A 90 anys de la mort de Salvat-Papasseit

El passat 7 d’agost es compliren 90 anys de la mort d’un dels grans poetes en llengua catalana del segle XX i gran exponent de l’Avantguardisme al país. No trobarem cap reconeixement institucional ni gaires recordatoris. L’explicació a la ignorància de l’aniversari de la seva mort la trobem, més enllà de la ideologia dels actuals representants institucionals, en el perfil d’en Papasseit: socialista, anarquista, independentista i avantguardista.

El poeta va néixer l’any 1894 al si d’una família obrera de Barcelona amb orígens al Camp de Tarragona. La mort del seu pare (fogoner de vaixell), quan ell encara era un nen, el marcà profundament en la seva vida i en la seva obra. La seva mare disposava d’uns recursos molt precaris i ell va anar a viure a l’Asil Naval dels 7 als 12 anys. Allà aprengué a llegir i escriure però també va mamar el catolicisme, l’espanyolisme i la disciplina militar. La sortida de l’Asil no va implicar l’abandonament del moll: allà va continuar treballant com a vigilant nocturn, abans de fer d’aprenent d’adroguer i d’escultor i mosso.

En aquesta època va abandonar completament els valors en els quals l’havien educat i, de forma autodidacta, va desenvolupar una gran consciència nacional i de classe. Abans d’abraçar les idees de l’anarquisme milità en un socialisme presoviètic i presocialdemàcrata, criticant fortament la deriva possibilista d’aquest darrer. Podríem dir que fou bàsicament un militant anticapitalista.

L’any 1917 va començar a treballar a les Galeries Laietanes i això va representar un salt important en la seva vida. Com a llibreter va tenir contacte amb la literatura clàssica i amb noves tendències que naixien a Europa. Sense abandonar les seves idees revolucionàries i independentistes, amb la publicació d’Humo de la Fábrica posa en primer pla de la seva vida la literatura. El 1918 es casa amb Carme Eleuterio, modista filla de classe treballadora del barri de la Barceloneta. A les seves dues filles escrigué el contingut Els contes de la meva escala conjuntament amb Ossa Menor obres pòstumes. L’amor per les seves filles i la seva dona és una constant en la segona etapa de la seva obra. Fou la seva companya qui va patir amb ell els cruels efectes de la malaltia que Papasseit patí cíclicament fins a la seva mort.

A partir de 1919 participà en publicacions com “Un enemic del poble”, “Arc Voltaic”, “Los Miserables” i “La Columna de Foc”. Des del 1920 profunditzà el seu independentisme en un catalanisme radical. En certes ocasions s’ha utilitzat el poema “Cançó futura” per atribuir-li un suposat xovinisme anticastellà, si bé això és fruit del desconeixement tant de la utilització del mot castellà de l’època com de la pròpia vida d’en Papasseit. Reproduïm les seves pròpies paraules: “La tradició, que per mi no és ben bé la del Torres i Bages, compta. Per compta més la justícia i la llibertat d’investigar”. L’any 1921, fugint dels efectes que la humitat mediterrània tenia en la seva tuberculosi, va anar a passar a una temporada a Cercedilla (Castella central). Allà va redactar les seves obres més patriòtiques: Visions de Guadarrama i Conspiracions; alhora va escriure lloances a Castella i la dona castellana.

Retorna efímerament a Barcelona, perquè la malaltia l’obliga a traslladar-se a l’Alt Pirineu i la Catalunya Nord. L’any 1922 ja havia escrit els manifestos “Concepte de poeta” i “Contra els poetes en minúscula. Primer manifest català futurista”. Abans ja havia publicat “L’irradiador del port i les gavines”, una de les grans expressions de les Avantguardes catalanes.

Tornà a Barcelona el 1923 per anar a viure a Horta; d’aquests anys són La gesta dels estels i El poema de la rosa als Llavis, segurament el millor poema eròtic de la literatura catalana. Abandonà la pràctica d’avantguardes a favor del classicisme de l’època.

Papasseit fou força vilipendiat en vida i el reconeixement del qual ha gaudit arribà molts anys després de la seva mort. El gran públic el va conèixer a partir dels anys 70, quan Serrat, Ovidi Montllor, Lluís Llach i Ramon Muntaner van musicar gran part de la seva obra poètica.

Joan Salvat-Papasseit va morir el 7 d’agost del 1924, amb poc més de trenta anys. Tota la seva obra està prenyada d’alegria, confiança en el futur i dolor. Quan els lladres disfressats de patriotes deixin de governar el nostre destí ell tindrà l’homenatge que es mereix i nosaltres el destí que ens haurem guanyat.

Per aprofundir en l’estudi de Salvat-Papasseit recomanem la lectura de 'Joan Salvat-Papasseit, l’home entusiasta' escrit per Ferran Aisa i Remei Morros i editat per Virus.

* Vidal Aragonès és advocat del Col·lectiu Ronda. Article publicat al web de la revista Directa.