CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

A Grècia ens hi juguem el futur

Dissabte, 9 juny, 2012
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

D'on surt el deute grec? L'autor explica com la pressió del FMI, el Banc Central i la Comissió Europea han suspès el sistema democràtic a Grècia.

Els líders europeus han estat esprement al màxim la pell de taronja grega, per a assegurar-se que tot el suc s'aboqui en els seus gots, assedegats com estan de recobrar els deutes grecs. Les exigències de la Troica (Comissió Europea, Banc Central Europeu i FMI) al Govern grec ens mostren cuán cruel és la falta de solidaritat entre socis quan del que es tracta és del reclam de deutes impagables. De la mateixa manera, veiem com la democràcia i la garantia de drets socials es dilueixen, en la justa mesura que la pressió internacional exigeix al Govern grec que prioritzi el pagament dels deutes al pagament social que tot Estat té l'obligació constitucional d'atendre. Però què és el que deu Grècia? A qui l'hi deu? Per què es deu? I el més important: què s'ha de fer davant aquest xantatge?

El deute públic de Grècia a la fi del 2011 s'estima que hauria arribat als 355.000 milions d'euros, xifra que suposa el 165% del seu PIB. Gairebé un 75% del total (uns 260.000 milions) són bons que es negocien –amb quantiosos marges de beneficis– en els mercats secundaris de valors, i que estan en mans d'agents privats (fons, asseguradores i bancs posseïxen gairebé el 70% dels mateixos), del BCE (que ostenta un altre 20%) i de la seguretat social grega (10% restant). D'altra banda, poc més del 25% del reclamat (95.000 milions) són crèdits que li han atorgat –amb sucosos interessos– països socis de la mateixa UE (53.000 milions), amb Alemanya i França al capdavant; altres països de la comunitat internacional (22.000 milions), i el propi FMI (20.000 milions), arran del primer paquet de rescat –ja fallit–, aprovat tot just fa dos anys, al maig de 2010. Sent així, el primer que cal denunciar és el paper que ha jugat la Troica en les negociacions, ja que a pesar que es presenta com un negociador neutre per a salvar a Grècia de la tragèdia de l'impagament, en realitat el que pretén és assegurar-se el pagament dels deutes que reclamen per a ells i per al capital privat al que representen.

Algú dirà que el deute ha de pagar-se. En tot cas això dependrà de com i qui la va originar i per a quin benefici. En el cas grec, el poble està denunciant que el deute es va quadriplicar amb la dictadura dels Coronels, que després va augmentar vertiginosament arran dels Jocs Olímpics de 2004, amb projectes megalòmans en els quals empreses alemanyes com Siemens van treure quantiosos beneficis subornant a polítics; o amb la compra sistemàtica d'armament a França, Alemanya i EE UU, que fan que Grècia sigui el primer país de la UE en despesa militar en relació al seu PIB. En aquest sentit, és significatiu comprovar com mentre es retallen pensions, sous i prestacions socials, la Troica no exigeix retallades en la despesa militar. Per tot això, la societat grega està reclamant la suspensió unilateral de pagaments, acompanyada d'una auditoria del deute que permeti conèixer el seu origen, repudiar tot el deute il·legítim i encausar als responsables, tant nacionals com estrangers, que han dut al país a la fallida. Tal com estan les coses, aquesta sembla l'única sortida raonable i realment democràtica; és a dir, l'única que permetrà al poble grec recuperar el poder de la seva sobirania econòmica, social i política.

Amb el segon rescat portat a terme s'ha defensat que és necessari ajustar encara més l'economia i aprofundir les reformes estructurals per a garantir, diuen, la salut econòmica de Grècia (que no de la seva població, és clar). Això, per a poder arribar a un nivell ‘sostenible’ de deute del 120% del PIB en el 2020. Si aquesta xifra és sostenible, per què no ho va ser a la fi de 2009, just abans del primer rescat, quan el deute ‘tan sols’ era del 125%? Tot aquest costós recorregut, en termes socials, per a arribar al mateix lloc de partida? No serà que l'interessant per als creditors no sigui tant el cobrament del deute, que també, sinó el que el seu pagament comporta en el seu propi benefici: ajustar les condicions perquè la classe treballadora estigui encara més indefensa? No debades hi ha qui afirma que Grècia és el nou laboratori de proves del neoliberalisme, com ho va ser en el seu moment Amèrica del Sud en els anys 70.

A Grècia s'està jugant més del que ens creiem. El que està en joc és la correlació de forces entre el poble i la classe dominant mundial, que està aprofitant la crisi, que ella mateixa ha provocat, per a fer-nos perdre els drets aconseguits durant decennis. Davant això, ens quedarem impasibles?

* Daniel Gómez-Olivé Casas és Investigador de l'Observatori del Deute en la Globalització

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció