CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Acció-performance contra la banca a Reus

Divendres, 18 novembre, 2011
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

la Caixa

Avui divendres 18 de novembre, s'ha fet una acció-performance a les tres seus centrals de La Caixa, el Santander i el BBVA de Reus, a càrrec d'un grup d'unes 30 persones que han portat a terme una acció de crítica a la banca i el seu paper en la crisi actual.

Aquesta acció, organitzada per l'Assemblea Popular de Reus (en la que participa la CGT) s'ha fet en el marc de la setmana de lluita i mobilització convocada per diversos moviments socials i sindicals, en aquesta setmana prèvia a les eleccions generals del 20-N a tot l'Estat espanyol.

Com que cada dia està més clar que qui mana realment i qui marca les directrius dels polítics, són la banca, els poders econòmics, les corporacions financeres i les multinacionals, s'ha decidit visitar la seu d'aquests bancs per mostrar la postura crítica contra la banca i el paper que està jugant en la societat actual, com un dels principals responsables de la crisis i les retallades que estem patint.

Us adjuntem el text del manifest llegit en les tres oficines bancàries, amb abundant informació sobre el qüestionament de la banca. També els cartells que s'han enganxat a les oficines bancàries, a més d'altres amb eslogans diversos.

CGT Reus

>>> Notícia a Pobleviu:

L’Assemblea Popular de Reus realitza el seu acte central de campanya

http://pobleviu.cat/2011/11/18/lassemblea-popular-de-reus-realitza-el-seu-acte-central-de-campanya/

>>> Notícia a Reus Digital:

L'Assemblea Popular de Reus entra als bancs en forma de performance

www.reusdigital.cat/index.php?command=show_news&news_id=22219

Manifest:

18-N: El perquè d'una acció contra la banca

Estem aquí en el marc de la setmana de lluita i mobilització convocada per diversos moviments socials i sindicals, en aquesta setmana prèvia a les eleccions generals del 20-N.

Com que cada dia està més clar que qui mana realment i qui marca les directrius dels polítics, són la banca, els poders econòmics, les corporacions financeres i les multinacionals, hem decidit visitar la seu d'aquest banc, entenent que potser caldrà votar als banquers en lloc de votar als polítics, i dipositar el vot en els caixers bancaris en lloc de les urnes.

Una banca que hipoteca el futur de les persones, que les atrapa la gent amb crèdits enganyosos, que fa fora a gent de les seves cases per no poder pagar les hipoteques i les persegueix judicialment perquè paguin els diners que, tot i quedar-se sense casa, encara han de pagar al banc, una banca que malgrat la crisi no deixa de tenir importants benefici cada any, beneficis amb els que no sabem massa bé que fan, o potser si, alguns salaris i jubilacions milionàries són una de les destinacions favorites dels beneficis bancaris, salaris d'or per aquells que desnonen i empobreixen a molt gent i provoquen retallades als serveis públics dels països “endeutats”. Tot i els beneficis que segueixen guanyant, l'Estat els ha de rescatar i abocar-lis diners públics que es treuen d'altres partides destinades a cobrir la sanitat, l'educació o els serveis socials.

Malgrat els difícils temps que corren per a la banca, encara és capaç de guanyar força diners. Els quatre grans grups financers –Santander, BBVA, Caixa Bank i Popular– del mercat espanyol van obtenir un benefici conjunt de 9.695 milions d'euros en els primers nou mesos de l'exercici d'aquest any 2011. És a dir, per mirar-ho de fer una mica més entenedor, les quatre principals entitats de l'Estat espanyol van guanyar 35,5 milions d'euros cada dia entre gener i setembre, destacant el Santander amb 5303 milions d'euros, el BBVA amb 3143 i a molta distància La Caixa amb 845.

Qui la fa la paga, diu la dita. Però la comptabilitat de la crisi no respon a aquesta màxima: hi ha consens general que tothom s’ha d’estrènyer el cinturó en els moments de depressió, que cal retallar l’estat del benestar i que “res no tornarà a ser com abans”. Tothom? L’aritmètica més bàsica desmenteix alguns números vermells d’una crisi que no afecta tots els ciutadans per igual.
Des de l’inici de les turbulències econòmiques, la tardor del 2007, la banca espanyola ha guanyat ja 66.111 milions d’euros, segons els comptes de resultats fets públics pel sector. Aquesta xifra contrasta amb una altra: 50.000 milions d’euros, la quantitat de la pitjor retallada en matèria de drets socials decretada mai per un executiu espanyol des del 1978. La tisorada prevista per al període 2010-2011 és de 15.000 milions. En el mateix temps, la banca ha previst guanyar, pel cap baix, més de 30.000 milions. Mentrestant, la pobresa ja colpeja dos milions de persones als Països Catalans, on l’atur afecta un milió de ciutadans.

