CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

A Barcelona, res no és casualitat

Divendres, 14 febrer, 2014

A la primavera del 2011, l’aleshores alcalde de Barcelona, Jordi Hereu (us en recordeu, d’en Jordi Hereu?) entomava la campanya per les eleccions municipals amb un original i premonitori lema: “A Barcelona, res no és casualitat”. En un dels seus espots electorals, una veu en off declamava: “Que aquesta sigui la ciutat europea que més s’ha transformat en els últims vint anys, no és casualitat”. Al vídeo, apareixien palmeres i mercats, ciutadans riallers i patinadores, referències ambigües a l’habitatge i a l’educació, així com algun brindis al sol (“ser la ciutat més preparada per sortir de la crisi”) just quan s’enfocava un vaixell mercant del Port. La veu en off, clarivident, reblava: “Que siguem un referent turístic a tot el món, no és casualitat”. Efectivament. A Barcelona, res no és casualitat.

Jordi Hereu, l’alcalde que havia de superar la grandiloqüència banal de l’etapa Joan Clos, aquell altre que ballava samba mentre fracassava, ridículament i ruïnosament pels ciutadans, en el Fòrum de les Cultures. L’alcalde Hereu, que li hagués agradat entrar a la història per protagonitzar un mandat de microurbanisme, de les persones-són-l’èxit-de-la-ciutat, l’alcalde del Bicing, però que segurament passarà a la microhistòria per fracassos com la consulta sobre la Diagonal o els Jocs Olímpics d’Hivern (beneïts fracassos!).

També, no oblidem ni perdonem, per “èxits” dolorosos com el cas Palau (vessant hotel), la corrupció mafiosa de Ciutat Vella i les amenaces de mort a Itziar Gonzàlez Virós. O pel cas Vilaró i la Unitat d’Antiavalots de la Guàrdia Urbana, els UPAS, la versió contemporània de la decimonònica “ronda d’en Tarrés”. Aquell alcalde, Jordi Hereu, que ja com a exalcalde es prodiga en conferències a les universitats privades –la darrera, a finals del 2013- sota el títol de “La ciutat com a generadora de nous esdeveniments”, on pontifica sobre la importància estratègica de l’activitat del turisme de negocis i esdeveniments. Perquè res, a Barcelona, no és casualitat.

Avui, el polític que capitalitzà el daltabaix del cacofònic Hereu, l’actual alcalde Xavier Trias, batejat Alcalde Cinc Estrelles no per les seves prestacions sinó per l’obsessió d’omplir d’hotels de luxe la ciutat, és a Davos, a l’edició anual de l’exclusiu Fòrum Econòmic Mundial. Des de Suïssa, Trias assegura que hi ha trobat “un enorme interès dels inversors internacionals per la ciutat”. Fabulós. Tres alcaldes, dos partits polítics, un sol projecte estratègic. El Model. A Barcelona, res no és casualitat.

“La venda de la ciutat en la seva totalitat”

Qui s’enriqueix a Barcelona? En quins sectors d’activitat es concentra l’acumulació de capital? Quina és l’economia política metropolitana que promou un model validat alcalde rere alcalde? A primer cop d’ull, el turisme sembla ser-ne un sector imbatible: les fonts més generoses li atribueixen un 16% del PIB barceloní. Un dels seus actors estratègics és Turisme de Barcelona, consorci presidit per Joan Gaspart, integrat per la Cambra de Comerç, la Fundació Barcelona Promoció i l’Ajuntament. Gestiona des del monument a Colom fins el Bus Turístic i té programes com el Barcelona Convention Bureau (turisme de negocis i congressos) o el Barcelona Sports, que promou esdeveniments internacionals com el GP Fórmula 1 o el Trofeu Comte de Godó. Per Gaspart, el Consorci ha estat fonamental en l’auge turístic de la ciutat: “És el que ha venut la ciutat en la seva totalitat, des dels negocis a la cultura”. Més sinceritat, impossible [1].

Gaspart, que confessa agradar-li tant el turisme de Roll Royce com el de xancleta, no es dedica, però, al sector descamisat. És l’alma mater d’un dels poders fàctics de la ciutat, el Gremi d’Hotelers de Barcelona, presidit per Jordi Clos (Claris Hotel) i integrat per homes com Jordi Mestre (Expo Hotel), Joan Granados (Princesa Sofia) o Alejandro Hernández-Puértolas (Mandarín). Hi són tots: Majestic, Arts, Hesperia, Melià: la crème de la crème. Ells són els que fan calers amb els més de 15,5 milions de turistes estrangers que visitaren Catalunya l'any passat, un 8% més que el 2012. Doncs malgrat la disminució de la facturació mitjana per habitació ocupada en establiments hotelers, els cinc estrelles són els únics que han registrat increments (3,9%).

