CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Vicenç Navarro: El fracàs del neoliberalisme

Divendres, 10 maig, 2013

El fracàs del neoliberalisme

El dogma neoliberal ha dominat la cultura política, econòmica i mediàtica dels països de l'Atlàntic Nord des de la dècada dels anys vuitanta del segle passat. Aquest dogma creia que la crisi actual es devia a una despesa pública excessiva que havia ofegat amb el seu pes a l'economia, privant de fons i recursos al sector privat imposibilitándolo a que actués com a motor de l'economia. Com va dir el "guru" dels neoliberals, el president Reagan, el govern (en realitat volia dir el sector públic) "no és la solució, sinó el problema" (discurs inaugural de la seva presidència, gener de 1981). D'aquesta concepció de l'origen de la crisi es derivaven les seves polítiques públiques de retallades i austeritat que intentaven reduir el dèficit i el deute públic dels Estats.

Les retallades es van accentuar predominantment en les despeses públiques socials, doncs s'assumia, a més, que la suposadament excessiva Protecció Social estava relaxant a la classe treballadora (redefinida com a classe mitjana), perdent competitivitat. Es considerava que els drets laborals i socials s'havien hipertrofiat, estenent massa, afectant amb això la seva productivitat. Contribuint a aquesta pèrdua de productivitat, hi havia hagut un voluminós creixement salarial en la majoria dels països (i molt especialment en els països perifèrics de l'Eurozona) que havia disparat els preus dels productes, obstaculitzant així la capacitat exportadora del país. Es requeria, per tant, tota una bateria d'intervencions públiques, que incloïen des de la reducció d'aquells drets laborals i socials a la posada en marxa de reformes laborals que tenien com a objectiu disminuir els salaris.

No cal dir que el desenvolupament de tals intervencions públiques requeria tota una estratègia ideològica-mediàtica que tenia com a objectiu fer creure a la població que aquestes polítiques (summament impopulars cadascuna d'elles) eren les úniques possibles, assenyalant que no hi havia alternatives. Part d'aquesta estratègia era subvencionar, directament o indirectament, a investigadors acadèmics que mostressin evidència científica que avalés la saviesa, necessitat, inevitabilitat i bondat d'aquestes polítiques. Entre aquestes feines, destacaven els treballs d'Alberto Alesina i Silvia Ardagna sobre la necessitat de l'austeritat com a mesura estimuladora de creixement (creant confiança en els mercats financers) i els de Carmen Reinhart i Kenneth Rogoff, que van alertar que el creixement del deute públic per sobre del 90% del PIB portava a la recessió, explicant la crisi financera actual a la Unió Europea per un excés d'aquest deute públic. Aquests economistes neoliberals (propers tots ells al capital financer, és a dir la banca i altres associacions financeres) eren professors de conegudes universitats, i gaudien tots ells de grans caixes de ressonància que els facilitava el seu protagonisme mediàtic. Els seus treballs es van convertir en la saviesa econòmica convencional.

Aquí a Espanya, on la manca de diversitat en els mitjans és notable (i coneguda a nivell internacional) el domini de tal dogma va ser absolut en els mitjans. Així, a Catalunya, la televisió pública catalana donava, i continua donant, una hora setmanal titulada "Lliçons d'Economia", on l'ideòleg més extremista de tal dogma imparteix doctrina neoliberal en la forma més pura, ideòleg que apareix cada dia a la televisió digital de La Vanguardia. No cal dir que aquests fòrums estan pràcticament tancats a veus crítiques (excepte en intervencions excepcionals i summament infreqüents). I a la resta d'Espanya només cal comprovar la freqüència amb què apareixen en els mitjans d'informació economistes patrocinats i / o finançats per FEDEA (el centre ideològic del gran capital) i veure les vegades que economistes propers als sindicats són entrevistats en aquests mitjans. El desequilibri és encara més gran.

El fracàs d'aquestes polítiques

No cal dir que la seva enorme visibilitat mediàtica en els mitjans de major difusió derivava, no de la fortalesa dels seus arguments (que són molt febles), sinó de la seva funció propagandística. En realitat, l'evidència científica, fàcilment accessible, mostrava l'error i la falsedat dels arguments que sostenien l'edifici sobre el qual s'havia constituït el dogma, incloent entre altres fets, que:

1. El president Reagan no va baixar, sinó que va pujar la despesa pública (fent-ho en el sector militar, en lloc del social) durant el seu mandat. És més, tal com ha assenyalat Krugman, va ser el president dels EUA que ha pujat més els impostos en temps de pau (va baixar els de les rendes superiors, però va augmentar els de la majoria de la població). (Veure Krugman "Reagan was a Keynesian" New York Times 08.06.12).

2. Entre els països que van patir la crisi d'una manera més accentuada estaven Irlanda i Espanya, que es presentaven com a deixebles avantatjats de l'escola neoliberal. Quan la crisi va començar, els dos països tenien superàvit en els seus comptes públics i el seu deute públic era menor que la de la mitjana dels països de l'Eurozona. És absurd que s'acusi aquests països d'haver caigut en la crisi per haver gastat massa quan eren els països amb la despesa pública social per habitant més baix de l'Eurozona, i els seus Estats estaven en superàvit.

3. Els estudis que justificaven aquestes polítiques han estat criticats extensament pels seus errors i falsedats, amb crítiques devastadores que han mostrat el caràcter predominantment ideològic i propagandístic de tals estudis. El Center for Economic and Policy Research de Washington, l'Economic Policy Institute i el Center of Political Economy de la Universitat de Massachusetts (un dels més progressistes dels EUA) van criticar aquests estudis des del principi, crítica que és ara àmpliament acceptada (veure les meves articles El frau en el pensament econòmic dominant , El Plural , 22.04.13, i Més sobre el frau en el pensament neoliberal, Sistema , 26.04.13)

4. L'aplicació d'aquestes polítiques ha comportat una crisi tremenda, deteriorant més i més la situació econòmica d'aquests països, aconseguint uns nivells d'atur mai abans vists.

5. El benestar i qualitat de vida de les classes populars s'ha deteriorat d'una manera molt alarmant. En realitat, la crisi s'ha centrat en les classes populars, que són les que estan patint més els efectes negatius d'aquestes polítiques.

6. Aquestes polítiques estan creant una enorme crisi de la democràcia ja que cap d'elles s'està duent a terme conseqüència d'un mandat popular, perquè només eren anunciades en els programes electorals dels partits governants que les estan implementant. En realitat aquestes polítiques són enormement impopulars.

7. Els únics sectors socials que donen suport aquestes polítiques són les rendes superiors i els establishments financers i empresarials (de grans empreses exportadores) que són les úniques que es beneficien d'aquestes polítiques. Les classes populars (que són la majoria de la població) s'oposen.

8. El fet que aquestes polítiques continuïn existint i aplicant es deu a l'enorme poder dels establishments financers, empresarials, mediàtics i polítics que són els beneficiaris d'aquesta crisi actual. Així de clar.

FONT: PUBLICO.ES

Vicenç Navarro ha estat Catedràtic d'Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona. Actualment és Catedràtic de Ciències Polítiques i Sociale s, Universitat Pompeu Fabra (Barcelona, ​​Espanya).És també p rofessor de Polítiques Públiques en The Johns Hopkins University (Baltimore, EUA)