I és que si sobre l’origen de la crisi hi ha amplis consensos —cicle col·lapsat de la fal·lera especulativa, punxada de la bombolla immobiliària, recessió internacional—, el debat sobre com sortir-ne és pràcticament monocolor per als poders polítics i econòmics: “S'han de socialitzar pèrdues, privatitzant guanys”.
Amb les reformes aprovades el maig del 2010 pel Govern de Rodríguez Zapatero ja es podia estimar que durant el període 2007-2013 es produiran a l’Estat espanyol unes retallades socials valorades en 50.000 milions euros, una reforma de les pensions que ha ampliat als 67 anys l’edat de jubilació i una reforma laboral que ha precaritzat més les condicions de treball. Alhora, segons les projeccions estimades de la patronal bancària espanyola, ja es pot albirar que en el mateix període de temps la banca guanyarà 111.000 milions d’euros, més del doble del que es retalla.

Les dades oficials, obtingudes de l’Associació Espanyola de Banca (AEB), parlen de guanys continuats en plena època de crisi. Des del 2003, la banca espanyola ja ha acumulat uns beneficis nets de 145.000 milions d’euros. I una tercera part d’aquests guanys s’han produït després de l’esclat de la crisi. El 2007, 18.874 milions d’euros; el 2008, 16.602 milions; el 2009, 15.695 milions. I el 2010 —amb 310 oficines tancades i la supressió de 1.105 llocs de treball al sector— ha esdevingut una nova mostra de beneficis consolidats, que s’han apujat fins als 14.940 milions d’euros. Un 5% menys que els registrats el 2009. En el tercer any de la crisi i en la posició habitual, el Banco Santander d’Emilio Botin va tornar a encapçalar el rànquing amb 8.181 milions d’euros. Seguit pel BBVA, en segona posició amb més de 5.200 milions i per davant de La Caixa, primera entitat catalana del rànquing, amb 1.307 milions nets. Les dades, però, estan parcialment esbiaixades perquè les principals entitats financeres han estat tancant els darrers exercicis amb dotacions milionàries per a provisions. Durant el 2010, a tall d’exemple, les cinc primeres entitats bancàries van dotar-se de provisions per valor de 6.670 milions d’euros. Cal apuntar, a més, que els comptes d’explotació de les dues principals entitats, el BSCH i el BBVA, estan directament vinculats a la seva expansió a l’Amèrica Llatina.

Tot i aquests grans beneficis, la banca ha rebut durant la crisi econòmica el suport decidit de polítiques públiques de rescat: des d’un FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària) de 6.750 milions d’euros carregats als Pressupostos Generals de l’Estat fins als plans de rescat de 150.000 milions anunciats per injectar liquidesa i reactivar un crèdit que mai no ha arribat al teixit productiu.

Les dades demostren alhora “el gran poder de la banca” i que “qui està pagant la crisi són, finalment, els treballadors i les treballadores i la població en general”. “De múltiples maneres”, afegeix, “amb l’atur desbocat que estan patint, amb l’empitjorament de les condicions de treball, amb la retallada de drets socials, amb la disminució de l’estat del benestar i amb l’afebliment de drets democràtics, entre altres.” I l’estadística és, en aquest cas, crematística: durant el 2010 la banca va guanyar 40 milions d’euros diaris, 1,7 milions d’euros a l’hora, 28.424 euros al minut, ben bé 500 euros al segon.
Diners a carretades per a la banca. Els governs europeus i el nord-americà han regalat a la banca 2,3 bilions d’euros des del 2008.

El rescat de la banca és l’assalt organitzat a l’erari públic més gran de la història. Amb l’argument que els bancs són entitats sistèmiques que han de mantenir una salut de ferro per no arrossegar la resta de l’economia, els estats occidentals s’han plegat a les demandes de la banca i l’hi han injectat milions i milions amb unes condicions molt favorables per als seus interessos. Resulta molt xocant la gran quantitat de diners abocats a la banca en contraposició a les retallades que els governs porten a terme i que afecten a sectors com la sanitat, l’educació o els serveis socials.