El sector hoteler, juntament amb el turisme de creuers (2,6 milions de creueristes anuals, amb Royal Caribbean, de Pullmantur, al capdavant) és una força de xoc amb un poder de decisió política fonamental a la ciutat, capaç d’intervenir en la planificació urbana de forma determinant, com s’ha demostrat amb la revisió neoliberal del Pla d’usos de Ciutat Vella. Malgrat tot, els seus beneficis socials són cada vegada més qüestionats, fins i tot en la quinta essència del seu discurs: l’ocupació. Doncs mentre la inversió hotelera creix un 71% per l’aposta dels mercats financers per Barcelona, la població ocupada en el sector turístic en el 2013, segons l’Idescat, ha caigut en un 6% respecte l’any anterior. Si en l’economia financiaritzada que aterra a la ciutat, les treballadores i ciutadanes sobren, per què necessitem del lobby hoteler i les seves joguines d’alt standing? Per treballar gratis, com els guies turístics de Barcelona?

El negoci dels contenidors

Tal i com assenyala Albert Recio en el recent dossier “El port, lluny de la ciutat”, del sempre imprescindible Carrer, el Port de Barcelona és un dels altres nodes fonamentals de l’economia metropolitana [2]. El port de mercaderies és el primer de l’estat espanyol en facturació: 160,8 milions d’euros, un benefici net de 43,2 milions (2012) i 830 hectàrees ocupades. El seu principal operador és Terminal Catalunya S.A., propietat del grup Hutchinson Whampoa, amb orígen a Hong Kong i el més gran del món, prou poderós per a desempallegar-se de la màfia local portuària, el Grup Mestre.

Al Port, a més, hi trobem infraestructures com la planta de gasificació de Gas Natural Fenosa, i tota l’àrea no dedicada a la recepció i emmagatzematge de mercaderies, que no és altra que la gran privatització de l’espai públic ubicada al Port Vell. Del Maremàgnum al qatarià Hotel Vela, dels 11.000 m2 de Desigual a la marina de luxe promoguda per Salamanca Investments. Si hi afegim el transport regular de passatgers controlat pel grup Acciona (Transmediterrània) i, alternativa fatal, la Baleària d’Abel Matutes, o la Zona d’Activitats Logístiques (ZAL), on l’Autoritat Portuària està associada a SABA i sota control de Caixa Bank, trobem que, en definitiva, més que un front litoral tenim un clúster marítim desregulat i sense control democràtic. Una maquila global. Qui li posarà el cascavell al gat del Port de Barcelona?

Els Top Ten de l’economia metropolitana

Analitzant la classificació de les principals empreses catalanes sabrem que més es cou a les nostres ciutats. Abertis (3.000 milions de beneficis), Gas Natural (1.300), Endesa Distribución (870), Endesa Red (830), ACESA (772), Unión Fenosa (300), Criteria Caixaholding (300), Gas Natural Distribució (276), Aigües de Barcelona (236) i Fomento de Construcciones y Contratas (235) [3] són les Top Ten de l’economia metropolitana. Entre elles es reparteixen les infraestructures, l’energia, els proveïments, el sanejament. És a dir, la tecnoestructura urbana o “el suport vital de les ciutats” [4], en mans privades.

No és fins la posició 22 que trobem Barcelona Serveis Municipals (B:SM), societat anònima participada al 100% per l'Ajuntament, que proporciona serveis vinculats a la mobilitat i al patrimoni urbà. La posició de l’economia pública en la gestió de les necessitats col·lectives de la ciutat, doncs, està clarament subordinada. Tindrem prou força per invertir la tendència? Com impulsem la reapropiació social dels béns comuns urbans?

Altres pols econòmics que practiquen intensament l’expropiació urbana són les grans superfícies comercials. D’entre la plaga del monopoli de la gran distribució, és destacable el paradigma que representa La Maquinista, a Bon Pastor-La Sagrera, propietat de la multinacional Unibail Rodamco i la més gran de Catalunya [5 ]. Una empresa que no es conforma en la venda d’articles de consum sinó que, com es vanta el seu CEO Christophe Cuvillier, també es dedica al city planning, la planificació urbana. Dels centres comercials que desfan ciutat, als centres comercials que fan ciutat a la seva imatge i interessos. Malls que requalifiquen sòl industrial, urbanitzen i edifiquen escoles: la privatització de les polítiques estratègiques de la ciutat.

