A un any de la reforma laboral: Liquidació final?

A l'Estat espanyol, l'atur es constituia en el nostre mercat de treball, a partir del 2008, en el símbol de la crisi econòmica, i a causa de la rapidesa de destrucció d'ocupació que comporta el model econòmic especulatiu-financer, els governs de Zapatero i de Rajoy forcen mesures legislatives intervencionistes per a desregular el model de relacions laborals, amb l'excusa d'una “bona finalitat”, frenar la destrucció d'ocupació i generar les condicions atractives per al capital, com perquè aquest inverteixi i generi ocupació.

Dues reformes laborals, la del 2010 de Zapatero obre el camí per a la flexibilitat externa i la interna: descausalitzant les contractacions i facilitant l'acomiadament descausalitzant així mateix, alhora que abaratint el seu preu. Rajoy en el 2012 (primer en forma de decretazo al febrer i posteriorment en forma de llei al juliol, amb l'afegit de la reforma de la reforma del decretazo d'agost), liberalitza “ad infinitum” el marc de relacions laborals, liquidant el mínim component democràtic encara existent en aquest model i consagrant la llibertat de l'empresari i en conseqüència la seva voluntat unilateral i la seva discrecionalitat, com norma (llei) d'obligat compliment per a l'altre “actor” de la relació salarial, el treballador/a.

La força de treball és elevada a la categoria de “mercaderia” (usar o millor, usar malament i llençar), alhora que el treballador/a és considerat com un cost variable: els seus salaris es veuen disminuïts; els preus pagats pel temps de treball ni tan sols arriben a la categoria de saldos, doncs s'obliga a treballar milions d'hores a cost zero; les condicions de treball poden ser alterades a la lliure discrecionalitat i voluntat empresarial; desprendre's de centenars de milers de treballadors i treballadores es converteix en “l'esport més practicat” i, per descomptat, els traspassos d'empleat/da a desocupat/da, són indemnitzats amb un 60% menys que abans i, a més, se li arravassa el moll de l'os espinal del treballador/a: se li elimina el seu poder sindical, afeblint la negociació col·lectiva.

L'actual estructura del mercat de treball, no és producte de la “casualitat o de les conjuntures econòmiques de crisis, recessió o depressió”, com tampoc ho és de les “lleis del mercat” no escrites i naturalitzades per obra i gràcia de les elits dominants. L'actual conjuntura del mercat de treball, igual que la de les dues últimes dècades del segle passat, és a dir anys 90 i dos mil, són producte de normes (lleis) generades i creades per persones molt concretes: governs que legislen al dictat d'empresaris i poderosos i, de vegades (massa) amb “el consens social” de sindicats bé per acció executiva, bé per omissió i incompareixença en el conflicte.

La constitució d'aquest ordre social, precari per a tots i totes, dramàtic per a milions i, empobridor material i culturalment (consciència, ideologia, educació), en el terreny laboral, s'expressa en els denominats models de relacions laborals antidemocràtiques, autoritàries i mancades de llibertat, que són les Reformes Laborals i, especialment la Reforma Laboral del PP.

La Reforma Laboral, el model de relacions laborals “imposat” a milions i milions de persones ha assolit “normalitzar” davant la societat, la impunitat dels responsables de la violència sistèmica més greu de les últimes dècades: la violència dels actes privats empresarials, siguin aquests públics, semi-públics, multinacionals o Pymes, que priven a milions de persones assalariades no només del seu estatut de treballador/a (ocupació i drets), sinó, alhora, els impedeix l'acció lliure de treballar o no salarialment.

Primer se'ls pren el salari (el seu sustent), o bé se'ls "roba" directament una tant per cent significatiu del mateix per mitjà de mecanismes directes: baixar el seu salari, no pagar-los pel temps total de treball, és a dir fer-los treballar gratis, o mecanismes indirectes: si no vols veure't a l'atur accepta canviar el contracte de temps complet a parcial o canvia de funció per un treball desqualificat i/o de menor preu. I, segon, neguen prestacions, rendes bàsiques o salaris socials suficients per a una vida digna i plena fora del mercat de treball del com són expulsats. Tercer, a més, se'ls despulla dels seus drets de ciutadania al privatitzar les necessitats bàsiques (educació, habitatge, salut).

El debat fals sobre els “costos laborals i socials” com beguda salvadora, ja ha estat resolt per la realitat d'aquest any i escaig de Reforma Laboral.

