“Això de Marràqueix”

En un món millor és el títol d'una pel.lícula que recomano sense rubor, on es narra en bon llenguatge cinematogràfic els tràgics efectes de la violència en el món, tant se val si es tracta del ric primer món com del tercer i miserable, de joves com d'ancians, la violència simbòlica, institucional, subliminal o armada és l'excusa del poder per tenir-nos dominats, explotats i emmordassats al seu carro d'interessos.

Ve això a conte del recent atemptat ocorregut en una de les places més transitades de Marràqueix, amb un saldo de morts i ferits que recorda de lluny al nostre 11-M. Sempre vam dir que la força imparable de les revolucions populars a Tunísia i Egipte radicava en el seu caràcter pacífic i democràtic. Pacífic i democràtic per part del poble, perquè a mesura que la censura corre el seu vel va augmentant la xifra d'assassinats en la repressió-en un principi silenciada pels mitjans-que van provocar els governs per aniquilar.

També vam dir que la introducció de la violència armada a Líbia contra Gaddafi, encara que fos foc amic de l'OTAN i l'ONU en tàndem, podia ser el principi de la fi en l'imaginari col.lectiu perquè tornava al poder amb majúscula (vulgo raó d'Estat) la solució dels conflictes, i s'allunyava de la voluntat ciutadana l'acció directa per segellar la ruptura amb les dictadures i dèspotes. Aquesta interpretació val el mateix, només que al revés, en veure la passivitat de l'ONU amb el terrorisme d'Estat que està practicant el règim sirià.

I ara entra en escena una mà negra al feu-enclavament de Mohammad VI, aliat privilegiat d'occident i el tron ​​estava sent assetjat per una vitalíssima societat civil incompatible amb corrompudes teocràcies medievals, encara que els seus líders hagin estudiat en els millors escoles de Suïssa. Ull a l'atemptat del Marroc, fa pudor, i sens dubte intentaran utilitzar-lo per desactivar la democràtica marxa verda que protagonitza el món àrab i que anunciava nova parada al palau de Rabat. L'estratègia de la tensió (aquesta vella dama indigna que tan bé vam conèixer en la transició) i la violència indiscriminada en l'era de la comunicació global sol ser l'últim recurs dels Estats canalles, sigui qui fos la mà que la practiqui. L'atemptat de Marràqueix porta signatura: la dels que busquen tombar les revoltes democràtiques àrabs. Per cert, per si algú no ho sap, la Goma Dos no es ven a les fleques.

Rafael Cid

* Article extret del Rojo y Negro digital