‘A Dios rogando, con el mazo dando’, claus per entendre la nova política policial del PP
Claus per entendre les noves polítiques de tolerància zero que aquests dies s'estan veient al País Valencià, com a laboratori de proves del que pot passar a tot l'Estat espanyol els propers mesos. L’ala dura del PP pren el ministeri dirigit per Jorge Fernández Díaz. El ‘neocon’ Ignacio Cosidó comanda el Cuerpo Nacional de Policia i Fernández de la Mesa, cadell ultra a la transició, dirigeix la Guárdia Civil.
“Déu és el gran legislador de l’Univers”, “vivim en una societat on trobem el pecat original en estat químicament pur” o “la política és un camp magnífic per a l’apostolat”. I més encara: “Al segle XIX, el marxisme i l’ateisme treuen Déu i col·loquen l’home al centre i, finalment, Satanàs es col·locarà al lloc de l’home”. O bé maldar perquè “els legisladors creuen que la Llei de Déu i la Llei Natural ja no tenen res a dir”. Així és la teologia política del nou ministre de l’Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz, l’etern supervivent de la dreta espanyolista a Catalunya durant tres dècades. El dirigent del PP català ha arribat al ministeri anunciant mà dura policial en un context de crisi social, col·lapse econòmic i creixent malestar. El País Valencià és els últims dies una mena de prova pilot de la doctrina del nou ministre i tota la seva cadena jeràrquica a la cúpula que comanda els cossos i forces de seguretat de l'Estat espanyol. Repassem el seu currículum i pensament per entendre més i millor el que està passant.
Retrobat amb Déu
Al càrrec d'altes responsabilitats sota el doble mandat d’Aznar, el nou ministre de l’Interior és amic personal de Mariano Rajoy, proper a Rouco Varela, numerari de l’Opus Dei i devot de Santa Teresa. Fervent catòlic de missa diària, fill de militar franquista reubicat després a la Guàrdia Urbana de Barcelona, Fernández Díaz va iniciar la seva singladura política al CDS d’Adolfo Suárez, però el fracàs el va dur a afiliar-se a l’AP de Manuel Fraga el llunyà 1982. A principis de la dècada dels 80, va tenir un pas efímer com a governador civil de Barcelona, que va deixar empremta en l’independentisme català. Fernández Díaz va ordenar empresonar sis independentistes pel simple fet de dur una pancarta amb el lema *Independència durant la manifestació contra la LOAPA (Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic), que consagrava el cafè per a tothom després del 23-F.
Fernández Díaz –que segons el seu propi testimoni es va retrobar amb Déu a Las Vegas durant un viatge als EUA convidat pel Departament d’Estat– ha arribat a comparar el Valle de los Caídos amb el cementiri d’Arlington dels EUA o amb el mausoleu de la platja de Normandia. A les seves primers declaracions com a màxim responsable d’Interior, ha fet gala del classicisme més conservador i dels tòpics securitaris més regressius: tolerància zero, expulsió de multireincidents, obsessió amb la immigració, visió restrictiva de l’espai públic i noves reformes d’enduriment penal i repressiu, tot i que, des de 1995, ja s’han produït 26 reformes del Codi Penal. La seva posició respecte el nou temps polític que es viu al País Basc ha estat més prudent, malgrat alguna patinada que ha hagut de rectificar.
