Mariano Rajoy al capdavant del govern zombi

La portada del mes de Febrer de la revista Mongòlia s'obre amb una esquela que diu “Rajoy ha mort”. Estem totalment d'acord. Rajoy ha mort perquè el projecte polític del seu partit ha acabat.

Diguem alt i clar que el Partit Popular (com abans el govern de Zapatero) no té projecte polític per a sortir de la crisi i ha funcionat, de facto, com un govern tecnòcrata teledirigit per la Troica, que té tan poc interès a resoldre la crisi com idees sobre com fer-lo (aquí tenim a Alemanya en recessió: el motor d'Europa perd carburant).

Resultava més que probable que les polítiques d'austeritat solament aprofundirien la crisi. La majoria vèiem que salvar als bancs, desregular el mercat de treball, privatitzar els serveis públics, eliminar drets a la població immigrant, destinar l'educació superior a qui pugui pagar-la, permetre l'expulsió de la gent de les seves llars, fer megacasinos, vendre els nostres recursos naturals, afavorir l'especulació i fer creu i ratlla amb els responsables de la crisi no era la millor manera d'abordar l'assumpte.

La veritat és que, un any després, el govern no té altres idees i els successius pactes d'Estat sobre l'estafa de les preferents, la paralització dels desnonaments, o l'ocupació que vindrà, etc., no són més que pegats de cara a la galeria.

Però en les últimes setmanes la descomposició del règim institucional ha avançat fins a deixar-lo en estat de coma. La trama “Bárcenas” ha tret a la llum els mecanismes de finançament del Partit Popular: la vinculació entre grans empreses immobiliàries, mitjans de comunicació i finançament irregular dels partits. Les notícies de sobresous a la cúpula del partit i al mateix president, Mariano Rajoy, han matat al govern.

No obstant això, avui, ahir, demà al matí, el mort segueix aquí. Els morts segueixen aquí. Surten per la tele, diuen que tot és legal, regnen, imposen, roben, destrueixen. Els morts no estan morts. Mariano Rajoy és, llavors, el cap visible d'un apocalipsi zombi. Però al contrari que en les pel·lícules de zombis, on els zombis són majoria i la humanitat una anècdota, en aquest cas, els zombis són molt pocs, però de bon tros poder i la humanitat som moltíssima més gent, però amb un poder molt menor.

I el problema que abordem és: com s'acaba amb un govern zombi? Com es tomben les institucions zombis i es construeix un govern des de la humanitat? Sabem que són zombis perquè s'alimenten del cos i el cervell col·lectiu per a seguir subsistint. Sabem que són zombis perquè la seva fi no serà natural, sinó que caldrà provocar-la.

L'apocalipsi zombi no és un escenari agradable, el bloqueig institucional tampoc. No és fàcil sobreposar-se a la col·lecció quotidiana de desnonaments, acomiadaments i baixades de sou, xerrades amb gent que ha d'anar-se del país, jubilacions incertes, pors múltiples. No és fàcil animar-se davant la impunitat del poder.

És normal que creixi la desesperació, és normal que ens deixem menjar, és normal que acceptem salvadors que ens prometin “regeneració democràtica” des dels mateixos llocs que han provocat l'Apocalipsi. És normal, però no és la solució, sinó la perpetuació de la mort i la misèria.

La sortida està a reconèixer que podem. Que som capaces de tombar-lo. Que podem fer-lo perquè ho hem fet altres vegades (ho vam fer amb Aznar quan ens va ficar en la Guerra de L'Iraq i ho vam fer amb Zapatero quan va quedar clar el seu paper en la bombolla immobiliària i la crisi econòmica).

Els obliguem a anar-se prenent el carrer, prenent els espais de comunicació, teixint xarxes. Ocupant places, parant desnonaments, tancant-nos en hospitals i escoles, fent vagues. Vam ser nosaltres qui ho vam fer. No van ser herois aliens, ni estrelles mediàtiques.

La democràcia i la justícia… Som nosaltres, la gent comuna.

Solament el poble salva al poble.

Som els de baix i anem a pels de dalt.

Madrilonia 31/1/2013.

http://madrilonia.org/2013/01/mariano-rajoy-a-la-cabeza-del-gobierno-zombie/