CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Abel Ortiz. La rojinegra

Dissabte, 24 novembre, 2007
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

El parlament, on residix la sobirania popular segons els textos legals, posat en peu, aplaudeix Fernando Fernán Gómez, l'anarquista. El president del govern socialista, l'alcalde conservador de Madrid, el ministre de cultura. L'estat, i el país, davant de la bandera roja i negra. La mateixa que molts pretenen criminalitzar avui com fa un segle. L'últim acte de l'actor més genial.

Demostra, a qui vullgui entendre, que l'amor lliure, l'ajut mutu, la fraternitat, l'internacionalisme, el pacifisme, la justícia social, l'emancipació dels explotats i altres aspiracions llibertàries, no són idees de violents grupuscles radicals antisistema afins a l'extrema esquerra amb fosques connexions en muntanyes no molt llunyanes.

Igualar els feixistes, presents en el carrer amb assassinats recents i continuats, com s'està fent, més o menys solapadament, amb els anarquistes, utilitzant el gastat argument que els extrems es toquen, és absurd i, sobretot, molt malament intencionat. No és cert ara ni ho va ser mai. Fernando Fernán Gómez no era un extremista ni res que se li semble. Còmic de professió, persona raonable, tipus com cal, equilibrat, culte, pròxim, valleinclanesco, renaixentista, etern perseguidor dels misteris del lliure albir, obrer de l'escenari i acadèmic. Impecable ciutadà.

En el Teatre, a la vista de tots, sobre l'escenari, Fernando Fernán Gómez, recita els seus últims versos muts embolicat en la bandera anarcosindicalista. Fora, al carrer, fa fred. En les parets cartells contra la immigració. En els periòdics i ràdios racisme de baixa intensitat; Immigració ordenada, caritat, condescendència. Ningú parla de fronteres criminals ni de l'odi als pobres, tan feixista. Si els immigrants vinguessin amb diners, com van fer els fugitius nazis en els quaranta, els turistes europeus a Benidorm i semblants durant els seixanta o els xeics àrabs en la Marbella dels setanta, els que els assassinen i apalissen anirien a rebre'ls a Barajas amb una banda de majorettes, l'estudiantina de dret, demostracions folklòriques i un vi espanyol. Rics contra pobres. Aquesta és la qüestió.

Aquest cas, el de rics contra pobres, il·lustra perfectament la debilitat del raonament, més aviat tic mental, segons el qual els extrems es toquen. Els que són extremadament rics i els que són extremadament pobres igualats en les consciències dels professionals de l'equidistància. Els que maten i els que moren en el mateix fang.

Encara que el temps hagi esborrat el caminet Fernando Fernán Gómez i altres com ell han deixat pistes. En els temps de confusió, intoxicació i violència extrema, en Lavapiés i en deserts llunyans, una veu clara i rotunda s'eleva sobre les altres sense dir res. Des del silenci ens arriba una última voluntat emocionant de l'anarquista mort. Perquè no hi hagi dubtes. La rojinegra.


Article traduït del castellano. Original en la Web de Ràdio Klara Lliure i Llibertària


- Comunicat del Secretariat Permanent de la CGT per la mort del Company Fernando Fernán Gómez.
- Notícia de la seva mort


Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció