A la salut dels mercats

Avui m'he despertat amb ressaca. Em fa mal el cap, no tinc ganes d'aixecar-me del llit, sort que avui és festa i a casa meva tot el món dorm. Una gran festa la que vam tenir ahir, últimament no hi ha gaires coses per celebrar. Però l'1 de gener de 2026, entrar en el segon quart de segle XXI valia la pena. Sort que encara es pot trobar alcohol barat, el dolent és que avui el paga el meu cap, les meves neurones que martellegen sense parar. Avui no puc pensar amb claredat, tinc baixes les barreres mentals, potser per això el meu pensament vaga pel passat i el futur, avui em pot permetre somiar.

Encara recordo l'última gran celebració a Espanya, l'entusiasme col·lectiu de guanyar el Mundial de Futbol en el 2010, fa ja 15 anys. En aquells anys, que semblen tan llunyans, i malgrat la crisi que empobria les famílies, encara acariciàvem el somni de ser tots classe mitjana. La gent com jo, és a dir gairebé tot el país, creia encara en les promeses dels poderosos. Els governants, elegits i pagats per nosaltres, en realitat treballaven per als Mercats. Els Mercats... aquesta abstracció sense cara que tot ho decideix.

Potser hauríem d'haver lluitat llavors, quan els mercats, els bancs i el Govern decidien que la solució de la crisi era que la immensa majoria de la població fos més pobra: Impostos per als humils, salaris baixos i treball|feina precari perquè no poguéssim protestar. Encara així, jo, Paco Curro, i com jo gairebé tots no ens queixem, perquè crèiem que sent obedients els empresaris i els bancs ens deixarien participar del pastís. Continuàvem atrapats en el miratge de la classe mitjana. Quan van atacar els funcionaris, no ens vam queixar. Jo no era funcionari. Quan van atacar els pensionistes, no vaig dir res. Jo no era encara pensionista, segur que per a la meva jubilació les coses s'arreglarien. Quan van precaritzar el treball dels joves, no ens vam queixar. Jo portava molts anys en la meva empresa, era lleial i pensava que l'empresa ho seria amb mi. Però va arribar el dia que jo era massa car i em van substituir d'un cop de ploma per un mileurista. No va importar la meva dedicació de llargs anys a l'empresa.

Potser llavors hauríem d'haver decidit si Espanya volia ser Suècia o el Marroc. Com no vam dir res, els poderosos van decidir per nosaltres. Ara ho veig clar: Per a una empresa sempre és millor tenir treballadors mal pagats i en perill constant d'acomiadament: Treuen més beneficis. Però l'avarícia no té límit: Una vegada aconseguida una concessió, una desregulació del treball, un augment d'impostos als humils i un descens als rics, en volien més. A poc a poc, esperant que ens premiarien per la nostra abnegació, vam anar fent-nos lliscar cap a la pobresa. Un país de poca gent molt rica, i molta gent molt pobra.

La ironia és que un país de gent pobra no consumeix i no creix, així que per al conjunt de les empreses al final va ser pitjor. Què més dóna, les petites empreses van anar desapareixent i les grans es van anar a altres mercats. Els mercats decideixen, els polítics executen, i nosaltres obeïm.

De vegades el meu fill em mira al matí, a la casa freda. No podem gastar massa electricitat, és massa cara. De vegades no puc sostenir la mirada, veig el retret en ell, encara que no ho sol dir amb paraules. Per què, pare? Per què vau deixar que desapareguessin totes les il·lusions? No valia la pena lluitar pel nostre futur? Ja no hi ha futur, li voldria contestar, però no m'atreveixo.

Em queda el whisky de garrafó. M'arrossego del llit, amb la boca pastosa, no sé gaire bé per a què. A la salut dels mercats, que van decidir per nosaltres.