Entrevista a Sergi Saladié, geògraf: “Els poders financers abusen d’aquells territoris invisibles als ulls de la majoria de la societat”

“El territori s’ha gestionat a base d’anar posant pedaços i responent a les demandes dels grans grups de poder”

“Les nuclears tendeixen a crear deserts econòmics al seu voltant”

“Al govern de la Generalitat no els interessava la planificació territorial”

- Quina opinió et mereix la planificació territorial feta a Catalunya als darrers trenta anys i l'evolució del paisatge?

De planificació territorial, entesa en el sentit de política pública territorial d’integració de les diverses dinàmiques territorials, és pot afirmar que a Catalunya no n’hi hagut fins fa pocs anys, quan es realitzen els Plans Territorials Parcials de les set regions/vegueries, durant el període 2006-2010. Uns plans territorials que es contemplaven en la Llei de Política Territorial de 1983! És evident, doncs, que al govern de la Generalitat de Catalunya que va aprovar aquella llei, i que va manar durant 23 anys, no els interessava la planificació territorial. I aquesta absència de planificació territorial s’ha produït quan el territori ha estat transformat, especialment a través del creixement urbanístic i d’infraestructures, com mai abans en la seva història.

Des de l’administració pública s’han entomat aquestes dinàmiques des de l’òptica de la planificació sectorial i urbanística, deixant de banda la planificació territorial integradora. En aquest sentit, es pot afirmar que el territori s’ha gestionat a base d’anar posant pedaços i responent a les demandes dels grans grups de poder.

- De vegades empres la cita del filòsof Slavoj Žižek sobre els territoris llestos i els territoris no llestos. Què vols dir amb això? Podries posar-nos exemples?

Si. En l’article The Liberal Communists of Porto Davos, de l’any 2006, Slavoj Žižek diu: “(...) I el mateix succeeix amb l’oposició entre les aproximacions 'llesta' i no-'llesta'. Aquí la noció clau és la subcontractació. Subcontractant, exportes el (necessari) costat obscur; salaris baixos, pràctiques laborals dures i pol·lució, a llocs no-'llestos' al Tercer Món (o llocs invisibles dins del propi Primer Món).”

En un context molt centralitzat a tots els nivells i des d’una òptica territorial, crec que és una definició molt apropiada per exposar el concepte centre-perifèria a través del qual es pot explicar la distribució geogràfica de determinades infraestructures considerades “poc atractives” o directament nocives. I a més, és un concepte que es reprodueix en totes les escales territorials, des del sistema món fins als diversos sistemes urbans. Per exemple, al principat de Catalunya on estan les 3 centrals nuclears en funcionament? I a l’Àrea Metropolitana de Barcelona on estan situades les centrals tèrmiques? En cap dels dos casos, aquests centres de producció d’energia elèctrica estan a prop dels centres de poder. Žižek ens il·lustra com els poders financers abusen d’aquells territoris invisibles als ulls de la majoria de la societat.

- Coneixes de primera mà l'impacte territorial de les centrals nuclears perquè ets de i vius a Vandellòs; quin balanç en faries al cap dels anys?

Si s’analitza el cicle de vida complet de les instal·lacions nuclears, aquestes no han significat cap millora substancial en el nivell de vida dels territoris on estan implantades, respecte altres territoris que no en tenen. Si bé en els moments de construcció i els primers anys de funcionament van significar un increment notable dels llocs de treball i de les finances municipals, a la llarga aquestes instal·lacions tendeixen a contractar menys personal i més precaritzat, i a pagar menys impostos (per estrany que pugui semblar, les nuclears estan subjectes a una legislació que fa que a més anys de funcionament tributin menys).

A més, les instal·lacions nuclears tenen un efecte dissuasiu sobre altres activitats econòmiques, especialment les del sector primari, però també les d’altres camps industrials i els serveis. Les nuclears no generen pràcticament industria auxiliar, pel que tendeixen a crear deserts econòmics al seu voltant. I no només econòmics, també demogràfics, doncs en el cas d’Ascó es perden un promig de 12 habitants anuals des que les centrals nuclears estan en funcionament.

- Com resoldrem el problema dels residus radioactius?

Els residus radioactius no tenen solució. Això és el que ens diuen els científics entesos en la matèria. A dia d’avui no hi ha cap procediment per disminuir o eliminar el perill d’aquest tipus de residus. L’únic que pot fer-se és confinar-los per evitar una dispersió incontrolada de la radioactivitat. I en aquest sentit, cada Estat impulsa un programa de gestió diferent, des del confinament geològic profund fins a la construcció de cementiris en superfície, ja sigui de forma individual per a cada central o de manera centralitzada. Per tant, sembla que tindrem residus radioactius per milers d’anys.

L’únic que a dia d’avui està a les nostres mans, com a humans, és deixar de produir-ne quan més aviat millor, per tal de no fer el problema més gran. Òbviament, això només es pot aconseguir tancant les centrals nuclears quan més aviat millor. En aquest sentit, països com Alemanya ja han donat un pas important, i hauran apagat totes les seves nuclears a principis de la propera dècada. El pervers en aquesta qüestió dels residus radioactius, és que aquests han estat generats per unes empreses privades que es desentenen de la seva gestió i dels seus costos, recaient, perquè així ho assumeixen els que manen, en els Estats i els seus ciutadans.

- Quin impacte tindrà la crisi econòmica sobre el territori? T'atreveixes a dibuixar-nos el futur que ens espera en relació al territori i durant els propers trenta anys?

La crisi econòmica, que en el fons no deixa de ser també una crisi energètica, implicarà, de fet ja està succeint, una paralització de pràcticament tota activitat de transformació territorial tal i com l’havíem conegut fins a dia d’avui. Per tant, per una banda, es desacceleraran les dinàmiques territorials tan agressives d’aquestes darreres dècades, i evidentment aquesta qüestió permetrà rehabilitar i recompondre certes qüestions que havien quedat molt tocades, com els espais agrícoles o la connectivitat dels espais naturals, però també el relligar els espais urbans que han crescut de forma expansiva.

Per altra banda, aquestes positivitats territorials tenen a curt termini el seu contrapès negatiu en forma d’eliminació de diversos llocs de treball que estaven vinculats amb aquelles dinàmiques, especialment les lligades al món de la construcció, tan civil com d’obra pública.

Jo no sé exactament quin serà el futur durant els propers trenta anys, però si que intueixo d’acord amb els cicles de disponibilitat energètica decreixent, que avancem cap un model cada cop més descentralitzat, on allò local i regional tornarà a tenir cada cop més importància (la globalització neoliberal s’ha imposat amb un preu del petroli per sota dels 100 dòlars/barril, i ara ja estem a 120 i pujant, i això no ho podrà resistir).

En aquest nou context, penso que cada territori tendirà a autoproduir-se tot allò necessari per viure (alimentació, energia,...). I és en aquest nou context, després d’un període de reajustament que pot acabar bé o no des del punt de vista de la conflictivitat social, que apareixen nous jaciments d’ocupació per a les poblacions, sols que en aquest cas la feina ens l’haurem de crear nosaltres, individualment o de forma col·lectiva, i no esperar que ens vingui cap multinacional. Això, de fet, ja s’està donant entre diversos col·lectius, com els que fan agricultura biològica o les noves cooperatives de serveis energètics.

* Entrevista realitzada per Josep Estivill publicada al núm. 145 de la revista Catalunya