L’ala dura del PP, a Interior
La resta de nomenaments a la cúpula d’Interior són tan significatius com esclaridors. Sota les seves ordres, la troika conformada per Ignacio Ulloa com a secretari d’Estat per a la Seguretat, Ignacio Cosidó com a director general de la Policia i Arturo Fernández de la Mesa com a nou director de la Guàrdia Civil. Ulloa, proper a la FAES i al PP de Catalunya, és advocat del Tribunal Constitucional i, fins ara, exercia com a jutge titular de primera instància de Sant Feliu de Guíxols. El 2005, va ser nomenat cap delegat de la missió de la UE per a l’Enfortiment de l’Estat de Dret a l’Iraq. Després de la presa de possessió, ha manifestat que s’ha trobat obert sobre la taula el debat sobre les condicions humanes als centres d’internament d’estrangers (CIE). Ha reconegut explícitament que “hi ha carències” i que tractaran de “garantir que s’acompleixin les condicions mínimes i s’adeqüin amb l’estatus dels drets humans”. Sobre una altra polèmica xenòfoba, les macrobatudes racistes a Barcelona o a Madrid, ha afirmat que no té constància que existeixi “una ordre o instrucció per dur aquestes identificacions”. Com a carta de presentació recurrent, ha invocat i explotat “la pau social”, advertint que l'amoïna “la instrumentalització que puguin fer certs grups marginals violents de les mobilitzacions dels indignats”. Unes declaracions que concorden amb les que va fer la nova delegada del govern a Madrid, Cristina Cifuentes: “El moviment dels indignats està controlat per la ultraesquerra”.
Al seu torn, Ignacio Cosidó, nomenat nou director general de la Policia, és un vell conegut de l’etapa de José María Aznar. Neocon consagrat i considerat fidel exponent de l’ala dura del PP, té una trajectòria directament vinculada a Mayor Oreja. Ja va ser cap del gabinet tècnic de la Guàrdia Civil entre 1996 i 2004. Col·laborador del Centre Superior de Defensa Nacional, el centre docent militar de més alt nivell de les forces armades espanyoles, també és membre del think tank aznarista i de Bush GEES (Grup d’Estudis Estratègics). Habitual de Libertad Digital, és vocal de l’Associació Atlàntica Espanyola, altaveu de l’OTAN a l’Estat. El 2008, en el decurs d’un seminari de la FAES, va alertar que “els musulmans suposen un risc per a la nostra democràcia”.
Un factor sobre el qual va insistir la setmana passada a Barcelona, quan va presentar el nou comandament de la policia espanyola a Catalunya, Agustín Castro, exmàxim responsable de la Brigada d’Informació i amb 40 anys de carrera policial a Barcelona. Davant de Felip Puig, Cosidó va fixar les seves prioritats a Catalunya: “El terrorisme gihadista i els grups antisistema”. Cosidó, que ha abonat la tesi de la conspiració sobre l'11-M i ha estat qui ha explotat l’anomenat cas Faisan contra Rubalcaba, va voler recordar que, els darrers sis anys, a Catalunya, s'han desarticulat dotze suposades cèl·lules islamistes, amb 127 detencions. Va obviar quantes d’aquestes operacions han quedat en no res –des de 2001, la meitat de les persones detingudes han quedat en llibertat sense càrrecs–, però ha anunciat un reforçament de la guerra preventiva per “detectar qualsevol procés de radicalització”. Cosidó és autor del llibre España: camino de libertad, una apologia de la deriva antiterrorista que va caracteritzar els vuit anys de govern del PP. A l’acte de presentació, el juny de 2010, Cosidó va ser emparat per Aznar, Mayor Oreja, Rajoy i Angel Acebes.
Un cadell ultra a la Guàrdia Civil
Finalment, en una altra designació destacada, Rajoy ha nomenat Arsenio Fernández de la Mesa com a nou director de la Guàrdia Civil. Escuder, habitual del president espanyol a Galícia, va ser el responsable polític de la gestió del desastre del Prestige i va arribar a sostenir que el destí del fuel vessat només quedaria en “una llamborda al mig del mar”. Antics companys d’estudis han recordat les seves aventures ultres, amb el sobrenom de Cuco, i el patrullatge “contra els rojos” que va protagonitzar a finals dels 70 a Ferrol.