Finalment, vells coneguts com el sector immobiliari (li canviem ja el nom al Passeig de Gràcia pel Passeig d’Armancio Ortega?) acaben de conformar l’economia política barcelonina. Una riquesa urbana en mans de multinacionals: la impugnació pràctica i material del nostre dret a la ciutat. Apropiació capitalista de la típica i dura. On quedarà tot el discurs de l’smart city de Xavier Trias? Cortina de fum o propaganda?

Cap a la revolució urbana

Si els mercats financers ens arravaten Barcelona, l’imparable creixement de les desigualtats ho fa amb la vida de les barcelonines. Un 75% dels nostres barris disposen d’una renda per sota de la mitjana i, d’entre ells, Nou Barris, Sant Martí o Sants s’empobreixen a marxes forçades [6]. Quins beneficis obtenen els barris populars del fet que Barcelona sigui la nineta dels ulls dels inversors internacionals? S’encadenen els desnonaments, es desborden els bancs d’aliments, es dispara la pobresa energètica, els cent mil aturats es cronifiquen. La precarietat existencial serà aviat norma per a la majoria.

Urgeix un canvi de règim polític i econòmic metropolità. L’actual arquitectura institucional de la ciutat ha de ser desballestada. Per opaca, per estar copada per la partitocràcia, per articular de forma estructural la connivència amb el capital privat. Hem de posar fi al Model, a la concertació público-privada que posa el municipi al servei de la depredació de la vida urbana. Cal una nova governança metropolitana, basada en formes de democràcia radical que garanteixin que les decisions polítiques estan en mans de la majoria social. En aquesta necessària revolució urbana, els barris han de ser un instrument polític no sols d’una certa descentralització administrativa sinó, sobretot, d’autogestió popular.

Revolució política i econòmica. La ciutat ha de ser sustentada per una nova economia metropolitana, governada per les seves treballadores, per les comunitats veïnals i amb coordinació municipal, una concertació público-cooperativa-comunitària que possibiliti la democràcia econòmica urbana. Crear ciutats cooperatives, travades per una economia solidària i autocentrada en allò local, protagonitzada per les usuàries i basada en la resolució de necessitats des de la proximitat.

El treball, el consum, el crèdit, els transports, els abastiments, els serveis comunitaris, són dimensions que han de ser progressivament assumides per un nou cooperativisme urbà, autogovernades amb formes de propietat col•lectiva i gestió democràtica. Un aprenentatge que ens capaciti per a la col·lectivització dels béns comuns de la ciutat i per l’apropiació social dels sectors estratègics de la productivitat urbana. Turisme, patrimoni, infraestructures, energia, cultura, habitatge, cures, comunicació, serveis: tots els recursos de Barcelona han d'estar en mans de la majoria social.

En una mateixa setmana, en una mateixa ciutat

Dèiem que a Barcelona, res no és casualitat. Els Alcaldes malvenen la ciutat. S’enriqueixen hotelers, inversors, logistes. Creix la pobresa i la desigualtat. Per tant, la lluita repunta i repunten les experiències d’autogestió popular. En una mateixa setmana, i en una mateixa ciutat, s’han seguit aturant desnonaments, i arreu de l’àrea metropolitana es combat la pujada de preu de TMB. La Barceloneta guanya el Segle XX. A l’Eixample s’inaugura Germanetes, espai públic guanyat per la lluita veinal. A Can Batlló, equipament autogestionat de Sants, es presenta una cooperativa d’habitatges en cessió d’ús. A Poblesec inauguren l’Ateneu Cooperatiu La Base. A Poblenou celebren la resistència de la Flor de Maig. Arreu estem construint, des d’avui mateix, barris, pobles, ciutats cooperatives. Ens encaminem cap a la reapropiació col·lectiva de la vida a la ciutat.

* Article publicat al setmanari Directa


[1] Joan Gaspart: "Quiero un turismo de Rolls Royce y también de chancleta". Entrevista de Patrícia Castán, a El Periódico, 14 de novembre del 2013.
[2] Recio, A. “Nous negocis i nous operadors” a Carrer núm. 130, desembre del 2013, FAVB.
[3] Les dades són del 2012 http://www.economiadigital.es/es/ranking-empresas.php
[4] Ash, A. “Collective culture and urban public space”, CCCB, 2006.
[5] Mombrú, J. “La Maquinista, nou laboratori del pelotazo” a Carrer núm. 130, desembre del 2013, FAVB.
[6] http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/01/05/catalunya/1357414914_291755.html