Ara els bancs rebran una nova remesa de diners per tal de fer front als costos del quitament del deute grec. L’inici de la segona ronda de recapitalitzacions que la Unió Europea porta a terme des del 23 d’octubre obliga a fer balanç i recordar que els contribuents europeus ja s’han gastat 1,35 bilions d’euros en apuntalar el sistema financer des de la fallida de Lehman Brothers el 2008. I als Estats Units compten 940.000 milions d’euros.

La UE i els EEUU es gasten el 7,4% del seu PIB per salvar el sector des del 2008 fins avui. La factura conjunta d’ambdues ribes de l’Atlàntic puja a 2,29 bilions d’euros i equival al 7,4% del PIB europeu i dels EUA, prou diners com per eradicar 92 vegades la fam al món, segons càlculs de Justícia i Pau.
El 61% del suport europeu al sistema financer s’ha fet via garanties (per exemple, avalant l’emissió de deute per captar liquiditat). La UE ha hagut de dilapidar 303.000 milions en injeccions públiques de capital i 104.000 milions més en la compra d’actius tòxics i creació de bancs dolents.

Per altra banda, el rescat bancari global multiplica 92 vegades els diners necessaris per eradicar la fam. Amb la crisi, els estats han abonat 4,6 bilions de dòlars als bancs, quan amb 50.000 milions es podria eliminar la malnutrició. Avui, com cada dia, moriran 24.000 persones de fam en un món on 3.500 milions de persones, la meitat de la humanitat, sobreviuen en la pobresa. Dades calentes, xifres d’infart, o fredes estadístiques, la radiografia d’un món cada cop més injust i desigual no depèn d’un nou anuari que aixequi acta de la dimensió de les desigualtats socials globals.

Mentrestant, el frau empresarial català multiplica sis cops les retallades de l’executiu neocon-vergent · Els noms dels 1.600 grans evasors, blindats i protegits pel mateix Estat defraudat · La nissaga Carulla, el pare d’Artur Mas, Carceller de DAMM SA, el futbolista Luis Enrique, l’empresari químic Bas Puig, el directiu de RBA Ricardo Rodrigo, l’arquitecte Alfredo Arribas, Alejandro Sanz o Emilio Botin, entre els defraudadors.

Les dades hi són. El frau fiscal empresarial català, via paradisos fiscals, blanqueig de capitals i enginyeria comptable, sixtuplica les pitjors retallades antisocials aprovades pel Parlament de Catalunya des del final de la dictadura. Fonts sindicals eleven a 16.000 milions d’euros el frau fiscal català anual, davant els 2.700 milions d’euros de tissorada del primer pressupost d’Artur Mas. La xifra, en plena fal·lera electoral pel ’pacte fiscal’, s’apropa al volum de l’espoli fiscal de l’Estat que acumularien les finances públiques catalanes, estimat en vora 20.000 milions d’euros per diversos estudis sobiranistes. Doble moral convergent: exigeixen nova fiscalitat portes enfora i encobreixen el frau fiscal dins de casa.

La cínica i maldestra regla de tres matemàtica es pot traslladar a tots els àmbits. A l’Estat espanyol, les pitjors retallades des de la fi de la dictadura, aplicades al període 2010-2013, arriben als 50.000 milions d’euros. Entre els anys 2007 i 2010, la banca va guanyar 66.111 milions; l’any passat, les empreses de l’Ibex35 van acumular 47.000 milions d’euros en beneficis. A Catalunya, les retallades imposades pel govern neocon-vergent d’Artur Mas des de la recuperació de l’autogovern han arribat als 2.700 milions d’euros, quan el frau fiscal empresarial català ascendeix a 16.000 milions. Impune capitalisme senil, doncs, en estadística pura, quan la factura, la fractura de la crisi, l’abona qui no l’ha provocada.

Capitalisme senil despullat: per separat, el 4% del que costen les guerres, l’1,3% dels ingressos de les multimilionàries o l’1,08% del rescat bancari global servirien per eradicar tres vegades, tres, la fam al món.

Assemblea Popular de Reus

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció