Àlex Madariaga: “Sense evasió fiscal, l´Estat espanyol tindria superàvit”

Àlex Madariaga ha treballat com a tècnic de recerca a l'Agència Tributària ia l'Oficina Antifrau de Catalunya. Des d'aquests organismes ha tractat de seguir el rastre de l'evasió fiscal. Assegura que els controls són insuficients i les sancions als bancs que faciliten l'evasió a paradisos fiscals, molt escassos. Madariaga, que actualment forma part d'Attac Catalunya, conversa amb La Marea sobre els canvis empresos a Andorra en aquesta matèria i la influència decisiva de l'evasió d'impostos en la crisi.

Quines condicions són necessàries perquè un país sigui considerat paradís fiscal?

Un paradís fiscal és aquell on hi ha dos elements que es sumen: ofereix una baixa o nul · la tributació i no dóna informació a tercers.

Aquí a prop hi ha el cas d'Andorra ...

Tècnicament, Andorra ja no és un paradís fiscal. És dels que estan fent els deures i ha deixat de ser un noi dolent. En el seu moment tenia un secret bancari bastant potent, i estant prop de la península era fàcil anar a dipositar uns comptes. Això ha millorat bastant.

En quin sentit?

Des de 2010 existeix un acord d'intercanvi d'informació, pel qual l'Estat espanyol pot requerir si tal senyor té comptes, i Andorra hi dirà. Amb Andorra ja no cal que hi hagi una investigació en marxa per sol · licitar la informació.

¿Què li va forçar a emprendre aquests canvis?

Quan va esclatar la crisi, Sarkozy, que és copríncep d'Andorra, va ser un dels primers a dir que els paradisos fiscals eren una de les causes de la crisi. Va estrènyer les femelles i Andorra va signar un conveni amb Espanya que està funcionant relativament bé.

Algun exemple?

Durant aquest procés, que ha durat uns anys, hi va haver dos polítics de la península que van anar a Andorra amb un maletí, fruit de la corrupció, d'un negoci il · lícit, a dipositar en un banc andorrà. El banc va rebre els diners, els va preguntar d'on sortia i ells no ho van explicar. Immediatament van cridar a la policia espanyola. Quan van creuar la frontera van ser cridats a declarar a Madrid. Des de llavors ha estès la por. Crec que aquest és el funcionament que ha de ser.

Es pot garantir que això es doni en tots els casos?

Aquests polítics eren de tercera fila, no eren de primer nivell. No sé el que hagués passat si haguessin estat persones de primer nivell ... Però és el mateix que han de fer els bancs espanyols. La llei de prevenció de blanqueig de capitals estableix com a obligació que han de determinar l'origen dels fons. Ho fan? Haurien. Segurament en molts casos no ...

Què ha passat amb tots aquells fons que estaven a Andorra abans de l'acord?

Des de l'any 2010, Andorra ha anat avisant als bancs, i els bancs han informat als seus clients, que hauran de donar aquesta informació a l'Estat espanyol . Així que se sap que hi ha hagut una gran filtració dels fons que estaven a Andorra cap a altres països. Segons la nostra legislació hi ha 48 paradisos fiscals, així que hi ha on escollir, de tot tipus ... és fàcil moure els diners d'un lloc a un altre. Això no suposa un problema.

I quan es produeixen aquests moviments de diners, hi ha algun tipus d'avís?

En aquest cas no s'informa a l'Estat Espanyol. Simplement, normalment a finals d'any, el Govern andorrà passa una llista dels dipositants i la quantia. Per tant si jo avís abans, el 31 de desembre no quedarà ningú. És així de fàcil.

Andorra ha servit com a refugi dels diners per fortunes personals més que per les empreses ...

L'avantatge que tenia Andorra era el secret bancari, però en canvi la constitució d'empreses és tremendament complexa. Perquè requereix que l'accionista majoritari sigui un andorrà, el tràmit burocràtic és molt lent ... Cada paradís fiscal té els seus avantatges. Hi ha altres països a Europa que ofereixen un altre tipus de productes, de fet si un va a un assessor fiscal que es dedica a aquests temes li pot explicar, en funció de la necessitat, el país que li va bé per evadir impostos: Liechtenstein, Luxemburg , Illes Caiman, les illes del Canal ... En funció del que vostè vulgui fer té un país per a això.

