Raons per resistir a la por i colpejar juntes

Portem gairebé cinc anys convivint amb un capitalisme desbocat que no accepta límits. Que avança sense pudor i aspira a mercantilizar-lo tot. L'habitatge, la sanitat, l'educació, l'espai públic, les relacions afectives. Per avançar, aquest procés necessita trencar l'autonomia individual i col·lectiva. Aïllar a les persones i reduir-les a la servitud, a la impotencia.

El consumisme dirigit, l'alienació programada, són això: figures de la impotència. L'altra és la por. Per ser desnonat, a perdre una feina, a no poder pagar els deutes, a ser multat al metro, a ser expulsat per no tenir papers, a ser detingut en una manifestació o en una ocupació.

L'individualisme, la por, la servidumbre voluntària e involuntària, són formes d'impotència que es donen la mà. Totes són a la base de la deutecràcia.

Aquesta història, per descomptat, no és nova. La deutecràcia és filla del neoliberalisme. I aquest l'afany capitalista de deixar anar amarres. De lliurar-se de les lligams imposades per les lluites i resistències populars. Després de l'enfonsament del socialisme irreal, ho sabem, la bèstia no vol morrió. No tolera els límits jurídics, els drets, les lleis. Llevat, clar, que siguin les seves pròpies lleis. Les que beneficien els bancs, als grans evasors fiscals, a la fosca trama de la cleptocràcia.

Aquestes lleis, si. Les que asseguren la "culpabilitat de les sardines" i la "impunitat dels taurons", com deia la gran Rosa Luxemburg. El altre, els drets humans, Jo sóc una molèstia. Una lligam inacceptable. És igual que es tracti dels drets socials i ambientals que dels civils i polítics.

La bèstia no vol morrió, ni crítiques, ni protestes que se li vagin de les mans. Només consumidors dòcils i atemorits. Pot aprovar sense immutar normes indecents que deixen a milers de persones sense feina, sense casa i sense futur. Però borda indignada contra un piquet sindical o contra els adhesius d'un escrache. Així, mentre escanya l'Estat social, mentre liquida els béns comuns, munta l'Estat penal, l'excepcionalitat punitiva, la vigilància contínua.

La ciutat vigilada, la ciutat de la por, està en el nucli de la barbàrie neoliberal. Pràctiques de disciplina que traspassen els murs de la presó i s'estenen per la metròpoli.

Escàners als aeroports, empremtes digitals, registre de dades a la xarxa, càmeres de vigilància, seguretat privada en parcs i places. "La policia a tot arreu, la justícia en cap "com escrivia Victor Hugo al segle XIX.

Una mena de guerra de baixa intensitat que no es lliura a les trinxeres sinó en els supermercats, als parcs, al metro, en els sofàs de les cases. Una guerra que aixeca murs, fronteres i que converteix la ciutat en un gran panòptic en el qual tots som reclusos i guàrdies. Atents vigilants del veí, convertit en una amenaça.

I al costat d'aquesta repressió vetllada, acceptada de manera gairebé voluntària, l'altra. La repressió pura i dura contra els exclosos i contra els dissidents. Vaguistes, activistes socials, treballadores sexuals, grafiters, captaires, migrants sense papers, joves sense futur.

Tots al punt de mira de les ordenances del civisme, convertides en autèntica constitució de la ciutat. Tots al punt de mira d'uns codis penals que s'endureixen a mesura que augmenten la desigualtat i la resistència.

La criminalització de la protesta, de la dissidència, tampoc és nova. Però s'accelera quan la resistència creix. Es va veure amb la irrupció del 15-M, amb les vagues generals, con el rodeo al Parlament de Catalunya, amb el 25-S.

Primer, el paternalisme condescendent, la pastanaga. Després, el pal, la cara feréstec dels governs market friendly. A mesura que les polítiques d'austeritat s'han anat intensificant, les dretes i els seus còmplices han rivalitzat en iniciatives repressives. Avui, més contundència policial i judicial. Demà, restriccions al dret de reunió, prohibició d'ocultar la cara a les manifestacions i designació de fiscals especialitzats en "guerrilla urbana".

Més tard, obertura de llocs a Internet perquè els "ciutadans" puguin delatar els "antisistema", ampliació de conductes constitutives d'atemptat contra l'autoritat, assimilació de les protestes a conductes terroristes o prototerroristes, monitorització policial de les xarxes socials.

És el dret penal de l'enemic. El que no té empatx a anar "més enllà de la llei", com deia el conseller català Puig. O a recórrer a la "enginyeria jurídica" si cal treure de sobre alguna garantia incòmoda, com declara el ministre Fernández Díaz. És el no dret. El que criminalitza a qualsevol que gosi alçar la veu. El que expulsa de les places als indignats, el que tracta com a "rates" als vaguistes i com "nazis" als desnonats. I al costat d'ell, el dret penal dels amics. El que es posa al servei del poder i mira cap a un altre costat quan hi ha frau fiscal, el que indulta els grans banquers i promou o absol la violència policial. Tampoc aquí l'originalitat és absoluta.

La violència punitiva de l'Estat sempre ha trobat els seus enemics. I quan no, els ha inventat. La inquisició va perseguir les camperoles desposseïdes de les seves terres acusant-les de bruixes. Les classes propietàries perseguir als obrers acusant-los de degenerats, de hienes, de xusma, de vagues.

Vists amb dimensió històrica, qualificatius flautes gos-com són variants del terrorista, sovint, d'un odi llunyà. El que lleva implícita la demofòbia, l'odi classista (i fins i tot racista) dels poderosos als que poden posar en perill els seus privilegis.

Portem anys, dècades, convivint amb un capitalisme sense complexos que pretén reduir-ho tot a simple mercaderia, el benefici immediat. El seu avanç ha donat lloc a múltiples formes de barbàrie. Augment de la pobresa, depressions, suïcidis, centres d'internament, brots xenòfobs. Però l'avanç del capitalisme també està generant, en el seu afany totalitzador, inèdits espais de solidaritat, de resistència.

Un dia és la PAH, el gest digne dels que posen el cos per aturar desallotjaments. Un altre, les mobilitzacions contra la privatització de l'aigua, les vagues, les desenes d'iniciatives cooperatives, anticapitalistes, que sorgeixen aquí i allà. Després del diluvi neoliberal, aquestes iniciatives poden semblar modestes. Però estan aconseguint el que semblava impossible.
Que la violència exercida contra milers de famílies sigui una impugnació eficaç, socialment compartida, de la criminal aliança entre política i diners que l'ha fet factible. Que la classe política que ha gestionat la deutecràcia, la cleptocràcia, estigui més deslegitimada que mai. Que el règim bipartidista i monàrquic heretat del franquisme i avui rendit a la troica comenci a aparèixer com un llast insuportable.

Aquesta deslegitimació pot, clar, traduir-se en resignació, en abandó. Però pot alimentar, ja ho està fent, reaccions d'indignació que muten en lluites per la dignitat, per la constitució d'una cosa nova.

Que això passi no depèn de cap llei divina. Depèn de nosaltres. Perquè el que no ha succeït mai-com va escriure Schiller-no envelleix. Segueix allà per qui tinga la capacitat de rescatar de l'oblit les lluites i els somnis de qui ens van precedir. I per alimentar, amb aquesta memòria, les nostres pròpies raons per estar i colpejar junts. Contra la por, i per la llibertat.

* Gerardo Pisarello i Jaume Asens.
Juristes i autors del llibre 'No hi ha dret(s): la il·legalitat del poder en temps de crisi' (I. Icària, 2012)