CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Acte de presentació a Barcelona del llibre “Paul de Épinettes o la mixomatosis panóptica” de l’escriptor Jann-Marc Rouillan

Divendres, 27 juny, 2008

Presentació a càrrec de Doris Ensinger, professora de la UAB.

Després de les explicacions de l'edició, podrem xerrar una estona mentre fem un aperitiu


Paul de Épinettes o la mixomatosis panóptica

Jann-Marc Rouillan

Traducción de Enrique Alda

ISBN: 978-84-936367-1-5 · 176 pàgines · 12 x 17 cm · 12 euros · Logroño-Barcelona, maig de 2008

pepitas de calabaza ed. & llaüt


Aquesta novel·la —inspirada en experiències viscudes i personatges reals— és una denúncia descarnada del sistema penitenciari actual, un sistema que manté suspesos en el buit milers i milers d'éssers humans, apartant-los per no incomodar la mirada de la ciutadania benpensant. Narra la trepidant història de Paul d’Épinettes, que es diu així pel barri parisenc d’Épinettes, on, després de la Segona Guerra Mundial, es va construir una “cèlebre” presó de menors. Robatoris, atracaments, amistat, camaraderia, amor i traïció ordeixen aquesta història que esbossa l'ascens i la caiguda de la vida en rebel·lia.

Jann-Marc Rouillan (abans Jean-Marc) va néixer el 1952 a Auch (França). El seu activisme l’ha dut a passar mitja vida a la presó, per la qual cosa coneix de primera mà tot allò de què parla en aquest llibre. En l'actualitat es troba en règim de semillibertat i treballa a l'editorial marsellesa Agone.


[...] Qué importa si morimos allí bajo el peso de penas incompresibles y decenios otorgados como si fueran caricias destinadas a la bestia del orden, tendremos nuestro «hogar».

Nuestro «dulce hogar».

Hemos pasado de la época de la fosa común a la de la tumba en la que el sujeto numerado, marcado, al vacío, duerme solo.

Solo.

Y en nombre del progreso carcelario, la vida cotidiana se consume en la epidermis de la celda: la mesa, la silla y el tigre, la tele y también la ducha, pronto el teletrabajo...

Lo cotidiano adquiere aquí una resonancia de catedral.

El prisionero está aún más solo.

Solo.

Solo cuando cocina, cuando bebe a sorbitos su café soluble, cuando se lava, cuando espera sentado en una silla de plástico gris, cuando enjuaga la colada, cuando sueña. Esa intimidad contaminada es una forma de control sobre el aislado. Se convierte en el pretexto para destruir cualquier ápice de sociabilidad, de relación con los demás, de entender que se es un protagonista múltiple. [...]