Vers una revolució social?
Molts es pensaven que el 15-M havia estat un fenomen passatger, una catarsi efímera desapareguda tan misteriosament com emergí. Tanmateix, els historiadors som conscients que sovint les coses més rellevants són les menys públiques, les presents de manera latent i discreta, manifestades en petits detalls i esdeveniments anònims, i que, tanmateix, poden catalitzar de manera violenta i inesperada.
El 15-M, contràriament al que alguns mitjans addictes a les teories conspiratives asseguraven, no és cap moviment institucionalitzat ni instrumentalitzat, sinó més aviat una mena d'esperit transversal, més o menys espontani, en què convergeixen grups de militants de llarga trajectòria, indignació difusa, ciutadans apolítics que s'acosten episòdicament, persones d'adscripcions diverses i contradictòries i que, tanmateix, coincideixen a presentar una esmena a la totalitat a la imperant democràcia liberal de partits, captiva dels grans interessos financers i empresarials.
Allò que podríem denominar, amb etiqueta fàcil, moviment 15-M o indignats no es va dissoldre, sinó que, com alguns dels seus portaveus indicaven, es retirà a les casernes d'hivern. I atesa la seva forma difusa, mal·leable i adaptativa, que recorda la del vapor, han anat fent i ocupant espais cada vegada més amplis de la dissidència. Perquè, efectivament, al nostre país hi ha dissidents silenciats, exclosos de tribunes mediàtiques i apartats de les institucions acadèmiques. I al marge d'un sistema que exclou contingents cada vegada més grans de ciutadania s'està covant un projecte i un anhel revolucionaris.
És a dir, les files de l'anticapitalisme i dels detractors del sistema de democràcia representativa són cada vegada més àmplies i plurals. Un petit exemple és el prestigi adquirit per la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), col·lectiu d'activistes socials capaços d'organitzar-se per reptar la cara més satànica del capitalisme actual: els bancs! Apartir de la simplicitat dels seus missatges –“gent sense casa i cases sense gent”– estan atacant el principi més sagrat que condiciona l'organització social vigent: el de la propietat. Algunes de les intervencions de la PAH, composta majoritàriament per víctimes de la rapacitat de la dictadura financera, han arribat a posar contra les cordes el govern, perquè la moralitat dels seus missatges ha fet que la immensa majoria de l'opinió pública els faci costat.
La PAH, com el 15-M, també és una petita cara visible d'un moviment difús, d'ampli espectre i polièdric que té com a objectiu primordial l'eliminació del capitalisme i l'assumpció d'una economia fonamentada en una dimensió moral, radicalment igualitària i que tindria en la democràcia directa, sense intermediaris, el principal mitjà per assolir-la i mantenir-la. En un moment en què la indissimulada influència de troikes, CEOE, FAES i financers internacionals dicten als nostres representants l'agenda política, el sistema democràtic en la seva configuració actual aprofundeix el seu descrèdit entre sectors més extensos i transversals de la societat. I precisament aquesta nebulosa dissident està articulant un discurs cada vegada més clar i tangible.
Una de les principals constatacions, és el creixent interès per la revolució catalana del 1936, l'autogestió empresarial i cooperativa, les col·lectivitzacions en la indústria i els serveis, els tribunals populars o, molt especialment, l'oblidada vaga de lloguers que tingué lloc a Catalunya en la dècada dels trenta, precursora de bona part del moviment ocupa i que sovint inspira l'actuació de la PAH. Els llibres i les conferències sobre aquests episodis en què Catalunya fou l'epicentre de l'experiència revolucionària més espectacular del segle XX són detalls que passen desapercebuts davant del soroll de les mobilitzacions del 2011 o l'enginy de les consignes. No només s'articula un relat propi, fonamentat en la tradició llibertària i refet des de la innovació de les xarxes socials, també la boira revolucionària s'estén en una articulació política. La cara més visible podria ser la forma com les silenciades CUP han irromput en les institucions.
Tanmateix, a cada ciutat important es generen plataformes crítiques en què es cova un activisme tan preocupant per al poder que no dubta a fer servir la repressió preventiva típica de les dictadures. Les detencions indiscriminades en les darreres vagues generals o la criminalització dels activistes en determinats mitjans indiquen la preocupació del poder per l'extensió d'aquest magma roent que és l'odi en expansió contra les creixents desigualtats amb què s'administra allò convencionalment descrit com a crisi.
El cert és que la remor d'indignació de la creixent legió d'afectats per l'economia abduïda pels mercats va alçant-se com un projecte polític en què la no acceptació del deute financer, la creació de tribunals populars contra polítics corruptes i banquers, la col·lectivització de l'economia, la igualació dels recursos econòmics, el repartiment del treball i la riquesa acaben esdevenint l'agenda d'un moviment que s'acosta cap als postulats revolucionaris, cap a una revolució que té com a referent la silenciada col·lectivització catalana del 1936, historiogràficament amagada rere les víctimes mortals de la violència revolucionària.
El cert és que, en un moment en què bona part dels catalans han assumit el dret a decidir el color del passaport, cada vegada són més els qui consideren que també tenim el dret a decidir sobre l'assignació dels recursos o sobre l'administració de les desigualtats social. Tècnicament, d'això se'n diu efervescència revolucionària.
* Xavier Díez és historiador
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/237445