Relat d’una persona apallissada pels Mossos d’Esquadra al final de la manifestació del 14N a Barcelona

Havia col·laborat amb una performance pel matí sobre el “Castell del Capitalisme”. Al vespre marxava amb dues persones més portant una pancarta on es deia “Retallades mai més. El teatre i la paraula com a armes”. Érem els últims de la manifestació del 14N que va començar al monòlit de la Diagonal. Baixant pel c. Bruc dialogàvem de vegades amb els del cotxe de la CGT, i darrera nostre, un munt de furgonetes dels Mossos d’Esquadra. Tombant per Ausiàs March, les furgonetes ens van avançar amb les sirenes posades. Arribant a Urquinaona, en veure que no podríem avançar més, vam plegar la pancarta sobre les 20,25 h. Just després vam veure com corria la gent des de la plaça. Nosaltres també vam haver de córrer retrocedint fins la cantonada Ausiàs March - Bruc.

Quan vam aconseguir ajuntar-nos de nou i estàvem parlant de marxar cap a casa, amb sirenes i a tota pressa van arribar algunes furgonetes dels Mossos (almenys dues), van sortir d’elles i van començar a llençar pilotes de goma. Molta gent va sortir corrent cap amunt. Un amic meu, una altra persona i jo vam decidir ajupir-nos al costat de la barana del metro per protegir-nos contra les pilotes, que poden ser perilloses. Al cap d’uns instants vaig sentir un fort cop sense haver sentit cap advertiment previ, i un o dos segons després, un altre. Un em va fer una ferida a l’orella, l’altre va ser al braç provocant-me una fractura del cúbit. Vaig sortir corrent cap a dalt sense més temps a pensar cap altra cosa. Sembla que abans havíem pegat les altres dues persones, sense que jo ho sabés. Una dona es va interessar per nosaltres, ja que havia presenciat l’escena i sentit els cops.

Dos minuts després i ja pujant pel c.Bruc, van tornar els Mossos des d’una altra banda. Vam córrer cap a baix, llençant el meu amic la pancarta en una cantonada. Vam fer la volta a tota l’illa per tornar-la agafar (ja no hi havia cap mosso) i després trobar-nos amb la meva parella que havia pogut fugir corrent el primer cop. Vam anar caminant una hora fins urgències de l’Hospital de St. Pau, on bons professionals ens van atendre i van fer un informe. A l’endemà vam posar la denúncia a una comissaria dels Mossos, on també ens van atendre bé.

Un pensa ingènuament que els Mossos actuen contra les persones que destrossen o amb comportaments violents. No és així. Arribar a una cantonada on es troba gent normal que tot just s’havia estat manifestant pacíficament, llençar pilotes i pegar amb la porra indiscriminadament i sense cap mena d’advertiment previ, és un comportament militar impropi d’un cos policial que presumeix d’existir per protegir els i les ciutadans/es. O potser és que ens havíem equivocat i aquest cos existeix per protegir altres coses?

De vegades un cop acabada una manifestació multitudinària i després que la majoria de persones hagi marxat, es veu com alguns grups provoquen o fan destrosses, i també els Mossos actuen indiscriminadament de la forma descrita. D’alguna manera la majoria de persones que estan allà ho estan per pròpia voluntat, persones que provoquen o destrossen (molt pocs), gent combativa, fins i tot gent curiosa que vol veure què passa. Però també algunes persones que no haurien d’estar o que simplement passaven per allà.

Però aquest no és el cas. No havien passat ni cinc minuts des de que havíem plegat les pancartes. Qualsevol persona podria estar allà en aquell moment, famílies, gent gran, persones amb mobilitat reduïda, recollint-se per marxar cap a casa després d’exercir el seu dret inalienable de manifestar-se democràticament.

Podríem també pensar que es tracta d’un fet aïllat i que la tensió a la que es veuen sotmesos els cossos policials (en paraules d’algun polític) els fa cometre excessos en alguna ocasió. Tampoc sembla que sigui el cas. La racionalitat i la fredor amb que ens pegava sembla anul·lar la possibilitat de que el mosso estigués en un estat extrem de nerviosisme. S’ha vist la mateixa brutalitat en una gravació feta a Tarragona. Gràcies a que havia una càmera, el Departament d’Interior ha obert una investigació. Però què passa amb les desenes o centenars de casos on no hi ha càmeres? Alguns pretenen mostrar com a excepcions disculpables comportaments que s’han fet tristament realitat els darrers anys.

A aquestes actuacions brutals i indiscriminades només els trobo una explicació: hi ha una política clara perquè els Mossos actuïn d’aquesta manera amb l’objectiu de crear suficient por perquè la gent no es manifesti.
Quan un govern recorre a aquests instruments de repressió brutal, és que alguna cosa greu passa. Quan els cossos que existeixen per protegir les persones es dediquen a exercir la violència contra elles, els fonaments de l’Estat de Dret s’esquerden i la legitimitat dels governs desapareix. I ja no és una crisi econòmica. És una crisi de la democràcia.

Aquest és el meu relat, que podeu utilitzar amb llibertat i de la forma que la vostra sensibilitat us aconselli per millorar aquesta societat.

Xosé Conde

Barcelona, 18 de novembre de 2012