Acte d’homenatge als companys de Quico Sabaté

El proper dissabte dia 27 de novembre a les 12h, al cementiri de Girona es farà un homenatge al lluitadors antifranquistes Paco Conesa Alcaraz, Martín Ruiz Montoya, Antoni Miracle Guitart i Rogeli Madrigal Torres. Tots ells van formar part de l’últim grup que Quico Sabaté va formar al sud de França.

A finals de desembre de 1959 van creuar la frontera per lluitar contra la Dictadura, el dia 3 de gener van se localitzats per la Guàrdia Civil al mas Clarà, a la Mota (Palol de Reverdit) i, aquella mateixa nit, van ser abatuts a trets.

Quico Sabaté va ser l’únic que va escapar del cercle, el dia 5 de gener va arribar a Sant Celoni a on va ser mort per un sometent local.

El programa de l'acte inclou:

- Divendres 26 de Novembre al CSO Kan Kolmo.

18:00 Obertura de la cafeteria i la distri.

19:00 Xerrada: Què eren els Maquis?

20:00 Documental: Els Maquis la guerrilla de la Memòria

- Dissabte 27 de Novembre a les 12:00h al Cementiri de Girona.

Parlament a càrrec d'historiadors.

Descoberta de Placa

Ofrena floral a càrrec de familiars.

Parlament i cloenda.

Per primera vegada, després de 50 anys, i a iniciativa dels familiars dels guerrillers anarquistes s’organitza aquest acte que vol contribuir a donar a conèixer uns fets, uns personatges que durant molt temps i degut a molts interessos, no només de la dreta feixista, van ser condemnats a l’ostracisme i a la manipulació.

Una vegada més demanem, i cada any amb més força, la rehabilitació d’uns lluitadors per la justícia social, d’uns herois que van creure que un altre món era possible, d’uns guerrillers que no podien suportar l’actitud conformista i inoperant de l’oposició al franquisme a l’exili.

Davant d’un discurs polític buit, de les estratègies que no portaven enlloc, enfront dels afusellaments, de la repressió brutal, del garrot vil, Josep Lluís Facerias, Ramon Vila Capdevila (dit ‘Caracremada’), Marcel·lí Massana i altres van optar per atacar a objectius que estaven al seu abast: torres d’alta tensió, segrestos, atracament a bancs, etc. Les seves accions esporàdiques van servir per que el poble treballador, que tantes vegades els havia recolzat, mantingués una espurna d’esperança, creure que les coses podien canviar era possible. La lluita de guerrilla també va servir per que els grans propietaris i terratinents locals, els industrials que s’estaven enriquint amb els favors de la Dictadura, s’autolimitessin en la seva actuació repressora i d’explotació, sabien molt bé que la seva prepotència podia tenir com a conseqüència la visita d’algun guerriller per demanar-li comptes.

Aquesta trobada no es un fet insòlit i aïllat, des de fa anys moltes entitats al llarg de l’Estat espanyol estan demanant la rehabilitació dels maquis que van lluitar per l’enderrocament del dictador. Aquets fet no és més que un episodi d’una llarga història que arrenca al 18 de juliol de 1936, aquell dia com diu Emilio Silva Berrera, fundador de l’Asociación para la recuperación de la Memoria Històrica”; “España se convirtió en el país del horror”.

El dictador va morir al llit després de quatre decennis exercint un poder amb mà de ferro, deixant un rastre de sang i tragèdia, de repressió i dolor difícils d’oblidar si abans no es dóna llum als fets, si no s’obren els arxius als investigadors i si no es respecten a les víctimes (mortes o vives) i als seus familiars.

Organitza: Familiars i Amics

>>> Adjuntem cartell

MANIFEST DEL COL·LECTIU ORGANITZADOR DE L’HOMENATGE A FRANCISCO CONESA ALCARAZ, ROGELI MADRIGAL TORRES, ANTONI MIRACLE GUITART I MARTIN RUIZ MONTOYA

Quan han passat més de 70 anys de l’acabament de la Guerra Civil alguns ens volen fer creure que tots van ser culpables del que va passar en aquells moments, que cal mirar endavant, que la nostra democràcia ha superat aquella època difícil de la nostra Història, la concòrdia ha de marcar la vida d’aquest poble.

Pura hipocresia, com ens poden demanar que mirem endavant quan tenim torturadors que es passegen impunes pels nostres carrers?, com podem oblidar si hi ha partits anomenats “democràtics” que no han condemnat el règim franquista ?, com poden permetre que els continguts d’una organització feixista com la falange es propaguin per internet d’una manera insultant ?.

El temps passa ràpid i els lluitadors i les lluitadores antifranquistes van caient com les fulles a la tardor, combatents que no han sigut mereixedors de l’atenció que s’han guanyat a pols. Tant la historiografia, els governants com casdascú de nosaltres està en deute amb ells i elles. Són testimonis d’importància cabdal per conèixer el que va succeir, per investigar, per donar llum a uns fets que han sigut deliberadament silenciats.
Cal insistir, per molt que la dreta retrògrada, reaccionària i nostàlgica del franquisme i l’esquerra reformista i aburgesada d’aquest país diguin que no cal aixecar la terra que cobreix el passat tràgic.

Quan s’ha aprovat una llei vergonyosa sobre la Memòria Històrica que no reconeix als guerrillers com a lluitadors contra el feixisme, quan l’església reaccionària beatifica d’una forma provocadora, cal intensificar les accions de lluita, els actes reivindicatius per demostrar que encara mantenim viu l’esperit de combat i sacrifici dels guerrillers per aconseguir una societat més justa i solidària.

L’administració hauria de fomentar la investigació, el coneixement del nostre passat d’una manera objectiva i científica. Difícilment podrem donar passos endavant per millorar el sistema polític sorgit després de 40 anys de dictadura si enrere deixem forats negres, penombres i foscors. Clar, que potser, primer ens hauríem de preguntar si tothom està interessat en moure fitxa per millorar aquesta “democràcia” que tant perfecta és per alguns.

Avui estem aquí per combatre aquest oblit intencionat.
Aquest desinterès pel nostre apassionant passat no només és evident a nivell d’altes institucions. Han passat més de 50 anys i cap organisme de caràcter públic s’ha recordat d’aquests quatre combatents anarquistes enterrats en aquest cementiri.

Ha arribat el moment que els familiars de Conesa, Madrigal, Ruiz i Miracle coneguin la veritat, puguin aixecar el cap, sentir-se orgullosos i cridar sense por que no eren bandolers, atracadors ni assassins, que van morir lluitant contra una de les dictadures més cruels i sanguinàries d’Europa.

Com a Sant Celoni, lloc a on va ser abatut Quico Sabaté, aquí, a Girona, ha calgut que els familiar i algunes entitats prenguessin la iniciativa i posessin en marxa aquest projecte lluitant contra una apatia insultant i uns obstacles injustificables per part de l’ajuntament.

Des del col·lectiu que ha organitzat aquesta trobada us volen agrair la vostra assistència a l’acte i us encoratjem a mantenir encesa la flama de l’esperança.
La lluita contra Franco que va donar sentit a les vides de Conesa, Miracle, Madrigal, Ruiz i molts altres encara té la seva justificació.

Perquè els reaccionaris no descansen en la seva acció destructora dels principis més bàsics de dignitat i de respecte cap a la classe treballadora ara més que mai cal estar en guàrdia i preparat per l’autodefensa a tots els nivells……………….LA LLUITA CONTINUA.

Cementiri de Girona, 27 de novembre de 2010