional i els països del G-8. Polítiques el resultat és un increment de la pobresa, reapareixent la fam, la desnutrició i les malalties de salut pública, polls, llémenes i, com a colofó, el xarampió.
A Espanya, el desemparament que suposa perdre la feina i la impossibilitat de seguir pagant lloguer i préstec hipotecari es tradueix en milers d'ordres d'embargament i desnonament. Famílies senceres s'han quedat al carrer, sense sostre, sense mitjans per sobreviure ni cobertura sanitària. L'acció depredadora dels bancs, en complicitat amb els grans partits i els seus governs, els permet seguir actuant amb total impunitat. Però les entitats financeres no estan conformes: exigeixen més i més. Ara demanen el cap dels avaladors, qui són desposseïts dels seus béns. És l'altra part de la història. Pares que van estampar la seva signatura recolzant la hipoteca dels seus fills es veuen sotmesos al mateix procés. Embargats i expulsats de casa es converteixen en víctimes propícies de contractes usurers i perversos. Pel preu d'una, els bancs obtenen dos habitatges. Ara ens trobem amb persones que han estat tota una vida treballant, estalviant, que han pagat les seves lletres, que tenen el pis en propietat, sense càrregues, amb edats compreses entre 50 i més anys, sent despullats del seu habitatge.
La vaga general és un crit a l'esperança. No tot està perdut. No obstant això, els empresaris i la patronal fan el possible per impedir que els seus treballadors exerceixin el dret a vaga. Les reformes laborals impulsades pel PSOE, primer, i ara pel Partit Popular, permeten l'acomiadament lliure. La por de centenars de persones que comparteixen els motius i desitgen participar de la jornada de vaga els fa abstenir i acudir als seus centres de treball. Són conscients, s'estan jugant la seva ocupació i en temps de crisi, no és aconsellable fer-ho. Els empresaris es freguen les mans. Si vostè fa vaga, respecteu a les conseqüències. Amb 5 milions de desocupats no tinc problemes. L'acomiadament surt barat i un contracte escombraries sempre és una bona opció de canvi.
Tanmateix, hi ha qui decideixen enfrontar la por, segurs de la dignitat que els embarga.
Acudeixen a la feina però deixen constància pública de la pressió a què són sotmesos per part dels seus caps. En aquesta dinàmica, després de la jornada laboral es sumen a les manifestacions convocades en cada ciutat i poble d'Espanya centenars de joves, estudiants, metges, infermeres, treballadors, agricultors, miners, pescadors, treballadors públics, camperols, jornalers. La seva presència calla boques. És possible que els empresaris boicotegessin la vaga i el govern assenyalés que l'anomenat va ser un fracàs. Però el lema
Ens deixen sense futur és ser prou explícit per acudir a la cita. El triomf de la vaga general és un fet. Centenars de milers de veus es fonen en un sol crit: no a les polítiques d'austeritat. La dignitat no es va extraviar en el camí. Mentrestant, els polítics corruptes, d'esquena als ciutadans, aproven el seu pla de retallades, en un Parlament desprestigiat i sense vocació democràtica .
Article publicat a La Jornada
FONT: ATTAC