Alexandros Grigoropoulus, els somnis contra la xerrameca

En temps de rebaixes socials i d’estancament de les millores a pas de puça que els amos permetien a la socialdemocràcia rebatejada de “progrés”, els temes de fons floreixen i tornen a la superfície. La violència –tal com la propietat dels mitjans de producció, el dret a l’habitatge, els drets bàsics, etc.- és un d’aquests temes.

Amics i coneguts corren com bojos a treure’s el Nivell C de català per, un cop comprovat que arriben a l’alçada mínima, apuntar-se a les llistes d’aspirants a Mossos d’Esquadra. Com a Andalusia durant anys i panys, la policia autonòmica és ara, al Principat, una bona sortida per als qui tenen poques manies i igual que feien paret repartiran cops de porra quan qui mana els ho ordeni. Al seu costat, l’”impopular” Exèrcit Espanyol, per primer cop des que vam fer que tanquessin el reclutament general, ha vist incrementar les sol·licituds d’incorporacions. Les places ofertades per exercir el monopoli de la violència que té l’Estat són plenes d’expaletes, excambrers i exdetot. I les porres que els esperen serviran, si la crisi vessa, per pegar els seus excompanys de bastida, de menjador..., de tot. Una feina, ben trista, tristíssima. Però s’ha de pagar la hipoteca i sempre pot ser que es tingui sort i toqui una destinació rural sense massa problemes i amb poques complicacions; o en el cas de l’Exèrcit, una caserna amb molt de sol i poca feina.

Quan al Telenotícies diuen que a la Xina “El capital” torna a estar de moda i que Sarkozy anhela refundar el capitalisme, no ens diuen res més que mentides en forma de xerrameca, que és tal com Armand Robin anomenava el discurs continuat i buit del Poder, el discurs que ens nega els somnis. La xerrameca omple els silencis que deixa buits el Poder quan ens instrueix i, alhora que crea la sensació que d’”allò” en sabem alguna cosa, l’únic que fa és omplir els nostres interrogants de no res. La xerrameca mai no parla de somnis.

El Poder no parla mai de somnis. Perquè, què en faríem dels somnis que tenia Alexandros Grigoropoulus just abans que un policia grec el matés? En sabem res dels de Carlo Giuliani, assassinat d’un tret al cap a Gènova per un policia italià? Segurament, el mateix que dels del Guillem Agulló, assassinat per un feixista espanyol al País Valencià. No res.

Què en sabem dels somnis dels estudiants de Nivell C per ser Mossos d’Esquadra? Ho sabem tot: el seu respece per als seus superiors, la seva acriticitat davant les lleis que han de fer complir, la seva obediència cega, la seva força i intel·ligència aplicades a mantenir l’actual ordre social... Tot.

La feina dels uniformats armats és netejar de somnis la dura realitat. Matar impunement és patrimoni de l’Estat i de l’extrema dreta. I no vull dir amb això que reclami la impunitat dels assassins d’esquerres, no és això. És que cal tornar a dir en veu alta que policia i extrema dreta serveixen a qui mana per al mateix que els han servit sempre, per controlar qui s’atreveix a dissentir i a imaginar un futur sense opressió de l’ésser humà per l’ésser humà.

Embolcallats en doctrines securitàries diverses cada cop més ben dissenyades, estudiades i difoses, les policies de tot el món tenen llicència per matar si el que aconsegueixen amb la mort és precisament aturar la dissidència. I en això no importa l’edat dels somiadors. Qui no somiï hipoteques, treball precari, futbol i platja/muntanya és perillós i pot acabar, si cal, com l’Alexandros, als quinze anys amb un tret al pit. Això sí, sempre en nom del bé comú i de la seguretat general.

Jordi Martí Font

blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/115973