De Manchester a Bangla Desh: Els draps bruts de la moda global
El 8 de març de 1857 un grup d'obreres tèxtils recorria els barris més rics de Nova York. Protestaven per les seves condicions laborals. El 8 de març de 1908, 146 obreres morien en un incendi provocat en la fàbrica Cotton de Nova York. Des de llavors, el 8 de març es commemora el Dia Internacional de la Dona Treballadora. A mitjan segle XIX i durant les primeres dècades del XX, les treballadores d'EEUU i Europa reclamaven una jornada laboral de 10 hores, permisos de maternitat i lactància, la prohibició del treball infantil, el dret a una formació professional i a formar part d'un sindicat. El segle XIX deixava encunyat el terme capitalisme manchesterià. El prototip d'un capitalisme en estat pur, d'explotació salvatge, que havia caracteritzat l'activitat fabril de la ciutat anglesa. El 2013 Manchester està a Bangla Desh.
Mentre les firmes internacionals de moda i les grans cadenes de distribució sedueixen a la seva clientela amb l'actualització constant dels seus dissenys i els baixos preus dels seus productes, obreres de Xina, Marroc, Bangla Desh, Hondures o Romania viuen envoltades de peces de roba que confeccionen durant més de 12 hores diàries, a canvi de salaris que tot just cobrixen les seves necessitats més bàsiques.
La deslocalització de la producció de roba a països econòmicament empobrits es va accelerar en els anys 90, moment en el qual es va consolidar un model de negoci caracteritzat per la subcontractació de proveïdors. Les grans marques, que en el passat produïen la seva pròpia roba, passen a ser empreses que dissenyen, distribueixen i comercialitzen peces fabricades en tot el món, en tallers i fàbriques que són propietat de tercers. Per a competir en aquest sistema, que externalitza els costos laborals en països amb mà d'obra barata, les petites firmes de moda també s'associen i adopten el mateix model de negoci. El gran èxit de firmes internacionals com H&M o Zara (del grup Inditex) no s'entendria sense l'abaratiment del cost dels seus productes a partir de la deslocalització de bona part del procés de manufactura.
Dècades Deslocalitzat
La primera gran onada de deslocalitzacions del sector de la confecció es va produir en els 70 i va tenir com països receptors Corea del Sud, Taiwán, Singapur, Hong Kong i Tunis. L'entrada de roba barata en els mercats occidentals va motivar que en 1974 se signés l'Acord Multifibres (AMF), que establia un sistema de quotes i límits. Lluny de suposar una limitació a la globalització de la moda, la AMF va provocar que les signatures internacionals busquessin proveïdors en altres països que no estiguessin inclosos en el sistema de quotes.
En els anys 80, una segona onada deslocalitzadora abandona els “tigres asiàtics” i es desplaça a països com Sri Lanka, Filipines, Bangla Desh, Tailàndia i Indonèsia. Mentre Amèrica Central i Mèxic passen a ser àrees clau per a proveir de roba les botigues nord-americanes, Turquia, Tunísia i Marroc es converteixen en els tallers de costura del mercat europeu. A la fi dels 90 entren en escena altres països productors, com Bostwana, Kenya, Tanzània, Uganda, Cambotja, Laos o Birmània.
Els últims països triats en la perifèria els últims anys es caracteritzen a més per un patró comú: estan fortament endeutats amb la banca privada i amb el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM), que els han imposat plans d'ajustament orientats a l'exportació i la millora de la competitivitat. És a dir, d'una major explotació. La indústria de la moda, a més, impedeix el desenvolupament: se'ls encarrega a aquests països la part amb menor valor afegit del mercat legal, se'ls imposa un sistema d'acords internacionals on sempre són els febles i el moviment obrer ha d'enfrontar-se constantment a l'amenaça de la deslocalització [1].
Esclavitud en la indústria tèxtil
Des de mitjans dels 90 nombroses plataformes i organitzacions socials vénen denunciant l'explotació laboral i plantant cara al silenci mediàtic que envolta el negoci de la confecció tèxtil sota la globalització. A pesar de més de 25 anys de treball de xarxes consolidades com la Campanya Roba Neta internacional i de “compromisos” públics de les grans firmes internacionals (en reacció a les denúncies realitzades), avui ens seguim trobant les mateixes situacions que en els 90.
L'amenaça constant de tancament i de deslocalitzacions i la debilitat dels moviments obrers en els països productors segueix contribuint que la realitat amagada després del glamour que ens venen esportistes d'elit, models i dissenyadors es quedi al Marroc, a Xina o Bangla Desh. El sector global de la confecció continua nodrint-se del treball de milions de persones que viuen en la pobresa a pesar de fer llargues jornades laborals. Les pràctiques de compra de les marques, derivades del model de producció, consum i comerç internacional, es troben en l'arrel de les condicions de treball i de vida de les treballadores.
Per a les persones que treballen en la indústria de la confecció global, cobrar un salari que permeti cobrir les seves necessitats amb un mínim de dignitat s'ha convertit en la seva major preocupació. És un sector que tradicionalment es caracteritza per condicions pèssimes i una de les retribucions salarials més baixes del món, amb conseqüències directes que es deriven d'això: llargues jornades de treball, desestructuració familiar, assumpció de deutes impagables, malnutrició de nens i adults i, en definitiva, uns costos inquantificables en forma de sofriment humà. Tot això, vulnerant drets fonamentals, com l'article 23 de la Declaració Universal de Drets Humans relatiu a una remuneració equitativa i satisfactòria, o les disposicions de l'Organització Internacional del Treball (OIT), que afirma que “el salari mínim legal hauria de constituir un element clau en les polítiques per a eliminar la pobresa i assegurar les necessitats de les persones treballadores i de les seves famílies”.
Gairebé tots els països tenen establerts salaris mínims legals però, amb la finalitat d'atreure la inversió estrangera, els governs fixen els mínims molt per sota dels nivells de subsistència. En conseqüència, en alguns països, els salaris mínims no arriben als llindars de pobresa absoluta internacionalment acceptats. A Bangla Desh no arriba a un dòlar diari, i a l'Índia, Sri Lanka, Vietnam, Pakistan i Cambotja, se situa entre els dos i els quatre dòlars diaris. Salaris impossibles per a garantir necessitats bàsiques com són l'alimentació, l'habitatge, la roba i serveis imprescindibles com l'educació, la salut o el transport.
La carestia de la vida s'ha agreujat, a més, sota un context de pujada de preus dels productes bàsics que ha minvat el poder adquisitiu, més encara quan bona part dels salaris està destinada a l'alimentació. Una dona d'Indonèsia que treballava per a un proveïdor de Nike, Reebok i Walmart comentava en una entrevista realitzada el 2009: “Hi ha augments del salari mínim, però el cost de la vida augmenta més ràpid. Per a empitjorar la situació, des de fa poc, l'empresa ja no ens subvenciona el transport ni el menjar”. A Bangalore, Índia, hi ha un sistema trianual de revisió salarial, però el salari real ha disminuït un deu per cent en els últims 15 anys. A Tailàndia, els salaris van augmentar únicament 18 bath (38 cèntims d'euro) entre 1997 i 2005. A Vietnam i Xina els sous van estar congelats durant més d'una dècada [2].
La pitjor situació, en aquest sentit, és la de Bangla Desh. El Producte Interior Brut (PIB) de Bangla Desh creix a un ritme del cinc per cent des de 1990, segons el Banc Mundial, i s'ha convertit en el tercer exportador internacional de roba. En el país hi ha més de 4.000 fàbriques de roba i confecció on treballen més de tres milions de persones, la gran majoria dones. L'element clau d'aquest creixement ha estat la gran disponibilitat de mà d'obra extremadament barata a causa de la pobresa i l'escassa regulació dels drets laborals.
Els salaris més baixos del món conviuen amb una alta inflació que genera un ràpid empobriment dels obrers i les obreres. El salari mínim legal va estar congelat des de 1994 fins a 2006 mentre la inflació va registrar taxes del quatre i el cinc per cent anuals. L'increment del salari mínim de 930 taka a 1.662,5 taka mensuals (uns 18 euros), el 2006, va ser el resultat de manifestacions multitudinàries i d'una ona de revoltes urbanes que van rebre una forta repressió policial. La triplicació del preu de l'arròs registrada el 2008 va inutilitzar, no obstant això, l'increment de 2006 i va generar una nova ona de mobilitzacions fortament represaliada. El 2010 el govern va fixar un salari mínim de 3.000 taka (uns 32 euros) mensuals [3]. Les mobilitzacions d'obrers i obreres no han parat, però la repressió tampoc. Doble impacte té aquesta sobre les dones treballadores, que són les que sofreixen les pitjors conseqüències segons la OIT: “salaris baixos, més hores de treball, freqüentment temporal i en negre, perllongant encara més les seves llargues jornades laborals”.
Esgotament interminable
Les jornades de la indústria de la confecció s'allarguen fins a les 12 o 14 hores diàries. Alguns fabricants fins i tot encadenen diversos torns en moments de molt treball o per a plantar cara a terminis de lliurament molt curts. Les treballadores no poden negar-se perquè el seu salari base no és suficient per a cobrir les necessitats més bàsiques i per a mantenir una família. Extorquint la pobresa, les treballadores accepten la sobreexplotació, veuen danyada la seva salut i perden la possibilitat de formar-se, d'educar als fills, d'arribar a una vida digna.
Després d'anys treballant en habitacions petites, mal il·luminades, sense ventilació, respirant pols i partícules en suspensió i en posicions corporals inadequades mantingudes durant moltes hores, sofreixen fatiga visual i lesions i desenvolupen nombroses malalties. Sense assegurança mèdica ni cobertura o subsidi per baixa.
La investigació realitzada per la Campanya Roba Neta a Tànger el 2011 mostrava com al Marroc, on la major part de les firmes espanyoles tenen fàbriques proveïdores, el comú és que les obreres realitzin jornades de més de 55 hores setmanals, excedint de forma sistemàtica el límit legal del país [4]. Altra investigació realitzada a Bangla Desh, Índia, Tailàndia i Cambotja el 2008 [5], centrada en fàbriques proveïdores de grans cadenes de distribució com Lidl, Aldi, Tesco, Walmart i Carrefour, apuntava que les jornades laborals rarament eren inferiors a les 10 hores diàries en setmanes de treball de sis dies.
Repressió sindical i dificultats per a la negociació col·lectiva
A pesar de la llibertat d'associació i de negociació col·lectiva són dos drets fonamentals, establerts per la OIT i definits com “drets habilitants” (és a dir, que el seu exercici és necessari perquè altres drets siguin respectats), la seva defensa i protecció és una tasca impossible. Als i les treballadores se'ls nega obertament la possibilitat de sindicar-se.
En molts dels països productors de roba, els governs restringeixen, dificulten i, fins i tot, prohibeixen els sindicats independents i la negociació col·lectiva, tot això en un context de sobreexplotació laboral. Les i els empresaris, al seu torn, recorren si és necessari a la intimidació, els acomiadaments, les llistes negres i, sovint, a la violència física. És pràctica estesa la creació de llistes compartides sobre sindicalistes.
