Una crisi de múltiples dimensions: Beneficis i bonus per a uns pocs, atur i reducció de salaris per a molts altres
Els que esperin un canvi de política per part dels nostres governs social-liberals o neoliberals a sou de les grans institucions financeres, dels mercats i de les grans empreses es sentiran decebuts: ja que fins i tot a la vora de l'abisme, els nostres responsables romandran inflexibles, seva brúixola quedarà fixada cap a l'austeritat, tan forta és l'atracció que produeix obtenir el màxim benefici i la cega creença en el sacrosant i immutable creixement.
No obstant això, nosaltres sabem per experiència -i en contra de la teoria del degoteig que sosté que el creixement repercuteix mecànicament de dalt a baix de les capes socials- que una tornada al creixement del PIB | 1 | no beneficia la gran majoria de la població. Només cal fixar-se en l'extrema pobresa que persisteix a l'Àfrica i als països emergents. Però què importa, les grans institucions fan i refan sense parar nous pronòstics de creixement, com si fossin els innombrables butlletins meteorològics de l'edat del capitalisme, sense considerar la desigualtat sobre la qual es fonamenta.
M. Draghi ¿Personalitat de l'any o culte a l'arrogància?
El 14 de desembre de 2012, el president del Banc Central Europeu (BCE), Mario Draghi, interrogat pel 'Financial Times' sobre el sofriment social infligit per les cures d'austeritat que ell imposa costat del FMI i la UE a Europa, va estimar que «abandonar ara [les polítiques d'austeritat], com alguns suggereixen, tiraria a perdre els immensos sacrificis realitzats pels ciutadans europeus». Malgrat el estrepitós fracàs d'aquestes polítiques, el president del BCE, consagrat «personalitat de l'any» | 2 | pel mateix diari financer de referència per haver «contribuït en gran mesura al apaivagament dels mercats financers a la zona euro», pretén no decebre i segueix la via neoliberal traçada per Friedman (destrucció total de l'estat social, privatització ...) sigui quin sigui el cost humà.
La pèrdua de sobirania dels Estats a sou dels creditors no l'inquieta, ja que diu treballar pel seu restabliment: «Els països amb un endeutament i un dèficit elevats hauran d'assumir que van perdre, des de fa temps, la sobirania sobre la seva política econòmica en un món globalitzat. Treballar junts en una unió orientada cap a l'estabilitat significa de fet recuperar la sobirania »| 3 |. Així que recuperarem la sobirania en una Unió Europea que ha guanyat el premi Nobel de la pau amb l'aplaudiment de l'OTAN? De què ens preocupem, si cuiden tan bé de nosaltres?
Podria ser necessari recordar: que el nou tractat Mede (Mecanisme Europeu d'Estabilitat) preveu una total immunitat per les accions empreses dins d'aquest marc mitjançant el dret que se li va conferir de supervisar els pressupostos de cada estat membre i d'infligir multes als que no respecten les directives ... del BCE, que a Itàlia i a Grècia, els nous governs van arribar al poder sense eleccions davant els ulls condescendents del BCE i de la UE, que des de març de 2012, els missioners de la troica (BCE-UE -FMI) s'han instal·lat de manera permanent en els ministeris a Atenes per tafanejar en els comptes públics. ¿«Sobirania» diu vostè, senyor Draghi? En tot cas, no la dels pobles.
Salaris a la baixa, atur a l'alça
Contràriament al que avança Mario Draghi, tot indica que és més que necessari i urgent un canvi radical. Un recent informe de l'OIT (Organització Internacional del Treball: Informe Mundial sobre Salaris 2012/13) confirma l'agreujament del repartiment desigual de les riqueses produïdes, la part corresponent al capital continua augmentant en detriment de la corresponent al Treball: «La tendència mundial ha comportat un canvi en la distribució de l'ingrés nacional, la part dels treballadors baixa mentre que la part del capital augmenta en la majoria de països ». A nivell mundial, «Els salaris mitjans mensuals ajustats a la inflació -el que anomenem salaris mitjans reals- han augmentat globalment només un 1,2% el 2011». Si no es té en compte a la Xina, «els salaris mitjans reals només han augmentat un 0,2% a nivell mundial el 2011».
A Europa i Orient Mitjà els salaris han baixat des de 2008, mentre que a Llatinoamèrica i Àsia han seguit augmentant durant la crisi. Els països europeus, sota la recomanació de l'FMI, redueixen els salaris reals, el que disminueix la demanda de les llars i contreu l'economia. El 2011, van baixar el 0,6% a la zona euro, per als treballadors britànics la reducció va ser del 3,5%, a l'Estat espanyol van caure el 2%, i en Irlanda i Itàlia el 1,6%. A Grècia, on l'atur ja colpeja a més de la quarta part de la població activa, els treballadors van patir una reducció del seu salari del 6,2% el 2011 | 4 |.
El cas de Grècia és important, perquè obre el camí a la resta d'Europa, començant per la seva perifèria. El 3 de desembre de 2012, un estudi elaborat per dos sindicats grecs, ADEDY i GSEE, va revelar que el poder de compra dels grecs es va dividir per dos en els dos últims anys, un grec de cada dos viu per sota del llindar de la pobresa | 5 |. Tornant a l'informe de l'OIT citat més amunt, a nivell global, «entre 1999 i 2011, l'augment de la productivitat del treball mitjà en les economies desenvolupades ha estat més de dues vegades superior al dels salaris mitjans». Com explica Eric Toussaint, aquesta bretxa permet l'augment de la taxa de benefici de la classe capitalista | 6 |.