Devaluació massiva de les rendes salarials, on els salaris de Conveni, des de febrer 2012 a desembre del mateix any, segons el Ministeri de Treball la pujada mitja dels convenis signats es va situar en el 0,6%, mentre que la inflació va ser del 2,9%.

Disminució significativa dels costos laborals al primer trimestre 2013: El cost laboral de les empreses baixa un 1,4% en el primer trimestre de 2013 respecte al mateix període de l'any anterior. El cost salarial per treballador i mes disminueix un 1,8%. Per la seva banda , els altres costos descendeixen un 0,3%. El cost laboral per treballador disminuïx un 1,1% en taxa anual i el cost laboral per hora efectiva baixa un 0,4%.

Negociació col·lectiva i poder sindical inhabilitats: la cobertura dels convenis ha decaigut dràsticament. La conseqüència dramàtica és el fet polític del desplaçament (reemplaçar) de la contractualitat com mètode, és a dir la capacitat d'arribar a acords per les parts, pel principi autoritari d'unilateralitat de l'empresari que determina no només les condicions individuals del treball sinó també les col·lectives.

Acomiadaments: s'han destruït prop de 700.000 llocs de treball des de juliol 2012 a juliol 2013. L'increment dels ERO en el 2009 es va elevar un 310%. L'increment del 2012 sobre el 2011 va ser d'un 167%. L'increment de treballadors/es afectades el 2009 sobre el 2008 es va elevar al 371%. L'increment de treballadors/es afectades 2012 sobre el 2011 ho va fer en un 140,64%.

Les dades aportades per l'Institut Nacional d'Estadística (INE) assenyalen que en l'any 2009 el PIB va caure a Espanya el -3,7% i que el 2012 l'economia va tornar a sofrir una caiguda del -1,4%. Aquestes caigudes en l'activitat van provocar un duríssim ajustament en l'ocupació que es va dur per davant 1,2 milions de llocs de treball el 2009 i de 850.000 el 2012.

On nassos entren les alternatives denominades d'esquerra, que aposten per la “plena ocupació”, quan aquesta no només no li és necessària a l'actual model de capitalisme, sinó que ni tan sols hauríem de plantejar-nos-el si creiem que el planeta encara té alguna possibilitat de no “esclatar”?

Aquestes alternatives eludeixen l'origen del problema, que empresaris, governs i amb excessiva freqüència en el temps -i en els continguts-, els sindicats majoritaris també, han construït, consentit i implantat totes les polítiques econòmiques i socials, basades en la reducció del preu del treball, la pèrdua de drets laborals i llibertats sindicals i socials, basant, els uns i els altres, les nostres condicions d'ocupació, de pensió, d'habitatge, de transport, d'alimentació, en “el creixement i creixement de l'economia” , fins a fer desaparèixer del debat social el veritable problema, i el veritable debat: el de l'abolir avui i aquí, el treball assalariat obligatori.

LIQUIDACIÓ FINAL?

Gran part de les classes assalariades -no totes, encara- ens trobem amb l'aigua al coll, i milions de persones són ofegades amb l'espoliació dels seus drets fonamentals, l'ocupació i un salari suficient per a viure amb dignitat, i l'expropiació de les seves rendes (bé salarials, bé de les seves pensions i prestacions) serveix per a finançar la gran estafa del sistema financer.

Els fonaments bàsics de l'estat Social i de Dret (fonaments forts de la societat del benestar) que fins a ara constituïen els pilars de les democràcies representatives, van ser trencats des del mateix moment que es va modificar l'article 135 de la Constitució Espanyola per mitjans espuris, no només antidemocràtics: “sempre hi haurà diners per a pagar els interessos i el capital d'un deute absolutament il·legítim, a banquers, fons d'inversió i altres voltors”.

Hem de repartir seriosament el treball i, hem de treballar en treballs que creïn veritable valor, en aquells treballs que tenen a veure amb la vida: la salut, les cures, la terra, l'entorn, l'alimentació.I hem de repartir la riquesa i imposar i imposar-nos tots i totes que amb prou és bastant.

El com?, doncs sembla que com sempre, amb la voluntat assenyada i ètica de cada persona i la força d'aquestes voluntats de la majoria social. Sembla que això té i ha tingut un nom al llarg de la història de la humanitat: revolució.

* Desiderio Martín és membre del Gabinet Confederal d'Estudis de la CGT. Article publicat al núm. 271 del Rojo y Negro.