Fa pocs mesos es va conèixer el cas del primogènit de Jordi Pujol. Una excompanya seva denunciar que portava maletins amb bitllets de 500 euros a Andorra. ¿Aquest és el mètode més comú?

És un mètode pedestre però efectiu. Porto els diners en efectiu en un maletí, el ingrés en un banc, i aquest banc no li explica res a ningú. Però hi ha altres mètodes més sofisticats. De vegades no cal ni que me'n vagi: l'oficina del barri em pot arreglar el tema. En cada cas de corrupció, de narcotràfic, de tracte de blanques, quan s'investiga es donarà amb un paradís fiscal. En algun moment aquests diners es mou a un paradís fiscal. El problema està clar, no? És una espècie de filtre que alimenta el delicte.

Quin nivell de control hi havia a les fronteres per controlar l'entrada de diners en efectiu?

Tots els que hem anat a Andorra sabem que els controls són molt laxos. És molt fàcil passar diners i més si ets una autoritat pública, que potser hi ha més tolerància ... Però és que hi ha altres formes, no cal portar-se el maletí. El tema de Urdangarín està ple de rastres en paradisos fiscals i no se'ls portaven en maletins, el movien en comptes ...

Hi ha diferències entre els diferents bancs dins d'un mateix país? A Andorra, diversos d'aquests empresaris portaven els diners a la Banca Mora ...

Bé, hi ha la política empresarial. Hi ha bancs que poden ser més arriscats i en aquest sentit saltar fins i tot la pròpia legislació de l'Estat, això també passa a casa nostra. Entra dins de la seva política comercial.

Pot resultar més beneficiós per al banc encara incompleixi la llei ...

El negoci del banc són els diners. Captar diners i amb aquests diners fer negoci. Va contra els seus propis interessos llançar-se pedres sobre la seva teulada. En aquest sentit les normes han de ser molt estrictes amb els bancs. Perquè si no la pròpia tendència dels bancs serà facilitar el tema dels diners il · lícit.

Entenc doncs que la normativa no és estricta ...

No, i fa molta falta. El banc que es salta la norma ha de tenir una sanció exemplar. El problema és que la pressió internacional ha de ser sobre els Estats, i els Estats pressionar els bancs. La política europea ha de pressionar els paradisos fiscals que existeixen a Europa perquè obliguin els seus bancs a complir la normativa. Malauradament els bancs són entitats tremendament poderoses, i en la majoria d'ocasions qui mana no és el polític, sinó el banc. Es produeix una inversió de qui té la paella pel mànec.

És a dir, que sense sancions dures pot haver encara bancs a Andorra que no comuniquin l'arribada de diner negre ...

Pot existir.

Com es controla que el banc avisi?

Espanya com a Estat no pot fer absolutament res contra un banc andorrà. S'hauria de dirigir en tot cas contra el Govern andorrà. Però si Espanya té problemes seriosos per controlar els seus propis bancs! Als que estan aquí al costat. iCada dia veiem situacions d'abús dels nostres bancs, que interpreten la norma com volen, que no la compleixen, i les conseqüències són escasses. I a sobre els seus directius es van amb pensions milionàries, que en alguns casos provenen dels diners públics ...

Llavors, sense un control efectiu de que l'acord s'apliqui, s'ha solucionat el problema?

Volem creure que sí. Hi ha hagut un important tràfec de dades, i amb l'amnistia fiscal que va aprovar el Govern l'any passat i l'obligació de declarar tots els béns a l'estranger sé que s'està demanant dades als bancs europeus, entre ells Andorra, Liechtenstein ... Un els fonaments de l'amnistia és "decláralo abans que et descobreixi". Veurem com es materialitza realment aquest intercanvi.

També s'estan demanant dades a Suïssa?

Suïssa, que històricament ha estat el número 1 en aquesta matèria, tot i que ara ja l'han superat les Illes Caiman i Singapur, també està donant informació. A compte gotes, però l'està donant. Això de Suïssa és un cas una mica paradigmàtic perquè va ser famós el cas del treballador del banc HSBC que va copiar i va vendre les dades.

I de moment és l'únic que ha estat perseguit judicialment.

Sí, a l'única persona a qui s'ha empresonat és el treballador del banc. A ningú més. Aquí empresonem a qui explica la situació, i no a la llista de delinqüents, que era bastant extensa, per cert.

