Entrevista a Nicola Tanno, Portaveu de l’associació Stop Bales de Goma
L’11 de juliol de 2010, una pilota de goma llançada pels antiavalots dels Mossos d’Esquadra a la plaça d’Espanya de Barcelona va perforar-li l’ull dret. Després de dues operacions i un període de repòs, aquest jove italià de 26 anys, establert a Tarragona des d’aleshores, va fundar amb altres companys Stop Bales de Goma
- Què li ha suposat perdre un ull per l’impacte d’una bala de goma?
El meu cas és diferent del de la majoria dels companys afectats, atès que jo ja arrossegava un cert grau de consciència crítica i d’esquerres. Això ha fet que els meus valors polítics els hagi bolcat a combatre aquesta desgràcia, alhora que ha reforçat la meva desconfiança respecte de les institucions. No tant perquè en renegui, sinó per les maneres com funcionen. Que la meva denúncia continuï als jutjats un any i mig després, i que a hores d’ara ningú del Govern català no m’hagi demanat disculpes, m’ofèn i em priva de perdonar.
- A què atribueix que es mantingui l’ús d’aquests projectils a l’Estat espanyol?
Ho poden explicar moltes causes. Segurament té a veure amb el fet que Espanya és una democràcia sorgida d’un pacte amb l’aparell militar del franquisme, on el poder tenia molt clar l’ús de les armes per controlar i perseguir la dissidència. Sembla que aquesta mentalitat encara presideix el sistema judicial i policial, que exerceix el monopoli de la violència amb força impunitat.
- Considera que, més enllà de quines armes són menys perilloses, el debat rau en com s’entén un cos policial?
És evident. Per una policia, admetre que té un problema és molt difícil. No accepta raonaments ni posicions que qüestionin la seva manera d’actuar. Així ho hem comprovat en les converses per plantejar una comissió d’estudi sobre les bales de goma i altres projectils al Parlament, quan els responsables d’Interior han intentat reduir la controvèrsia a una qüestió tècnica, en lloc de relacionar-la amb quin sistema de seguretat s’aplica a Catalunya.
- És necessari un nou discurs al voltant de la seguretat?
Considerem que la qüestió no es resol substituint uns projectils perillosos per altres de menys letals. La solució hauria d’estar en la formació i en com superar actituds que estan protegides pel poder polític. Hem de ser capaços de construir un model de seguretat que estigui vinculat als drets i a les llibertats ciutadanes, no pas a la quantitat d’efectius policials. I això només serà possible, com s’ha demostrat amb el cas d’Ester Quintana, per la pressió de la societat civil, que pot obligar els partits a abordar aquest tema en la pròxima legislatura.
* Entrevista realitzada per Àlex Romaguera publicada al setmanari El Triangle