Afavorir més participació amb més grups d’acció

“Bienvenido, es un paso muy importante el que das. Aquí podrás participar hasta donde tú quieras”. Si fa no fa això em va dir la persona que em va afiliar a Barcelona, fa uns quinze anys o així. Va ser una bona entrada que encaixava just amb el que volia, em vaig unir perquè veia el discurs i feina de la CGT al carrer i tenia molt clar que aquest era el sindicat que necessitem. Som-hi, que tinc moltes ganes!

...I passaren les setmanes...mesos...i no sabia exactament ni 'com participar' ni ningú m'ho va indicar de forma concreta. Tots i totes coneixem molts casos semblants. Uns anys després, companys de diverses empreses vam constituïr un punt d'organització, i especialment d'acció, que va ser la porta a moltes altres formes d'incidència i col·laboració social i sindical, la Coordinadora d'Informàtica de la CGT. Molt bé, ja estem participant.

La foto de llavors i la d'ara probablement no ha canviat gaire: patim un cercle viciós d'escasa militància i saturació de conflictes que ens condiciona no poder construïr el número d'iniciatives pròpies que voldríem. No donem l'abast i el dia a dia se'ns menja literalment. És una paradoxa doncs és evident el potencial d'activisme que tenim a l'organització. No sé quantes altres poden garantir que un centenar de persones actuin amb només les 24 hores d'un diumenge per a donar suport a una companya empresonada. És que no som el sindicat que manté més conflictes laborals a Catalunya sent aproximadament el 15% de l'afiliació dels majoritaris? És que bona part de la nostra gent no està ja implicada en diverses iniciatives socials?

Un sindicat ha de ser més que un sindicat

Crec que l'estudi de la història de la CNT del primer terç del segle passat s'ha de reivindicar però sense sacralitzar la totalitat d'uns contextos que actualment han canviat. La recerca de la puresa, a més, és bastant avorrida i acaba en moltes ocasions en derives dogmàtiques. Una de les claus de la potència de l'anarcosindicalisme en aquella etapa va ser, sens dubte, que el sindicat tenia ànima i funcionament de moviment social, amb abast a molts espais de la vida quotidiana de la classe obrera. Ateneus, excursionisme, cultura, escoles, barris...

Aquesta permeabilitat desdibuixà fronteres i va aportar de forma natural persones a l'acció, acostumades a viure en un ecosistema de vivers de participació normalitzada.
Òbviament ara és infinitament més difícil reproduïr aquest model: La classe treballadora ha patit una alienació brutal degut a la penetració de l'ideologia neoliberal, individualista i consumista. Ja no treballem juntes i, si ho fem, sortim corrent de la feina a realitzar models d'oci o d'obligacions culturalment molt diferents.

Hem de canviar la inèrcia de secretaries ofegades de feina, sense suport habitual d'afiliades i, moltes vegades, amb problemes per a trobar relleus degut al model de peix que es mossega la cua. Si no ha millorat la participació en 30 anys amb aquest model, no sembla probable que ho faci en els propers 30...

Grups d'acció sectorial, potser?

Ja tenim prou acords que aposten per l'existència de grups de suport a les diferents secretaries de cada ens de la nostra organització. És quelcom redundant, doncs l'alternativa seria models basats en la centralització unipersonal de les tasques sectorials dels sindicats o confederacions, una cosa contrària als principis de federalisme i coordinació.

La qüestió és que aquests espais de participació i acció tenen una presència molt minoritària a la nostra organització, es podria pensar que com a conseqüència de la reduïda capacitat militant arreu de la societat i, en particular, al sindicat. Però som davant només de la conseqüència de la poca participació o, potser també, davant una de les causes?

Les persones tendim a dedicar forces en aquelles motivacions que més ens atreuen, sigui purament la sindical, antirepressió, feminisme, migracions, salut laboral, precarietat, cultura, joves, espai estudiantil...un llarg etcètera. Una altra característica d'un espai purament activista és el gust dels seus integrants per l'acció concreta, els projectes a desenvolupar, les idees...el posar fil a l'agulla. No hi ha la pressió del dia a dia que ens obliga a economitzar forces i així el marge d'acció és molt més ample.

Com a conseqüència, un increment dels grups d'acció i suport a diferents secretaries de federacions, sindicats, confederació, suposaria que alguns d'ells tindrien èxit, consolidant dinàmiques creatives i aportant múscul i major capacitat del sindicat per a intervenir en la societat en molts nivells. Aquests grups poden canalitzar, de forma concreta, les ganes de participar de l'afiliació entrant i l'existent. Allà on el sindicalisme de la concertació ofereix una cartera de serveis als seus clients, nosaltres ho faríem amb espais de militància concreta als nostres afiliats i afiliades.

Potser és aquesta una de les respostes per a integrar no només una major participació, sino que aquesta reverteixi en una més potent força i capacitat d'intervenció del sindicat cap a la societat. Som més de 15100 persones afiliades a Catalunya, segurament hi ha prou gent motivada per tirar endavant diferents grups d'acció sectorial concrets. Afavorim-ho i fem-los créixer.

* Òscar Murciano és Secretari d'Acció Social de CGT Catalunya. Article publicat al núm. 188 de la revista Catalunya