Funeral, resurrecció, perill a Tunísia: L’enterrament multitudinari de Chukri Belaid
Més d'un milió de persones -segons dades del ministeri de l'Interior- va acompanyar el 8 de febrer a Chukri Belaid fins al cementiri de Al-Yalaz, en el que és sens dubte no només l'enterrament sinó la manifestació més gran de la història de Tunísia. Com diu el sociòleg Jabib Ayeb, va haver-hi un 6 de gener (la data en la qual va començar en 2008 la revolta minera), va haver-hi un 14 de gener (dia del derrocament de Ben Ali) i hi ha ara un 8 de febrer, tercer jaló d'un procés que l'assassinat del líder de Front Popular pot reconduir i accelerar.
Aquesta enorme mobilització, en un país paralitzat per la vaga general, ha tingut sens dubte una dimensió catàrtica: el re-alliberament d'aquesta por nova que amenaçava amb tenallar els cors i paralitzar, com en temps de la dictadura, el pols popular. L'enterrament de Chukri Belaid, té raó Gilbert Naccache, és un signe de salut revolucionària, de vitalitat intravenosa, la prova que l'alè que va enderrocar al dictador no s'ha apagat. Un alè alliberador que ha tingut ja la seva traducció en una conquesta en aparença diminuta, però d'un abast subversiu: per primera vegada en la història de Tunísia i potser de tot el món àrab, contra el que és la tradició, les dones han entrat juntament amb els homes en el cementiri i participat amb ells en el funeral.
Però la multitudinària mobilització d'ahir té també una evident dimensió simbòlica. Hi ha com un déjà vu que retrotrau la memòria col·lectiva al 14 de gener i que, per un artifici mecànic, però comprensible en el marc de la confrontació actual, contribueix a identificar de manera enganyosa el partit islamista en el govern Nahda amb Ben Alí, fins al punt que durant algunes hores es va difondre en la xarxa -i en alguns mitjans digitals- la falsa notícia que el líder islamista Rachid Ghanouchi havia abandonat el país per a refugiar-se a Londres. Aquest artifici es veu reforçat per les pròpies xifres de participació, que alimenten la consciència d'una espècie d'unanimitat nacional.
Ara bé no s'hauria de cedir a la il·lusió que, enfront de Nahda, el poble està unit com ho va estar fugaçment enfront de Ben Ali. En primer lloc perquè no cal oblidar que Nahda, malgrat el seu desgast, compta amb un suport que no tenia el dictador i que la seva criminalització només pot nodrir els sectors més radicals i reaccionaris d'aquesta formació i atiar les formes més violentes de confrontació. En segon lloc perquè aquesta aparent unitat oculta en realitat interessos polítics molt diferents encarnats en forces molt dispars vinculades ahir en l'espai, però que no ho estan ni en els programes ni en els mètodes ni en els objectius. Basta pensar en les declaracions de “la vella "guineu" Caid Essebsi, màxim dirigent de Nidé Tunis, demanant la dissolució de l'Assemblea Constituent o en algunes crides al colpisme que circulen per la xarxa (a les quals la presència de l'exèrcit protegint el sepeli ha donat també ales “revolucionàries”).
La gegantesca, emocionant mobilització del divendres posa en mans del Front Popular un capital que és seu només de reüll i que podrien utilitzar altres actors en direcció contrària a la que Chukri Belaid desitjava. És com si a tota velocitat la mateixa revolució que va enderrocar a Ben Ali estigués ara a punt d'enderrocar, o de deixar a un costat, a la força política que aquesta mateixa revolució va dur al poder i que ahir va aparèixer encongida, arraconada, amb el seu grapat de seguidors, afònicos, demanant respecte a la legalitat davant del Parlament.
Però descartar a Nahda, per a anar a on? Perquè governi qui? És aquí on cal introduir l'altra dimensió, la pròpiament política, que és la que en definitiva va definirà, si hi ha, el reemplaçament a mitjà termini de Nahda. L'assassinat de Chukri Belaid i la demostració col·lectiva d'ahir no permeten mantenir ni un minut més l'impasse institucional. La formació d'un nou govern provisional acceptat per la major part de les forces polítiques és l'única garantia que no es produeixi un perillosíssim buit de poder.
La insistència ahir del primer ministre Jebali, després del funeral de Belaid, a proposar un gabinet “tècnic” i apartidista planteja una mica més que dubtes legals de procediment. Com sabem, no només el Front Popular i les altres forces d'oposició, no només el president Marzouki, soci de govern; també els seus propis companys de partit han manifestat el seu rebuig a aquesta solució. El que el dimecres a la nit, hores després de l'assassinat del líder marxista, semblava una iniciativa valenta i esperançadora es revela ara una iniciativa gairebé suïcida. Fins i tot si arribés a formar govern sense negociacions prèvies amb els partits i al marge de l'Assemblea Constituent, una moció de censura podria deixar sense efecte els seus nomenaments.
D'altra banda, la idea d'un govern d'unitat nacional, proposada per la coalició d'esquerres, ha quedat avui confirmada per la mobilització popular. Aquesta mobilització ha de servir, en efecte, per a relegitimar l'Assemblea Constituent, única emanació concreta de la voluntat popular, accelerar l'aprovació de la carta magna i celebrar noves eleccions com més aviat millor. La prolongació de la incertesa obre grans escletxes a les maniobres de totes les mans negres i alimenta el risc que un nou atemptat converteixi aquesta multitud poderosíssima d'ahir, potencialment d'esquerres, en la justificació mateixa d'una tràgica involució a l'algeriana.
Tunis, 9/2/2013.
* Santiago Alba Rico (Madrid, 1960) és un escriptor, assagista i filòsof madrileny. Article publicat a Viento Sur.
http://www.vientosur.info/spip/spip.php?article7664