Antisemitisme?

Fa poc dies vaig llegir a internet un article l’autor del qual, enmig d’una llarga i no gaire ben redactada explicació sobre les raons del fracàs d’Espanya com a estat —i just després d’afirmar salvadorsostrejant que una de les seves grans aportacions a la cultura universal és el robatori—, deixava anar que «España sigue siendo uno de los países más vergonzosamente antisemitas del mundo, en dura pugna con Venezuela e Irán».

Sempre que llegeixo afirmacions com aquesta, em pregunto d’on deuen sortir les dades que les sostenen i em contesto de seguida que segurament de la Jewish Agency for Israel, de la Global Jewish Advocacy o d’alguna agència de desinformació o d’algun grup de pressió semblants.

Realment costa de creure que Catalunya —encara inclosa dins Espanya, des d’un punt de vista jurídic-institucional— ho sigui, d’antisemita. Qualsevol observador atent es pot adonar que el sionisme gaudeix de moltes simpaties entre la dreta catalanista, possiblement perquè Jordi Pujol s’ha emmirallat sempre en aquesta ideologia nacionalista jueva, ja des dels temps més remots del seu projecte messiànic personal, però també sens dubte perquè el sionisme mou força calers i té molt poder polític.

A l’àmbit de la dreta catalanista hi ha destacats publicistes de la causa sionista, alguns dotats d’una aura d’intel·lectualitat com Joan B. Culla, i altres més aviat barroers com Pilar Rahola, però també hi ha força simpatitzants a l’ombra com, per exemple, Alfons López Tena, que va descobrir-nos fa pocs dies la seva simpatia per aquesta ideologia: «Jo sóc proisraelià i prosionista. Almenys la meitat dels membres del meu partit són de l'Associació Catalana d'Amics d'Israel».

No tinc res a dir respecte les seves declaracions, cadascú és lliure de sentir simpatia per un bàndol o per l’altre en aquest conflicte, però no deixo de trobar sorprenent que qui creu que cal alliberar el poble català de l’opressió destructora de l’Estat Espanyol senti tanta simpatia per l’Estat d’Israel en la seva lluita per anorrear el poble palestí.

Deixant de banda, doncs, el cas particular de Catalunya, contra l’afirmació que Espanya és un dels tres països més antisemites del món, només em cal argumentar que no crec que un estat que canvia les seves lleis per protegir criminals de guerra israelians pugui ser titllat amb aquest qualificatiu tan lleig. Això és el que va succeir l’any 2009, quan el govern espanyol, amb el suport de PSOE, PP, CiU i PNV, va reformar la Llei Orgànica del Poder Judicial per impedir que es tornessin a repetir actuacions com la d’un membre de l’Audiència Nacional que pretenia jutjar Ben-Eliezer, ministre de Defensa d’Israel, per una massacre de 2002 en la qual van morir onze nens palestins.

Si com sembla les forces polítiques majoritàries espanyoles i catalanes coincideixen en la seva simpatia cap al sionisme i en la seva defensa de l’Estat d’Israel, cal pensar que els sospitosos d’antisemitisme devem ser, doncs, la gent del carrer amb un mínim sentiment humanitari als quals ens agradaria la fi d’un llarg conflicte en què considerem que tots dos bàndols exerceixen una violència que afecta víctimes innocents, però que alhora no podem deixar de denunciar que en aquest enfrontament l’Estat d’Israel utilitza míssils de la darrera tecnologia i bombes de dispersió de fòsfor blanc per donar suport a la seva política de neteja ètnica, mentre els palestins es limiten a defensar-se amb pedres i coets artesanals per no seguir sent anihilats de manera lenta, però inexorable.

* Jordi F. Fernández Figueras és activista cultural i afiliat a la CGT de Terrassa. Article publicat al núm. 146 de la revista Catalunya.