L’arribada de la nova direcció política a Interior ha anat acompanyada d’una substitució fulminant dels màxims comandaments de la policia espanyola. Destitucions netament polítiques, arran de les quals s'han cessat immediatament deu dels tretze comissaris i on Cosidó ha optat per recuperar, a dit, la vella guàrdia aznarista. A la direcció operativa, hi ha situat Eugenio Pino, excap de les unitats antidisturbis durant els executius d’Aznar. Com a màxim responsable de la sensible Comisaria General d’Informació, bastió de la lluita contraterrorista, ha nomenat Enrique Barón, exresponsable de la lluita contra ETA al País Basc. Barón, càrrec de confiança en serveis especials d’Esperanza Aguirre a la direcció de Seguretat i Interior de la comunitat madrilenya, va haver de comparèixer al parlament autonòmic per l’escàndol de l’espionatge il·legal entre membres del PP, encara sota investigació judicial.
Aquests nomenaments són tan reveladors com les destitucions dels comissaris de confiança socialista. Cau Juan Antonio González, responsable de les unitats que van investigar els casos Gürtel i Palma Arena, que han assegut a la banqueta dels acusats els expresidents autonòmics del PP Jaume Matas i Francisco Camps. I també salten Miguel Valverde (cas Faisan) i Miguel Ángel Santano (a qui el PP va fustigar pel cas del fals àcid bòric de l’11-M). Sobre la nova cúpula policial, és esclaridora la reacció del Sindicat Unificat de Policia (SUP), majoritari en el cos, que ha denunciat que la renovació “és la més polititzada des de l’arribada de la democràcia”. El secretari del SUP, Sánchez Fornet, ja va denunciar, el 1999, després de la càrrega a la UAB durant una visita d’Aznar ordenada per Julia Garcia Valdecasas, la mà dura del PP: “Donen ordres contundents i són molt poc respectuosos amb els conflictes socials, sempre volen resoldre'ls per la via de la contundència policial (...) mantenen una de las línies més dures que es coneixen”. Vuit anys després, han tornat perquè mai no van marxar. Història gris. Bajo palio: Torquemada Hill Street Blues.
Yuste torna a la presó
En l’àmbit penitenciari, on l’Estat espanyol bat rècords en població pobra reclusa, el PP també recupera la mà dura. En aquest cas, la d'Ángel Yuste, exfuncionari de presons a Barcelona, Teruel, Cuenca i Ocaña i, posteriorment, als serveis centrals penitenciaris. El 1991, va assumir la subdirecció general de Gestió Penitenciària i va ser el màxim responsable del tractament i el règim de les persones preses. Des d’aquest càrrec, va alenar, impulsar i emparar el duríssim règim FIES, declarat inconstitucional pel Tribunal Suprem el 2009. Posteriorment, va ser el màxim responsable de la política penitenciària durant el doble mandat d’Aznar (1996-2004), des d’on va ordenar un apropament limitat i parcial de 190 preses polítiques basques. El 1999, les Madres contra la Droga van dipositar set fèretres davant de casa seva, amb l'objectiu de responsabilitzar-lo dels maltractaments i les morts per desassistència a les presons espanyoles. Abans del nomenament, era alt càrrec d’Esperanza Aguirre a la comunitat madrilenya.
2011: rècord hispànic a Estrasburg
Xifra històrica: l’any passat, el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg (TEDH) va condemnar l’Estat espanyol per vulneració dels drets humans en nou ocasions. En quatre ocasions, per no garantir un judici just, en tres, per vulnerar la llibertat d’expressió, i a la resta, per absència d’investigacions en casos de tortures, la violació de la presumpció d’innocència o la dilació excessiva dels processos. Entre els casos més destacats, trobem l’empara a Arnaldo Otegi, on el TEDH va imposar una indemnització de 20.000 euros i va criticar la sobreprotecció del rei Joan Carles de Borbó, a qui Otegi havia titllat de “cap dels torturadors”. Les tortures sofertes per Aritz Beristain –en una instrucció del jutge Baltasar Garzón– van suposar una nova condemna contra l’Estat pel fet de no haver-les investigat. El TEDH, instància a la qual recorren cada vegada més ciutadanes, encara té pendents de resoldre les denúncies interposades per Unai Romano i Martxelo Otamendi, torturats sota la legislació antiterrorista.
* David Fernàndez és periodista i activista social. Article publicat al setmanari Directa