A voltes amb l’activisme telemàtic
De fa temps se senten un altre cop crítiques, en algun cas penso que injustificades, contra un anomenat "activisme telemàtic", veurem que tenen una part de raó, i una part que no. Repassem alguns fets que han succeït en aquestes últimes setmanes que poden ajudar-nos a entendre què podria ser aquest "activisme telemàtic".
Wikileaks ha tornat a publicar milers i milers de documents filtrats del Pentàgon que desvetllarien la pràctica de la tortura per part de les forces armades dels Estats Units a l'Iraq. O bé, en un àmbit molt diferent, Padawan, l'empresa familiar d'Ana María Méndez (propietària de la popular botiga d'informàtica Traxtore del carrer Sepúlveda de Barcelona) ha aconseguit en instàncies jurídiques europees (Tribunal Europeu de Justícia) que la cort hagi determinat que "la recaptació del cànon digital, com s'aplica a Espanya, és indiscriminat i abusiu".
En el primer exemple, Wikileaks ha aconseguit el somni que molta de la gent que es dedica al periodisme i a la comunicació, polititzada i "alternativa" o no, ha tingut tota la vida: desvetllar les iniquitats i maldats dels poders públics. És clar que això no és ben bé del tot periodisme, perquè una cosa és publicar les fonts i una altra elaborar un discurs i unes conclusions que pugui entendre tothom sobre el material d'aquestes fonts. En tot cas, tots estarem d'acord en què aquest seria un exemple molt vàlid del què seria "activisme telemàtic" ideal. "Nosaltres" com a tals hem tingut ben pocs exemples de gols per l'escaire d'aquesta volada i per cert que en format no telemàtic.
Un cas seria per exemple el del setmanari "Arbetaren" (http://www.arbetaren.se) de la nostra organització sindical germana SAC de Suècia (http://www.sac.se/), que durant la Segona Guerra Mundial va ser de les publicacions que van tenir el coratge de denunciar el trànsit de tropes alemanyes pel bell mig de Suècia, violant per tant els acords de neutralitat de l'estat suec i ocasionant un escàndol considerable amb aquesta revelació.
Podríem entendre per tant aquest "activisme telemàtic" com la transposició ideal de l'activisme informatiu i periodístic de tota la vida, ja sigui a la premsa escrita, ràdios lliures i comunitàries, etcètera. El component telemàtic seria per tant simplement l'element en el qual es desenvolupa aquest activisme, que hauria passat de les ones hertzianes i del format paper a la xarxa Internet. Un mitjà que supera àmpliament els formats anteriors al permetre la interactivitat entre emissor i receptor del missatge.
El segon exemple, el de la "victòria europea" d'Ana María Méndez de Traxtore, ens podria servir per albirar els límits de l'activisme telemàtic. Fa anys que en sentim a parlar arreu i a totes hores de la SGAE, i no precisament en termes positius. Aquesta mala maror de fons que arrossega aquesta societat, probablement ben merescuda -més enllà del debat sobre la pervivència de conceptes tals com "drets d'autor" en l'època del coneixement compartit- per un excessiu propòsit recaptador que fa que no es respectin ni petits negocis familiars (perruqueries, bars) ni tampoc escoles ni actes solidaris. En tot cas, contra la SGAE hem vist de tots colors, festivals, concerts, jornades, manifestacions, fins i tot netstrikes (manifestacions virtuals contra el seu lloc web), i etc. I no hi ha hagut manera, ha hagut de ser l'actuació puntual i jurídica d'una particular, la citada Ana María, al Tribunal Europeu de Justícia, allò que ha posat algun fre (de moment, que hem de veure encara que dictarà l'Audiència de Barcelona) a la seva voracitat recaptadora. Això dóna que pensar.
I és que, els límits de l'"activisme telemàtic" són precisament aquests, quan es vol prendre el mitjà per una finalitat en sí mateixa. L'activisme telemàtic és una eina més, molt útil per les organitzacions i moviments socials, que pot aconseguir fins i tot mobilitzacions massives puntuals (manifestacions contra la guerra, manifestacions del 13-M de 2004). Que pot modificar profundament l'opinió pública (cada cop més telemàtica): per exemple la citada victòria del govern socialista (sí, el govern del "no nos falles", i després mira...) el passat 2004, producte de la gestió pitjor que pèssima dels atemptats de l'11-M per part del govern Aznar, però també de la mobilització massiva de la població de manera autònoma via eines telemàtiques. O el seu ús intensiu per part del candidat demòcrata Obama per guanyar unes primàries i començar la seva cursa cap a la Casa Blanca ...però també utilitzades de manera molt intel·ligent per part de la ultradreta "liberal" -com es fan dir ara els fatxes de tota la vida-, ja sigui allà (Tea Party) o aquí (Libertad Digital, Peones Negros, etc).
Per tant, veiem com l'activisme telemàtic és simplement un mitjà nou, però que permet múltiples sinèrgies comunicatives i organitzatives. Aquest camí, el d'entendre com aplicar aquests mitjans, malauradament no hi ha cap més manera de practicar-lo que el de l'assaig i error. Fa anys tots els llocs web de l'anomenada web 2.0 van permetre publicar comentaris a les seves notícies.
Ara molts es deuen estar penedint, veient com els comentaris no en tenen cap mena d'interès, quan no directament porten problemes legals als llocs web al fer-los servir alguns lectors per vomitar insults i amenaces. Ara mateix, em consta que algunes ONG d'àmbit estatal tenen persones a plena dedicació portant el twitter i el facebook de l'organització. Molts es portaran les mans al cap, potser per la perversitat del canal facebook, però s'ha de reconèixer que és el signe dels temps: comunicar però també interactuar amb els lectors i afiliats de la teva organització d'una manera ja no i mai més unidireccional.
>>> Article de Xavi Roijals publicat al núm. 122 de la revista Catalunya