Feixisme postmodern
Als voltants de l’anomenat Maig francés de 1968, el filòsof/sociòleg alemany Herbert Marcuse exiliat als USA, d’on va ser expulsat pel governador de California Ronald Reagan acusat d’inspirar les revoltes estudiantils de Berkeley contra els poders polítics i financers, va explicitar que el Sistema capitalista (o liberal) convertia al ciutadà en l’home unidimensional, l’individu pla, fàcil de manipular per aquells poders i els seus instruments: els mass media (premsa, ràdio, TVs). El complementaria el sociòleg i activista anarquista francés Guy Debord amb la seva teoria de la societat de l’espectacle, fomentada pel poder domesticar als ciutadans.
Els governants de l’Imperi Romà ja ho practicaven: a la plebe hi ha que donar-li “panem et circenses”. A aquesta plebe, que ha estat i és encara la que sosté el Sistema explotador i alienant, Marx li deia la massa, i Nietzsche la xusma. No han variat massa les situacions: avui, per exemple, tenim futbol pràcticament cada dia, i control solapat dels mass media: ometre notícies, per exemple sobre Islàndia i l’empresonament de banquers i polítics.
El futbol és sens dubte l’opi del poble, del poble que es deixa drogar pel poder. Sota la aparença democràtica (una dictadura del liberalisme), funciona un feixisme postmodern, sense camises marrons hitlerianes ni camises negres mussolinianes ni camisses blaves franquistes.
A l'oligaquia governant sota, repeteixo, l’aparença democràtica, li basta amb un domini sobre els mass media, falsificadors de les realitats i imperi de la ideologia dominant. Per exemple, l’anomenat intel·lectual crític, sorgit amb Emile Zola a finals del segle XIX, ha desaparegut i ha estat silenciat en l’ostracisme. Ha estat substituit per l’“intel.lectual“ reproductor dels valors del Sistema. Fou Pier Paolo Pasolini qui fa molts anys va dir que si l’intel·lectual no és crític, aleshores és el bufó dels seus amos.
Per altra banda, cal dir que existeix el ciutadà rebel contra el Sistema, però aquests ciutadans es troben aïllats i dispersos i naturalment no són mai convocats pels poders, els quals tenen la seva clientela i els seus proselits i els poders massius de convocatòries mitjançant els mass media monopolitzats.
El poder, que el meu amic poeta i anarca Jesús Lizano defineix com la PANCRACIA, oposat a la ACRÀCIA, es nodreix d’aquells que sempre li diuen que SÍ a tot. Aquest SÍ massiu nodreix al Sistema, però de tant en tant apareix un rebel que diu NO.
Spartacus, ha passat a la història com el gran negador. Aquest esclau és va aixecar davant el poder de l’Imperi Romà i va dir NO. Aleshores milers d’esclaus/ves el van seguir en la lluita contra el poder de l’Imperi, amb una rebel·lió massiva i alliberadora, finalment derrotada per la traició d’uns comerciants fenicis i l’envestida dels exèrcits imperials, just al sur de la bota d’Itàlia.
* Bernat Muniesa és historiador, sociòleg i escriptor, i professor d'Història a la UB. Article publicat al núm. 145 de la revista Catalunya.