A la despesa militar espanyola no l’afecta la crisi
En temps de crisi econòmica i de retallades socials i salarials, veiem com les despeses militars espanyoles ni pateixen retallades ni es veuen afectades per la crisi econòmica.
En aquest sentit és útil la lectura del document "El gasto militar no está en crisis" que teniu en document adjunt, elaborat per l'activista antimilitarista José Toribio, expert en el tema de les despeses militars, que analitza les dades finals de la despesa militar espanyola de l'any 2009.
Introducció al document:
La despesa militar no està en crisi
Des d'un punt de vista estrictament econòmic, la despesa militar és un dispendi que afecta profundament als recursos que l'Estat genera per mitjà dels impostos. En aquests dies en els quals tot el món parla d'economia, no podia faltar l'anàlisi de la despesa militar; en aquest cas, les dades de la liquidació de l'exercici de 2009.
També he volgut centrar-me en un altre aspecte sagnant: els programes especials d'armament. Si és veritat que el Govern no té idees i que està pensant reduir el deute en 15.000 milions d'euros en els dos pròxims anys, congelant pensions i reduint l'ajuda a les persones depenents i al desenvolupament (entre altres mesures), aquí anem a oferir una altra perspectiva: entre la despesa militar de l'exercici de 2009 (o el de 2010, que serà similar) i el deute i compromís de despesa generada pels grans programes d'armament, tindríem per a cobrir aquests 15.000 milions i encara ens sobrarien 41.131 milions d'euros. Qui dóna més?
Segons diuen, els inversors estan perdent la confiança en el deute espanyol (quines metàfores!), el que ha propiciat que aquest estigui sent atacat. Si els inversors no tenen confiança en el deute (que es recupera si el Govern retalla despeses socials i afavoreix al gran capital) el venen; i si la venen l'Estat, a més d'haver de renegociar-la amb altres especuladors (pagant interessos majors, després aprofundint més en el deute, que es recupera a mitjà termini però que augmenta a la llarga) es queda sense liquiditat.
De segur que en aquests dies no s'ha contemplat el DEUTE al qual la DESPESA MILITAR està coadjuvant des que formem part de la UE. La Despesa Militar no només genera un enorme deute en els exercicis corrents (aquest treball es dedica, en part, a analitzar aquesta dimensió, a veure la diferència entre el pressupostat i el gastat, ja que sempre es gasta més, amb el que es genera un dèficit que s'ha de finançar amb Deute Públic) sinó que, a més, el genera cap al futur.
Un exemple són els grans programes d'armament. No és només que el compromís de despesa s'acosti als 30.000 milions d'euros; també ho és que aquests diners, prestats sense interessos a un selecte grup d'empreses, no han reportat cap benefici a l'erari i sí un enorme Deute Pública.
Hem d'estar molt ben governats, perquè si no, no s'explica que amb tant atropellament seguim sent tan bons ciutadans, tan pacients, tan tolerants. Ha de ser que la voluntat general i la voluntat del Govern són coincidents. És possible que la distància entre els governants i els governats hagi quedat abolida.
Un país amb 6 milions de pensionistes que poden veure les seves pagues congelades, amb gairebé 5 milions de persones en l'atur, i amb 8 milions en el llindar de la pobresa (segons l'Institut Nacional d'Estadística —Enquesta de Condicions de Vida—, la crisi econòmica va provocar que el 19,5 per cent de la població se situés el passat any per sota del llindar de la pobresa, i segons Càrites, 1,5 milions d'habitants pateixen pobresa extrema i alta exclusió social, i a més, més de vuit milions de persones —repartides en, aproximadament, dos milions cent cinquanta mil llars—, pateixen penúries) no necessita que uns sindicats convoquin a un simulacre de Vaga (amb un calendari de mobilitzacions que no ens impedeixi veure els partits de la selecció espanyola de futbol): aquest país hauria d'estar de potes enlaire i hauríem de tirar a la gentussa que ens governa, i amb ella, a tots aquells que no paren d'enriquir-se a costa de la degradació de la vida i del planeta.
A diferència de la televisió, la informació que pot llegir-se en aquestes pàgines no porta anestèsia, per molt que la repetició l'hagi convertit en un lloc comú.
Attached documents