CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Algunes lliçons de la Intifada tunisiana

Dissabte, 22 gener, 2011
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

La revolta popular i la fi del regne de Ben Ali i els seus, ha agafat a peu canviat a molts actors de la política internacional. A experts i governs occidentals i els seus aliats en la regió magrebina per descomptat; en el cas de la UE, com gairebé sempre li ocorre (Algèria, 1992; Palestina en incomptables ocasions; Turquia en unes quantes i un llarg etcètera); per descomptat, el propi Ben Ali i afins han estat els primers en no esperar-se’l, submergits en aquesta autocomplaença en que s’instal"len molts dictadors, sobretot quan ho són gairebé trenta anys i tenen una “claca” important, tant a nivell nacional com internacional, que els hi aplaudeix “les seves obres” (l’actitud preferida de la UE davant tipus com Ben Ali); però m’atreviria a dir que, fins i tot a la mateixa oposició tunisiana en l’exili, li ha sorprès la revolta popular i el ràpid desenvolupament dels esdeveniments.

Per això, m’agradaria ressaltar algunes del que penso són lliçons d’aquesta intifada tunisiana i igualment ressaltar algunes dades per a la reflexió i l’anàlisi. El primer de tot a assenyalar és que Tunísia és el país de tot el Magrib que presenta les xifres d’escolarització més altes, el mateix d’alfabetització; on la situació i drets de la dona d’aquesta regió més s’assemblen als paràmetres europeus; on a diferència del Marroc i Algèria, no hi ha violència política, ni presència significativa de grups salafistes jihadistes ni de caràcter armat ni pacífics; primer país de l’anomenat petit Magrib (Algèria, Marroc i Tunísia) i segon del nord d’Àfrica en l’escala de l’Índex de Desenvolupament Humà; i no existeixen barriades populars amb els nivells de misèria i barraquisme que es donen en aquests dos països. D’altra banda pel que fa a nivells d’atur, no són més alts que en els dos països abans citats; pràcticament, a diferència d’Algèria, no és ric ni en petroli ni en gas; no ha viscut cap guerra civil des de la seva existència com país independent i quant a longevitat dictatorial del seu sistema polític, no duia, significativament parlant, més temps instaurat que el règim polític algerià (una cinquantena d’anys ambdós).

Dit això, la pregunta que tocaria fer-se és: les dimensions populars de la revolta tunisiana ha estat gràcies a tot això assenyalat més amunt, en contra del que alguns pensaven? Per descomptat, entre aquests alguns, estava la UE i els països europeus, atès que des de dècades han avalat el règim tunisià, bé sota mandat de Habib Burguiba, bé sota el de Ben Ali; atès que han avalat, des de fa gairebé seixanta anys, la seva brutal repressió, com la dirigida, a inicis dels anys 90, contra el moviment islamista Nahda, pacífic i democràtic, davant l’arrelament popular d’aquest moviment que en aquests anys els va dur a obtenir gairebé el 20% dels vots poc abans de ser il·legalitzat i els seus membres brutalment detinguts, torturats, assassinats o obligats a exiliar-se.

Posteriorment i una vegada “extirpat el perill islamista” els països europeus van seguir avalant la repressió desencadenada permanentment contra l’esquerra tunisiana, sotmesa als mateixos mètodes repressius que els islamistes.

Per a alguns representants d’aquests governs o institucions europees els beneficis de la col·laboració econòmica amb el règim tunisià i l’actitud d’aquest de “deixar-se assessorar” pels experts europeus en governança democràtica, ja era suficient per a signar amb aquest país un Acord d’Associació amb la UE, -va ser amb el primer país del Magrib amb qui es va signar un acord d’aquest tipus, fa ja una mica més d’una dècada-.

Per descomptat, aquests dirigents polítics pensaven que tot això serviria per a frenar qualsevol revolta popular o canvi no amigable de règim i fer avançar a Tunis cap a l’aprofundiment “de la democràcia”, doncs ja sabem que entre molts dels nostres dirigents polítics hi ha el pensament que amb “el desenvolupament econòmic sota un model socialdemòcrata liberal o demòcrata liberal, la democràcia es consolida automàticament”.

I així arribem als nostres dies, que podríem dir, que la Intifada tunisiana ha enxampat a la platja i prenent el Sol no només a Ben Ali i els seus afins, sinó també als seus més ferms aliats occidentals. Que curiós! Sol i platja era el miratge que el règim tunisià més utilitzava, al costat dels “avanços de la dona”, per a mostrar-nos els seus assoliments i ocultar la seva repressió i corrupció.

Però una cosa és que es produeixi una revolta popular de les dimensions de la tunisiana, que ha aglutinat, majoritàriament i de forma no estructurada, a totes les classes populars, la qual cosa ja és significativa, i una altra, que aquesta intifada faci caure un règim dictatorial de gairebé seixanta anys ! I aquí entra en escena un actor que, en aquests moments de la pel·lícula, està jugant un paper fonamental, i és l’exèrcit tunisià. La majoria dels comandaments del mateix no es beneficiava en la mateixa mesura que l’entorn familiar de Ben Ali del saqueig del país i tampoc havia estat utilitzat pel règim en la repressió al mateix nivell que la policia i els seus comandaments.

Però de tots és conegut els vincles del règim dictatorial de Ben Ali amb els successius governs francesos i la influència de França a Tunis. És possible que els serveis secrets d’aquest país també estiguessin prenent el Sol a la platja i no estiguessin al corrent, no ja de la intifada, sinó de que l’exèrcit tunisià no estava disposat a salvar el cap del “clan Ben Ali”? Algunes imatges de confraternització entre soldats tunisians i població, semblen tretes de la revolució portuguesa de 1974. Estem davant una versió de la “revolució dels clavells” a la tunisiana o simplement, d’una reedició dels “cops militars a la mauritana” o davant l’inici d’un procés d’usurpació de les lluites i reivindicacions populars que finalitzi en allò de “el mateix gos amb diferent collaret”?

Indubtablement, el poble tindrà l’última paraula i la tindran també les forces de l’oposició si es mantenen unides. Una vegada arribats a aquesta fase del procés, a les “forces de l’estatus quo” i del “remou, remou perquè tot quedi igual”, els serà molt i molt difícil que això sigui així.

És ben trist constatar una vegada més, o potser el millor és alegrar-se’n, l’irrellevant paper de la UE en tots aquests dies, dels seus agents de “governança política”, de la mediocritat de les seves anàlisis i de com els seus posicionaments estan sent sobrepassats i arriben sempre unes quantes hores tard, patètic! Quan estaven “saludant les mesures preses per Ben Ali para avançar en reformes, bla., bla, bla……”, resulta que Ben Ali i els seus “secuaces” estaven volant a l’exili daurat d’Aràbia Saudita.

Al marge de fins a on arribi en la consecució de les seves aspiracions populars, el poble tunisià ha donat una lliçó a molts; no queda més que aprendre dels seus assoliments, felicitar-los per la seva victòria i honorar a les seves morts.

* José Nieto és membre de Sodepau i expert en el Magrib

http://sodepau.org/spip/spip.php?article637

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció