Telefónica: drets sense cobertura
La companyia espanyola de telecomunicacions s'erigeix en el paradigma de la cobdícia. Mentre presenta uns beneficis rècord, acomiada milers de persones i externalitza els seus serveis a tercers països per abaratir els costos mitjançant condicions laborals de semiesclavitud.
L'axioma de maximitzar els beneficis amb els mínims costos possibles s'ha instal·lat al sector de les telecomunicacions, amb la companyia degana de telefonia a l'Estat espanyol com a cas paradigmàtic.
Les últimes protestes protagonitzades pel personal acomiadat per baixa mèdica o la subcontractació d'alguns dels seus serveis a empreses low cost confirma la dinàmica privatitzadora de la multinacional, a la qual diversos organismes i moviments socials han acusat d'utilitzar pràctiques que atempten contra els drets humans. És el cas dels cinc operaris que, el novembre passat, van romandre 23 dies en dejuni com a mostra de suport a Marcos Andrés Armenteros (una acció que es va repetir el mes de febrer durant el World Mobile Congress celebrat a Barcelona), a qui l'empresa es resisteix a readmetre després d'acomiadar-lo de forma improcedent.
En lloc de revisar aquestes polítiques, Telefónica manté la lògica de precaritzar les relacions laborals amb mesures que només persegueixen l'augment dels emoluments dels grans directius sense garantir les condicions salarials i de seguretat mínimes a les seves treballadores. Aquesta deriva s'accelerara amb l'esclat financer de 2007, que la Direcció utilitza per emprendre una retallada esgraonada de plantilla a l'Estat espanyol. Però, el seu origen cal buscar-lo en el període 1992-2012, durant el qual els respectius governs del PSOE i el PP privatitzen la companyia subdividint el servei en diverses àrees.
Degradació imparable
El procés de privatització es concreta a partir de 1996, quan el govern d'Aznar situa com a president de l'empresa l'especulador i amic seu Juan Villalonga, que inicia una estratègia de bombolla especulativa creant companyies fictícies com Terra, invertint grans quantitats de diners a països de l'Amèrica Llatina i comprant emissores de ràdio i TV (Antena 3, entre d'altres).
Un any després, la privatització comporta l'adquisició de tota la xarxa de telefonia desenvolupada a l'Estat durant el període en què era sufragada per l'erari públic i, acte seguit, es dicta el primer gran Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO), firmat per la Direcció i els sindicats UGT i CCOO el 1999 i que afecta 12000 treballadors.
Paral·lelament, la subcontractació augmenta cada dia i també el nombre d'empreses del grup (un centenar), especialment les que apliquen unes condicions laborals més precàries. És el cas de l'empresa de telemàrqueting Atento, que en només cinc anys passa de 300 empleades a 8000, el 98% de les quals són eventuals. Igualment, cada treballadora prejubilada és substituïda per una de temporal en una subcontracta del mateix Grup Telefónica.
La darrera estocada va venir amb l'ERO de 2011, que comportava la reducció de 6500 llocs de treball en tres anys a l'Estat espanyol (l'equivalent al 20% de plantilla), tot i que Telefónica presenta uns beneficis de 10.000 milions d'euros. I encara més: la supressió de llocs de treball es fa al mateix temps que els sous dels alts càrrecs directius creixen de manera exponencial i arriben a ser cent vegades més alts que el d'un treballador base.
L'empresa s'ha desfet de la plantilla fixa per subcontractar totes les feines a empreses deslocalitzades a països del Magrib i de l'Amèrica del Sud, on els salaris i les condicions laborals són pèssimes. Amb aquesta política, Telefónica ha esdevingut un monstre del sector, on la màxima del benefici econòmic intenta eclipsar el menyspreu pels drets humans, avui sense cobertura.
Els acomiadaments massius no són una exclusiva de Telefónica. El passat mes de gener, Vodafone, la segona companyia del sector amb més clients a l'Estat espanyol, va presentar un ERO per fer fora 900 treballadores (el 20% de la plantilla), tot i tenir un benefici de 1000 milions d'euros.
* Article d'Àlex Romaguera publicat al núm. 306 del setmanari Directa.