Habitatge: dret social o mercaderia?

El dret a l'habitatge és un dret social inclòs en nombrosos tractats internacionals i en les legislacions dels estats europeus, però de fet aquestes eviten fer referències concretes a aquest compromís adquirit i ni especifiquen si una persona pot invocar el seu dret a un habitatge en cas de no poder obtenir-ne un amb els seus propis mitjans ni, encara menys, expliquen com podrien fer-ho.

En el nostre rudimentari i minvant Estat del Benestar, l’administració no ha considerat mai el dret a gaudir d’un habitatge digne des del punt de vista dels drets socials, sinó que sempre ha considerat més important el mercat immobiliari que la ciutadania.

Els darrers anys, el problema de l’accés a l’habitatge va empitjorar a causa del protagonisme de la construcció en el desenvolupament econòmic de l’Estat. La política d’habitatge es va basar en bona part en la concessió d’ajuts a promotors i compradors, cosa molt convenient per als promotors que van fer bons negocis a redós dels diners públics, però que no va ajudar precisament els compradors. Una conseqüència n’és que es va afavorir amb diners públics la construcció d’habitatges per a la venda en detriment de la d’habitatges de lloguer. A més, l’any 1985 la dificultat d’assolir un habitatge s’agreujava amb un decret promulgat pel ministre socialista Boyer que eliminava la protecció als llogaters.

Vint anys després, el govern de Zapatero va proclamar uns canvis que feien concebre esperances: la creació d’un Ministeri de l’Habitatge i l’anunci de la voluntat de fomentar el lloguer. Aquests bons desitjos no van acabar donant cap fruit apreciable i la crisi econòmica ha obstaculitzat encara més que abans la possibilitat d’assolir un habitatge digne.

Els problemes derivats d’una manca de programació o d’una planificació erràtica en la tasca de fer efectiu el dret a un habitatge digne tenen bona part de la població entre l’espasa i la paret. Potser el tant per cent de persones sense sostre —que viuen al carrer— o sense llar —que viuen en albergs— no és encara gaire significatiu, però cada vegada n’hi ha més que pateixen inseguretat en el seu lloc d’allotjament —per l’amenaça de desnonament, perquè viuen en habitatges saturats o sense condicions d’habitabilitat— o que —entre la nostra joventut— no poden independitzar-se per la conjunció de salaris miserables i preus de venda o lloguer inassequibles.

¿Quines polítiques d’habitatge ens podrien ajudar a sortir d’aquest cul-de-sac? Evidentment, un ventall ampli de mesures que contemplés les necessitats dels diferents tipus d’afectats: creació de pisos tutelats per a persones sense sostre i d’ajuts públics per a persones que no puguin afrontar les despeses inicials d’un lloguer; intervenció de l’administració pública per evitar els desnonaments mitjançant assessorament jurídic i gestions de conciliació, i disposició d'habitatges públics per cedir-los en casos d'emergència; proposició d’incentius als propietaris d’habitatges buits per a què els lloguin i creació d’habitatges socials en règim de cessió d'ús de l’administració pública als residents; i, per acabar, aplicació estricta del reconeixement del dret a l’habitatge mitjançant la creació d’estructures administratives amb competències específiques i protocols àgils i concrets que permetin exigir la seva aplicació per via judicial.

* Jordi F. Fernández Figueras és activista cultural i afiliat a la CGT de Terrassa. Article publicat al núm. 145 de la revista Catalunya