“A la Tatcher, toca-li els nassos, toca-li!”
Toca-li els nassos, toca-li, però tingues clar que no reaccionarà. Ni et notarà. Ets massa poc rica perquè et noti; rica de diners, vull dir. I si li toques, fes-ho amb força, pessiga-li fins que se senti el seu crit de dolor i de ràbia. Que la molèstia que li provoques voli per tot Londres, d'una punta a l'altra de la ciutat, que reboti per les estacions de metro i faci caure la pols dels semàfors. Que arribi fins a Chicago, Buenos Aires o Santiago de Chile, que hi arribi el seu crit i provoqui el goig dels nostres morts, d'aquells entre els que no eren seus que van torturar fins a l'extenuació, segons ella, “per la democràcia”. Torturats en el cos, torturats per la gana provocada com a forma d'acumular diners i més diners en cada cop menys mans.
Tot i que no notarà res de res, segur. I no, no perquè sigui morta i ja no senti el contacte físic d'una altra persona humana ni quan aquesta li toca els nassos amb els seus propis dits. No és per això. És perquè mentre vivia, ens feia malviure, era de ferro, metàl·lica. I no com C-3PO, l'androide de protocol, dissenyat per estar al servei dels humans, de “La guerra de les galàxies”. Més aviat metàl·lica com l'home de llauna que la Dorothy trobà camí del món del Màgic d'Oz. Sí, més home de llauna que C-3PO. Saps per què? Doncs perquè al lloc on els humans hi tenim el cor ella només hi tenia diners. I tacats de sang. No cor.
Tacats amb la sang de Bobby Sands, amb la dels morts en vaga de fam als blocs H, dels miners i els lluitadors sindicals que a la Gran Bretanya no volien ocupar l'estat ni destruir-lo sinó millorar-lo, i van acabar demanant caritat pels racons més foscos de les seves ciutats, ocupades per la policia, utilitzada per ella com a mediadora social, mediadors amb violència, és clar. Diners tacats amb tots els morts de desesperació, no guarits de malalties que es podien guarir perquè no tenien prou diners. Tacats amb les persones abandonades i que de l'Estat només rebien, precisament, més violència, més humiliació, més control, més no-res. Tacats per la 'poll tax', un impost tan igualitari que el pagava tothom igual, tant els pobres de solemnitat com els rics tan rics que feien fàstic només d'explicar com n'eren, de rics. Tacats per la sang de les Malvines, pels morts a les guerres muntades per distreure el personal i construir així el xoc necessari per trencar la voluntat de la gent, per trencar el seu relat de la realitat i donar-los-en un de nou que posés la cobdícia en el centre de les seves vides, de totes i tots. Sense cor. De ferro.
Toca-li els nassos i que reaccioni, Perquè avui el nostre és un món fet damunt del seu cadàver, d'un cadàver que hauria d'anar, agafat de les mans dels seus amics Reagan, Pinochet i el pitjor de tots, Milton Friedman, de cap a un contenidor de brossa. A un genèric, no apte per al reciclatge. Un d'aquests de Brixton. Que hi passin pel costat els joves i els vells que celebren que ja és morta i que la seva mort, com la dels seus tres amics, és ja només un símbol. Un símbol del que vindrà. I vindrà perquè ha de vindre i perquè l'ara ja és massa. Aquí, a la Cava, a Brixton, a Londres sencer.
Que ja és primavera i, tot i que ells ens volien programats perquè així fos, no ho és perquè ho digui El Corte Inglés. Toquem-li els nassos!
* Jordi Martí Font és periodista, escriptor, treballador de l'ensenyament i afiliat a CGT Tarragona