Perquè el deute públic no s’hauria de pagar

El deute públic acumulat pels països de l'Eurozona és impagable. Ha arribat a un nivell que els estats no podran pagar. Això s'aplica pràcticament a tots els països, però molt especialment als països abans anomenats PIGS (Portugal, Irlanda, Grècia i Spain), i ara GIPSI (amb l'afegit d'Itàlia). En tots ells el deute públic està per sobre dels nivells permesos en el Tractat de Maastricht, que va establir les condicions que els països havien de seguir per entrar i romandre en l'euro.

Davant d'aquesta situació s'haurien de fer dues preguntes. Una és quina és la conseqüència que els Estats no paguin el deute? I l'altra, hauria de pagar aquest deute? En realitat, els estats no haurien de pagar el deute, fins i tot en el cas que poguessin fer-ho, ja que aquest deute és exagerada i la quantitat d'interessos que s'ha forçat als Estats a pagar per poder aconseguir diners, és a dir, perquè la banca comprés bons públics de l'Estat, és artificialment alta i immoral.

I dic immoral perquè aquesta exigència que els Estats paguin interessos alts es basa que ha estat la pròpia banca, a través del seu lobby, el Banc Central Europeu, la qual ha creat la situació intolerable en què els Estats no tenien altre remei per aconseguir diners de pagar aquests interessos exageradament alts, ja que l'Estat no podia demanar prestat diners del BCE (mentre que els bancs sí que podien).

És com si una persona robés diners a una altra i després tingués la gosadia de prestar els diners robats (perquè no hi havia diners disponibles de cap altra font) a la persona robada, a uns interessos elevadíssims. El lladre robaria dues vegades a la persona robada. Això és el que la banca ha fet. Ha eliminat l'instrument que els Estats tenien per protegir-se de l'especulació dels seus bancs, i així han aconseguit interessos dels bons altíssims (veure el meu article "L'estafa del deute públic" a El Plural, 29.11.12)

D'altra banda, és important que s'informi a la ciutadania que els Estats poden aconseguir recursos i que poden aconseguir-ho sense necessitat d'endeutar-se. La negació d'aquesta possibilitat justifica les polítiques d'austeritat i les retallades de despesa pública, incloent la despesa pública social.

Ara bé, els Estats tenen enormes recursos que no s'estan tocant. Per exemple, si analitzem la propietat pública que cada un d'aquests estats té, la quantitat total representa moltes vegades el valor del deute públic. I aquest és el filó d'or on els creditors, és a dir, els bancs, volen ficar mà. Aquests estats han resistir a cedir a aquesta demanda, ja que un cop venuda tal propietat, ja no tenen on recolzar-se en el futur.

Hi ha, però, una enorme propietat privada que s'ha anat incrementant i concentrant durant aquests fets de recessió, quan les desigualtats de renda i propietat han crescut exponencialment, és a dir, molt ràpidament.

Així, a Itàlia, el país dels GIPSI que té major deute públic (l'OCDE calcula que el 2013 serà un 122% del PIB) ha ni més ni menys que en propietat privada en inversions i terra el 377% del PIB, en inversions financeres el 237% PIB, i així un llarg etcètera. Stefan Bach, en un interessant article, "Capital Levies - A Step Towards Improving Public Finances in Europe", en Social Policy Journal calcula que un increment d'un 5% dels impostos sobre tal propietat privada podria aconseguir l'equivalent al 15% del PIB , mesura que, al mateix temps que contribuir a reduir les desigualtats, disminuiria la seva enorme deute públic. No es coneixen estudis semblants a Espanya però és probable que les quantitats fossin molt semblants.

Una altra àrea d'ingressos són les rendes originades del capital, invertides en activitats especulatives a través de la banca. Incloc en aquesta categoria la fugida de capitals a paradisos fiscals o altres països, diferent als dels dipositaris.

Fins i tot el Banc Mundial, un organisme de clara orientació conservadora, ha documentat en tots els països d'elevada deute dels fons dipositats a l'estranger, que en cada un d'aquests països representa una quantitat molt superior a la del deute públic (veure el llibre Debt, the IMF and the World Bank. Monthly Review Press 2010, escrit per Eric Toussaint i Damien Millet).

Espanya, un dels països amb majors desigualtats de l'OCDE pot i ha d'aconseguir fons d'aquells que es van beneficiar més dels anys de bonança.

Diners n'hi ha amb gran abundància entre les grans fortunes, les grans empreses i la banca (que ha rebut fons públics per una quantitat equivalent ni més ni menys que al 10% del PIB).

El problema és que l'Estat no els recull. Influenciat per les grans fortunes, per les grans empreses i per la banca, l'Estat prefereix endeutar, beneficiant a la banca, a la qual se li paga més endavant els interessos elevadíssims, amb diners públics. Un escàndol.

FONT: WEBLOC VICENÇ NAVARRO