Entrevista a Jaime Aguilar, del Frente Auténtico del Trabajo (Mèxic)

Jaime Aguilar forma part de diferents projectes i col·lectius en la ciutat de Mèxic. D'una banda, forma part de l'organització sindical Frente Auténtico del Trabajo, que tracta d'organitzar a la classe treballadora sota preceptes autogestionaris. També milita en un grup de solidaritat amb els presos, que al seu torn forma part de la Red Contra la Represión, que s'emmarca dintre de "La Otra Campaña".

Parlaré en termes generals, ja que és un context molt complicat... Estem parlant d'un territori molt ampli. Tractaré de donar una visió general.

Recentment acaba d'haver-hi eleccions i va tornar a guanyar el PRI (Partit Revolucionari Institucional). Ens temem que la repressió va serà més dura si cap. Aquest nou govern suposarà una continuació de l'estratègia que va iniciar el govern de Calderón, batejat com guerra contra el narcotràfic o lluita contra la delinqüència organitzada que en realitat ha estat una guerra contra la població i un pretext per a militaritzar el país. Cada vegada és més freqüent la presència de soldats en els carrers que, lluny de combatre el narcotràfic i la delinqüència, desmantellen els projectes de resistència autònoma en les comunitats indígenes (Chiapas, Guerrero, Oaxaca).

De la mateixa manera, creiem que hi haurà una resposta més contundent per part de les comunitats indígenes. Els projectes d'autonomia estan creixent (projectes de salut, d'educació, etcètera). També el moviment Yo soy 132 compte cada vegada amb més participants.

- Formes part d'un sindicat de base on militeu alguns anarcosindicalistes. Quina és la vostra situació actual, la vostra estructura i les vostres lluites?

Per a entendre el context de la lluita sindical a Mèxic hem de tenir en compte que estem davant un règim de control sobre la classe obrera molt ferri que ha impedit que es desenvolupi l'organització autònoma i independent de la classe treballadora des de 1920.

Existeixen grans centrals sindicals que formen part de l'Estat (CTM, CROM) que són els sindicats majoritaris que no només estan a favor de l'Estat sinó que formen part d'ell. Mantenen un control molt dur sobre els treballadors. No hi ha tot just possibilitat d'organització.

Estem davant una classe treballadora que desconeix els seus drets. No saben que tenen el dret a sindicalitzar-se. Estem parlant de 63 milions de persones que formen part de la població econòmica activa, dels quals solament un 10% està sindicalitzada i només un 1% pertany a un sindicat de lluita.

L'organització de la qual jo formo part actua a nivell nacional. Tenim cinc sindicats en diferents parts del país: dos en la indústria metall-mecànica, un en la indústria tèxtil i la resta en el sector serveis. No només ens organitzem en sindicats; estem tractant d'organitzar des de fa anys a la gent en projectes productius com cooperatives, per a tractar d'incidir en una realitat en la que la majoria de la gent no té treball. Hi ha un alt índex d'atur a Mèxic i cal tenir un discurs i una actuació coherents amb la realitat. És molt difícil dir-li a la gent "organitza't en un sindicat" quan no estan treballant.

- Quina és la situació de l'anarcosindicalisme mexicà en aquests moments?

Inexistent (riures). No hi ha anarcosindicalisme, hi ha un sindicalisme reivindicatiu, de lluita, de classe, l'expressió de la qual és el Frente Auténtico del Trabajo. Fora d'aquesta organització estem parlant de sindicats totalment corporatius. No hi ha organització sindical a Mèxic de caràcter anarcosindicalista. L'anarcosindicalisme a Mèxic va ser aniquilat el 1928 amb la Confederació General del Treball.

- Com veus la relació existent entre anarquisme i indigenisme?

És una relació molt viva i latent. Les comunitats indígenes a Mèxic tenen un gran esperit llibertari (en la seva forma d'organització, en les seves pràctiques comunitàries) que no s'autodenominen necessàriament com anarquistes però que tenen aquest esperit. La més alta expressió d'això és el Magonisme històric: una expressió de l'anarquisme integrant la visió de les comunitats indígenes.

Malgrat això, no hem d'idealitzar les comunitats indígenes perquè com tota societat tenen les seves contradiccions. Estem parlant de territoris on encara avui existeix el masclisme o les jerarquies, on s'usa el que coneixem com “usos i costums”, que són pràctiques ancestrals on entre tota la comunitat es prenen decisions com el quan sembrar, com sembrar, etc., però on també és ús i costum que l'home copegi a la dona.

Hi ha en altres llocs d'Amèrica Llatina on s'estan organitzant per a lluitar contra aquests problemes. Un clar exemple són els zapatistes, que han lluitat per anar eradicant aquestes pràctiques (Llei Revolucionària de les Dones) sense oblidar comunitats com Guerrero, Oaxaca, comunitats zapoteques, comunitats de triquis, etc., que estan recuperant les seves pràctiques comunitàries però també incorporant una idea de transformació.

- Parla'ns sobre la VI Declaració llançada pel EZLN. Quina serà la repercussió en termes generals dintre del moviment anarquista?

Bé, primer dir que des de 1994 en que el EZLN fa la seva aparició pública, el moviment anarquista sempre ha estat present d'una forma solidària amb els zapatistes sense perdre la visió crítica. Ha brindat un suport però no incondicional: hi ha un reconeixement que les pràctiques comunitàries d'alguns pobles tenen un esperit llibertari però que també tenen errors.

Des de la seva aparició, el Partit Zapatista ha tingut un avanç en termes polítics i ha lluitat pel reconeixement dels drets dels pobles indígenes a nivell constitucional (les comunitats indígenes no són subjectes de dret avui dia ). Van portar a terme una mobilització sortint de Chiapas cap a diverses regions del país arribant a la Ciutat de Mèxic exigint als diputats aquest reconeixement. El Congrés aprova una llei que no omple les expectatives del Moviment Zapatista; ells diuen que el PRD (Partit de la Revolució Democràtica) els va trair i fan llavors una ruptura amb aquesta forma d'entendre la política basada en les lleis, entrant en un procés de construcció de l'autonomia pels fets, que pren forma en la 6ª Declaració de la Selva Lacandona l'expressió política de la qual és “La Otra Campaña”.

És cert que amb aquesta ruptura, al declarar-se obertament en contra dels partits polítics i de tot el model de dominació i explotació que és el capitalisme, molts grups van deixar de donar-los suport. No obstant això molts altres van decidir sumar-se a la causa. Grups com els anarquistes que abans no estaven tan involucrats i no veien amb bons ulls que els zapatistes volguessin una reforma legal, després d'aquesta declaració obertament anticapitalista es fiquen de ple en la lluita i en la construcció de “La Otra Campaña”, l'objectiu principal de la qual és un intent de construcció d'un moviment a nivell nacional per a enderrocar el capitalisme.

* Entrevista realitzada per l'equip de treball del periòdic confederal Rojo y Negro, publicada en el núm. 262.