15M: quan el poder celebra que continua dominant-nos
65 anys després del 15 de maig de 1948, quan prop de 750.000 palestins i palestines van començar el seu èxode, expulsats del seu lloc en el món, els amos ho han volgut celebrar. I no alguns dels amos sinó totes i tots els amos: els qui ens fan fora de casa, les que ens contracten sense contracte, els qui ens neguen la sanitat, les que especulen amb drets bàsics, els qui ens neguen qualsevol possibilitat de futur, les que ens torturen i ens acusen falsament, els que ens malmeten la vida, les quer envien robots pegadors a rebentar-nos el cap quan no els obeïm... És així que els amos i les ames de sempre celebren la “naqba”, el dia de la “destrucció” del poble palestí.
Alhora que commemoren la “naqba”, però, se'n foten del nostre propi 15M, del de fa dos anys, quan centenars de milers de persones van prendre les places i espais públics d'aquest país i d'altres fartes de lladres i xoriços, d'amos i d'ames. Era només el començament d'un dels moviments populars més importants i transcendents d'aquest tros de segle XXI que fins ara hem transitat, bàsic per entendre l'actual cicle de lluites socials als Països Catalans o almenys entendre'n les seves actuals formes, i és per això que la celebració dels amos té alhora una important quantitat d'ironia i fins i tot de cinisme en dir-nos a la cara amb un ampli somriure que ells continuen manant.
A nivell internacional, un dels actes de celebració més destacats tenia lloc el mateix dia 15 a Ondarroa, on un mur humà de desobedients feia 118 hores que impedia que una banda d'uniformats vestits per a fer mal detinguessin Urtza Alkorta, una jove condemnada a cinc anys de presó acusada de col·laboració amb banda armada i que es va autoinculpar d'aquest delicte després de ser torturada durant la seva detenció. Els ertzaintzes han fet fora primer pacíficament i després amb cops de porra i violència la gent que pacíficament practicava la desobediència civil i posava el seu cos entre la presó i Urtza, que ha acabat tancada.
A nivell dels Països Catalans, però, la celebració havia començat molt abans perquè, com ja és ben sabut, ens agrada celebrar les ocasions que s'ho valen tant com podem. Per això, els actes van arrancar a a Burjassot, amb dos dies d'activitats “festives” de categoria. Primer, el 13 de maig, una colla d'illetrats embrutava amb pintura blava l'estàtua dedicada a Vicent Andrés Estellés i, l'endemà, el 14, una altra colla -o potser no era “una altra”- irrompia violentament en un acte públic de record al més gran poeta valencià i català del segle XX per rebentar-lo. Eren membres d'España 2000 i del Grup d'Acció Valencianista i demostraven amb aquesta unitat d'acció que blaverisme és espanyolisme amb un lleuger toc blavós. De fet, eren només actes previs a la traca final, que havia de tenir lloc a la valenciana capital, a les Corts Valencianes, que el mateix dia 15 prohibien l'ús del nom del país que diuen representar, el País Valencià, i on un peça del PP comparava el projecte dels Països Catalans amb l'Alemanya nazi. Bravo!, i és que quan ens hi posem... ens hi posem.
Però no només de símbols, poesia i paraules viu la bèstia i menys encara les ames i els amos de la bèstia. Per això, a quarts de set del matí del mateix 15, s'afegia a la commemoració Xavier Trias, alcalde barceloní de CyU, que feia desallotjar l'edifici municipal reobert feia uns dies al barri de la Ribera per A las Barrikadas per tal de commemorar el 15M de fa dos anys i acollir-hi famílies desnonades alhora que s'hi projectava un centre social. A Salt també s'afegien a la festa, i de nit i d'amagat, operaris del Servei d'Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter tallaven l'aigua als habitants de l'edifici ocupat a la localitat per la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Quan els habitants del bloc intentaven recuperar el servei d'aigua, mossos sense identificació els feien fora i deixaven clar que fer front a ”la Caixa” en aquest país està perseguit i penat.
L'Audiencia Nacional de Madrid no es quedava enrere i el mateix 15M el jutge Santiago Pedraz enviava els Mossos d'Esquadra a escorcollar l'Ateneu Llibertari de Sabadell, local cedit per la CNT local i lloc on es reunia l'assemblea del 15M. En aquest cas, el secret de sumari feia complicat saber de què s'acusava l'entitat o les persones detingudes a diversos llocs del Bages, Gràcia... El que quedava clar era que cap dels que no quadraven amb els projectes dels amos es quedaria sense la seva “festa”.
Però posats a ser matiners, els que més ho havien estat eren un cop més els mossos, que un cop més treballant per als amos i la seva especial celebració, eren enviats per un jutge de Cerdanyola del Vallès a rebentar un projecte agrícola d'autogestió de referència, Can Piella. Els de la porra s'hi presentaven amb vint furgonetes, excavadores, grues i aplanadores per fer fora la gent que des de feia temps hi estava construint un projecte agroecològic alternatiu però sobretot possible i real. La masia és propietat dels vampirs del Grup Alcaraz, uns amos que escortats pels Mossos visitaven la masia per primer cop a la seva vida mentre fins a cinc persones eren detingudes per mostrar la seva solidaritat.
Tal com es pot veure, un ampli programa d'actes i celebracions que esperem que s'acabi ja però que alhora deixa clar que no importa la xapa que porti cadascú de nosaltres perquè per als amos tots som objectiu, el seu objectiu de guerra. Tenen tan clares les pràctiques i les teories de la unitat popular, de la confluència de moviments, de la infectació o com vulgueu dir-li que quan s'hi posen, s'hi posen i van per totes. Potser n'haurem d'aprendre una mica i preparar-los un 15M del 2014 que, tal com deia V, “no oblidaran mai”. O això o esperar que els actes que programin per a l'any que ve ens agafin confessades. I confessats.
* Jordi Martí Font és periodista, escriptor, activista social, treballador de l'ensenyament i afiliat a la CGT de Tarragona.