Entrevista a Marc Garriga, activista per l’alliberament sexual: “Hem guanyat espais, drets i llibertats, però també hem pagat el preu de l’assimilació al sistema”
“Abans que una llei del matrimoni calia parlar de drets individuals”
“Els binomis home-dona, homosexual-heterosexual, són construccions socials i culturals”
“Cal una llei contra l'homofòbia i la transfòbia”
Va néixer la primavera de 1984 a Arbúcies (La Selva). Als 18 anys va marxar a viure a Barcelona pels estudis. Llicenciat en Filologia Clàssica (UAB), actualment és professor de secundària d'un institut públic. Va formar part de l'assemblea Joves per l'Alliberament Lèsbic i Gai (JALG, dissolta actualment) a la UAB, després va militar al Front d'Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) i alhora també al JAG (Joves per l'Alliberament Gai) i actualment és membre de l'assemblea del Brot Bord a Barcelona i rodalia.
- Com vas entrar en l'activisme per l'alliberament sexual?
A 1r de carrera vaig veure que s'organitzava un festival de cinema LGT al mateix cinema de la UAB. Era la tardor de l'any 2002. Un dia em vaig decidir a anar a una de les sessions i va ser l'ocasió de conèixer la gent del JALG. Allà vaig tenir l'oportunitat de formar-me políticament en el tema de l'alliberament LGT i de viure tot el que no havia pogut viure al poble, coneixent gent molt important per mi. Llavors, assistint a les reunions de la Comissió Unitària 28 de juny vaig conèixer altres grups i, amb el temps i una mica més de maduresa, vaig acabar anant a les assemblees del FAGC.
- Que són les “bordes”? Què les diferencia dels grups GLBTI?
És la proposta de traducció i alhora apropiació que des del Brot Bord hem fet de la Teoria Queer. És un proposta, no la traducció exacta. Queer en anglès vol dir desviat en un sentit general però és clarament un insult en temes d'opció sexual i de gènere. És una mica el que pretenem recollir amb el mot bord català: fals, de mala qualitat, bastard, estrany, estèril, etc. És una paraula més de l'àmbit rural que no pas urbà, cosa que explica una mica l'apropiació que fem de la Teoria Queer. Volem poder parlar-ne més enllà d'àmbits acadèmics, de gent formada en el tema i poder-ho fer fora de la ciutat. Si bé que els binomis home-dona, homosexual-heterosexual són construccions socials, culturals, i que l'objectiu és destruir aquestes etiquetes, totes, multiplicant-les fins a fer-les inofensives, això no es pot explicar així en determinats llocs. Seria contraproduent. Es tracta de buscar complicitats amb un discurs més gradual, amb conceptes més planers, parlant d'etiquetes que coneix tothom però emfasitzant que han de ser provisionals, etc.
La diferència amb els grups GLBTI és justament aquesta: aquests grups parlen d'unes etiquetes immutables, històricament iguals, una mena d'essencialisme. I volen alliberar les persones que s'hi identifiquen. Alguns grups qüestionen el sistema des de la base, d'altres volen simplement pujar el carro del sistema (matrimoni i demés), però a diferència de la Teoria Queer, cap d'aquests grups no admet que aquestes dicotomies són alhora fronteres, mecanismes de control, classificacions, etc., i no té com a objectiu últim la renúncia o l'autodestrucció d'aquesta etiqueta. Queer és una etiqueta feta a la contra, gairebé indefinible.
- Quina feina destacaries de la teva experiència de tots aquests anys de lluita en l'àmbit sexual?
Potser destacaria això que deia d'anar fora de ciutat. Quan hem fet algun acte en algun poble i hem tingut ocasió de parlar amb la gent del carrer, petits i grans, i fer visibilitat. Estic pensant en quan vam anar a Solsona a muntar una campanya a favor de l'apostasia a propòsit de les declaracions del bisbe. A vegades penso que fan més feina les trenta converses i discussions que vam tenir en aquella plaça de Solsona aquell matí que qualsevol manifestació del 28 de juny a Barcelona.
- En quina situació es troba el moviment per l'alliberament sexual? Quins són els seus reptes de futur?
Hem guanyat espais, drets i llibertats, però segurament no tantes com ens pensem. El mèrit és tot nostre, del moviment, això sí. I hi hem d'afegir l'aquí i l'ara. El que hem aconseguit és fràgil. La resta del món és un altre tema. Convé no perdre-ho de vista. A Catalunya hem avançat, però també hem pagat el preu de l'assimilació al sistema, amb més o menys consciència. I no parlo tant del matrimoni, que també, sinó de les pautes de consum que ja creiem que ens són pròpies (especialment en el cas dels gais). Tipus de música, marques de roba, llocs on sortir de festa, etc., són ja rituals capitalistes que representen un gran negoci per a uns pocs i que ens fan creure que gaudim de llibertat consumint-los.
De reptes de futur, n'hi ha molts. Els lemes del 28 de juny són un bon termòmetre per mesurar-los. Si l'any passat advertíem que els drets i llibertats que hem aconseguit poden desaparèixer en un context de retallades i governs de dretes, enguany reclamarem una llei contra l'homofòbia i la transfòbia. Això és un pas molt important, perquè per fi parlem de drets individuals i de maneres per començar a canviar societat. Personalment ho veig molt i molt més important que la llei del matrimoni.
- Què penses de la legalització a molts països dels matrimonis entre persones del mateix sexe? És un avanç en la normalització del fet homosexual o la consolidació d'un model burgès de família?
Abans que una llei del matrimoni calia parlar de drets individuals. Situem les coses: el matrimoni representa igualtat de drets només per a aquelles lesbianes o aquells gais que aspiren a tenir parella estable, la troben i decideixen regular legalment aquella relació. Si no, no. I ni tan sols així, perquè aquestes persones poden continuar patint discriminació, agressions, etc. El que vull dir és que s'ha venut el matrimoni com la gran fita de la nostra lluita i no ho és. Alerta: amb això no em vull alinear amb la dreta i fer un discurs antimatrimoni. No. El matrimoni serveix, és cert, ens fa visibles, ens dóna arguments per desactivar la dreta i volem exercir el nostre dret a no voler-nos casar. Cal defensar-lo. Però no hem de perdre de vista l'anàlisi de fons: legalitzar només una relació de parella a unes persones que aportaven moltes altres formes de relació és una manera d'assimilar-les, de neutralitzar les seves reivindicacions i de fer-les passar pel mateix sedàs capitalista. Per això era tan important parlar abans que res de drets individuals.
- Què s'ha de fer amb el patriarcat i el sexisme?
Combatre'ls, és clar. El terme patriarcat pot semblar un punt massa abstracte però jo penso que és ben vigent. Sexisme, heternormativitat, masclisme, homofòbia i transfòbia són derivades d'aquesta estructura de relacions econòmiques anomenada família, presentada com a model únic, heterosexual, amb una visió exclusivament reproductiva de la sexualitat, que divideix el treball en funció del sexe, que condemna la dona a la submissió a l'home, que exigeix a l'home exercir el control de les desviacions de la família, i un llarg etcètera de dinàmiques que cal combatre. La ironia de tot plegat és que si alguna d'aquestes discriminacions comença a esquerdar-e és perquè justament s'ha vist que es pot fer més negoci així, acceptant només una mica les reivindicacions de determinats grups. Dit d'una altra manera, el capitalisme està jugant ara el seu paper essent l'altra cara de la moneda.
* Entrevista realitzada per Josep Estivill publicada al núm. 148 de la revista Catalunya.