Hi ha altres formes d'estalviar pagar impostos?

Hi ha dos tipus de camins. Un seria l'evasió fiscal, és a dir, portar els diners a un altre país de forma il · legal, i un altre que és el que s'anomena l'elusió fiscal: Dins de la normativa, utilitzo els instruments més beneficiosos per pagar menys impostos. A Espanya tenim moltes figures per les persones riques que permeten pagar molt poc. Estan les SICAV, que tributen a l'1% ... De vegades no necessiten anar a les Illes Caiman per no pagar ... Aquí ja poden fer-ho i és legal.

També hi ha maneres de reduir l'impost de societats, que se situa sobre el 30% ...

Hi ha una diferència entre el tipus de l'impost i el tipus mitjà efectiu, que és el que acaba realment pagant una empresa, a través de les figures fiscals de deduccions, amortitzacions ... Els estudis diuen que a Espanya hi ha empreses que paguen el 5% d'impost de societats. Acaben pagant molt poc.

Els bancs espanyols deriven a clients a les seves filials en paradisos fiscals?

Els bancs espanyols té filials a gairebé tots, per no dir tots, els paradisos fiscals importants del món. La memòria de la fiscalia anticorrupció de l'any 2002 va fer un informe demolidor sobre la quantitat de filials que tenien els bancs importants d'aquest país en paradisos fiscals, com derivaven als clients i no comunicaven absolutament res a l'Agència Tributària. Es va informar de manera contundent, ia partir d'aquí poc ha canviat.

Altres organismes fa anys que ho denuncien ...

Sobre aquest tema hi ha hagut una allau d'informes, tots iguals, des del Grup d'Acció Financera Internacional (GAFI) contra el blanqueig de capitals, l'OCDE, sempre en el mateix sentit: no pot ser que els principals bancs col · laborin en l'evasió fiscal . Ni que les principals firmes de despatxos d'advocats i auditores, les que es diuen les Big Four, col · laborin en els paradisos fiscals, perquè tenen seu també en aquests països ... S'informa, es posen les dades sobre la taula però es fa molt poc .

No es pot fer res?

És difícil fer alguna cosa perquè els polítics diuen una cosa i solen fer la contrària. Gairebé tots els polítics parlen dels paradisos fiscals com un problema i asseguren que volen eliminar, però en la pràctica no només no els eliminen sinó que els faciliten. Et dono dues situacions concretes que es poden considerar bastant indignants ...

Dispari

El Govern de Zapatero va treure una norma sobre la compra de deute públic que deia que si una empresa domiciliada en un paradís fiscal comprava deute públic no se li anava a preguntar res. Ni d'on surt, ni qui és. El Govern de Mariano Rajoy va crear el SAREB (banc dolent), que utilitza una figura que es diu el FAB (Fons d'Actius Bancaris), que són títols que es compren. Doncs va treure una norma dient que si ho comprava un senyor o una empresa en un paradís fiscal tampoc anava a preguntar res.

Curiosa manera de combatre l'evasió fiscal ...

¿L'Estat vol lluitar contra els paradisos fiscals? Jo veig que no, perquè quan vol vendre va a buscar-los. Si realment volgués combatre'ls, diria que si vostè està en un paradís fiscal no pot comprar deute públic ni pisos a Espanya.

És possible quantificar el nivell d'aquest frau?

No hi ha un càlcul exacte, però es pot saber, a través dels mitjans de pagament per exemple de Basilea, que si tots aquests diners tributa al país Espanya no tindria crisi. No tindria dèficit, tindria superàvit. No caldria retallar en sanitat, ni en educació, ni caldria retallar drets socials. Hi ha una cosa curiosa: Cap institució pública ha fet un estudi seriós del volum de frau fiscal a Espanya. L'estudi que existeix és d'entitats privades o del sindicat de tècnics d'Hisenda.

I a nivell global?

Es calcula que podria arribar als 32 bilions de dòlars, que és el PIB dels Estats Units i Japó junts. I això només en dipòsits bancaris, però no es pot saber els diners que es mou a través de societats i de les figures que utilitzen aquests països, que són els Trust i els Fideïcomissos. Allà és impossible saber la quantitat de diners que es mou. Una cosa és segura: si aquests diners tributa en els països, es va acabar la crisi.

FONT: LAMAREA.COM