En un informe anterior, del 15 de desembre de 2010, l'OIT ja precisava que «A Europa central i oriental, el creixement dels salaris reals ha baixat, passant del 6,6% el 2007 al 4,6% el 2008 i al -0,1% 2009 »| 7 |. ¡La caiguda és vertiginosa!
Sempre segons l'OIT, el món compta 30 milions d'aturats més des de l'inici de la crisi el 2008 i entre els que tenen una feina, 900 milions de persones perceben menys de dos dòlars al dia. I és de nou a Europa on trobem els majors augments d'atur: Segons Eurostat, en el si de la Unió Europea entre 2008 i 2012, la taxa d'atur ha passat del 7,1% el 2008 al 10,6% en l'últim trimestre del 2012. A Espanya, l'atur s'ha disparat del 13,2% a l'octubre del 2008 al 20,5% a l'octubre del 2010 i del 26,2% a l'octubre del 2012. A Xipre i Portugal ha pujat més de tres punts en un any, de juny de 2011 a juny de 2012 ha passat del 8% al 11,7% i del 12,7% al 15,9% respectivament. A Grècia s'ha doblat en dos anys, passant del 13,9% a l'octubre del 2010 al 26% al setembre del 2012 (era del 7,8% a l'octubre del 2008), el 56% dels joves entre 15 i 24 anys no tenien treball al setembre de 2012, enfront del 22% al setembre del 2008 | 8 |.
El luxe no sap de crisi
Durant aquest temps, el sector del luxe, del qual les marques europees representen el 70% del mercat global, es porta de meravella amb un creixement de més del 10% el 2010-2011. LVMH, el número u francès i gegant mundial del luxe, va registrar 3.060 milions d'euros de beneficis el 2011, un rècord històric. Per aprofitar el creixement del sector, el grup LVMH | 9 | fins i tot ha llançat la seva marca Cheval Blanc per conquerir l'hostaleria de luxe. El seu gran patró, Bernard Arnault, primera fortuna de França, es va embutxacar aquest mateix any 10,8 milions d'euros | 10 |, és a dir 821 anys de SMIC, el salari mínim legal francès | 11 | (l'any anterior, el 2010, ja havia percebut 9,7 milions). El Sr Arnault ha vist com progressava la seva fortuna el 2012 fins a arribar als 29.700 milions de dòlars. Assenyalem de passada que el joier Bvlgari, filial de LVMH des de 2011, és sospitós de frau fiscal pel govern italià, per haver dissimulat prop de 70 milions d'euros d'ingressos imposables utilitzant societats amb seu a Irlanda i Luxemburg.
Més enllà del sector del luxe, els grans empresaris no surten mal parats tot i la crisi: Mentre que el 2011, l'índex borsari del parquet de París va perdre el 17% del seu valor, la remuneració mitjana dels grans empresaris del CAC 40 es va elevar a 4,2 milions d'euros aquest mateix any, un augment del 4% respecte al 2010, any en què les remuneracions ja s'havien disparat un 33% | 12 |.
A Espanya, Amancio Ortega, propietari de l'empresa tèxtil Inditex propietària de Zara, Pull & Bear, Massimo Dutti o Bershka, s'ha convertit en el tercer home més ric del món, ajudat per l'alça en Borsa de les accions d'Inditex, que augmentar un 66,7% el 2012. Segons la classificació elaborada per Bloomberg el 2012 | 13 |, la seva fortuna va augmentar un 62,9% en relació al 2011, és a dir 22.200 milions de dòlars (16.800 milions d'euros) més fins als 57.500 milions de dòlars (43.500 milions d'euros).
Segons aquesta classificació, la riquesa global de les cent majors fortunes del món va augmentar en 241.000 milions de dòlars el 2012 fins a arribar als 1,9 bilions de dòlars, bastant més que la suma del deute extern públic de tots els països en desenvolupament (1,6 bilions de dòlars el 2010). El patrimoni de les cent persones més riques del planeta representa més de cinc vegades el deute públic grec, més de dues vegades el deute públic espanyol i més de 14 vegades l'Ajuda Oficial al Desenvolupament ( AOD) que els estats es van comprometre a 1970-sense aconseguir-ho-a portar-la fins al 0,7% del seu Ingrés Nacional Brut (INB).
En fi, tot i els bells discursos d'Obama apel·lant a limitar les primes de Wall Street, aquests es mantenen en un nivell alt: Després d'un important descens en 2008 (vegeu el gràfic), van tornar a pujar amb força el 2009. Des de l'inici de la crisi en el període 2007-2011, els banquers i brokers de Wall Street han registrat 115.600 milions de dòlars de primes.
Definitivament, la crisi no sembla tenir les mateixes conseqüències per a tothom ...
FONT: QUIENDEBEAQUIEN.ORG
- Gràfic d'Evolució de les primes per Wall Street 1985 - 2011 (en Milions de dólars) :