Noves formes de lluita
Però les treballadores busquen maneres d'organitzar-se i lluitar per a millorar les seves condicions. La Federació Sindical Internacional de Treballadors/es del Tèxtil, la Confecció i el Cuir (ITGLWF, per les seves sigles en anglès) compta amb 217 organitzacions afiliades de 110 països [6]. El context internacional d'ofensiva neoliberal ha limitat molt el poder de negociació dels sindicats. L'empresariat local disposa de marges imposats molt curts per a acceptar salaris més alts i està sotmès a fortes pressions de les firmes internacionals. Davant la possibilitat de perdre els seus beneficis, trasllada la pressió a les persones treballadores. I l'amenaça de la deslocalització i del tancament dels centres de treball opera com l'argument més utilitzat per a fomentar la desmobilització.
A Bangla Desh, per seguir amb l'exemple que ens ocupava en paràgrafs anteriors, els petits avanços assolits en la remuneració de les persones treballadores s'han aconseguit en un context de brutal repressió governamental i empresarial. Al gener de 2007, es va decretar l'estat d'excepció, que ha intensificat les limitacions a les llibertats de reunió i d'expressió i ha donat cobertura a la persecució, detenció i tortura de centenars d'activistes i líders sindicals. La Campanya Roba Neta ha impulsat diverses accions de solidaritat internacional amb les persones detingudes i, especialment, amb els membres del BCWS (sigles angleses del Centre de Solidaritat amb els Treballadors i Treballadores de Bangla Desh) Aminul Islam i Kalpona Arkter, que a l'agost de 2010 van ser empresonats i torturats durant 30 dies a causa de les denúncies de diversos empresaris propietaris de fàbriques proveïdores d'empreses com WalMart, Carrefour o H&M. Encara que els dos van ser alliberats, el 10 d'abril de 2012 Aminul Islam va aparèixer mort amb signes de tortura.
Enfront d'uns mercats laborals salvatges que esclavitzen a les legions d'obreres procedents de zones rurals en profunda crisi, augmenten els moviments d'obreres que exploren noves formes organitzatives i que es recolzen en la solidaritat internacional per a obrir bretxes de resistència. Al mateix temps, i potser en part perquè els sindicats marginen sistemàticament a les dones i no assoleixen tenir una presència rellevant en un sector tan feminitzat com el de la confecció, creixen les organitzacions localitzades en els barris que agrupen a treballadores que no comparteixen necessàriament centre d'ocupació però si tenen situacions laborals i personals similars.
La col·laboració entre aquest tipus de moviments i les campanyes internacionals que traslladen a les consumidores i als consumidors la realitat dels centres de producció és la via de pressió a les marques internacionals que ha permès aconseguir nombroses victòries en casos puntuals de repressió sindical en molts països productors de roba. Victòries que, lluny de reconèixer un compromís real de les empreses transnacionals per impulsar canvis estructurals en el sector, es converteixen en imprescindibles per a mantenir i reproduir els nuclis de lluita presents en tots i cadascun dels llocs on les obreres sofreixen explotació.
NOTES:
1) Sales, Albert (2011): Moda: industria y derechos laborales, SETEM, Campanya Roba Neta, Barcelona.
2)Merk, Jeroen (2010): Tejiendo salarios dignos en el mundo, SETEM, Campaña Ropa Limpia, Madrid.
3) Alam, Khorshed (2012): Stitched Up. Women workers in the Bangladeshi garment sector, War on Want, London.
4) Sales, Albert; Piñeiro, Eloísa (2011): La moda española en Tánger: trabajo y supervivencia de las obreras de la confección, SETEM, Campanya Ropa Neta, Barcelona.
5) Campaña Ropa Limpia (2009): Pasen por caja, SETEM, Barcelona.
6) Veure la web de la federació ITGLWF (International Textile, Garment and Leather Workers Federation): www.itglwf.org.
* Albert Sales i Campos, sociòleg i politòleg, és activista de la Campanya Roba Neta i membre del Col·lectiu RETS.
Aquest article ha estat publicat en el nº 55 de Pueblos – Revista d'Informació i Debat – Primer trimestre de 2013.