Amors, desamors, píndoles i sexe (i més)

PLAÇA DE LA VILA © Sal·lus Herrero i Gomar

VILAWEB - DIUMENGE, 31/12/2006 - 00:57h .- És clar que és molt diferent quan és el jo qui s’enamora que quan observes l’amor o el sexe a través dels altres per una mena de finestra indiscreta. L’enamorament sempre és una imatge distorsionada de l’altre, feta pel desig de posseir-lo. Això duu tot un seguit de patiments per la necessitat d’adaptació a l’altre per tal de complaure’l.

El que esdevé patològic és quan algú es juga la salut i la vida per “amor”, quan en realitat l’estima només pot néixer del coneixement i de la comprensió de l’altre, no de pardalets que ens fem en el nostre cap per satisfer les fantasies de l’altre (i les nostres) a costa de la nostra salut, com si tinguérem vides de sobra…

La meua filla Aitana estava malalta abans de les vacances de Nadal, vaig haver d’anar-me’n a Barcelona per curar-la, perquè sa mare havia comprat el billet d’avió per marxar a Alemanya i reunir-se amb el seu nuvi. Per això, em vaig quedar uns dies a casa de la mare de la meua filla Aitana fins que es guarí. Com que em feia mal el cap del viatge, de no dormir prou o d’estar a un lloc on no m’abellia quedar-me, agafí una capsa de píndoles que hi havia a la tauleta de nit i descobrisc que era una caixa d’anticonceptius Diane 35 Diari. Al prospecte hi havia advertiments de contraindicacions del tipus: risc de tromboembolisme, vòmits, alopècia, càncer cervical, augment de perill del càncer de mama, vaginitis, candidiasis, reaccions al·lèrgiques en llavis i boca, mals de caps, migranyes, nerviosisme, vertigen, nàusees, dolor abdominal, etc.
Inevitablement em sorprén, i ho trobe més incomprensible encara quan he estat més de sis anys de parella amb aquesta persona, -que ara utilitza tan ‘alegrement’ les píndoles-, perquè jo he fet servir sempre condons i hem conversat innombrables vegades sobre els efectes pernciosos de les píndoles anticonceptives pel que fa a la salut. I també sobre la conveniència que els homes facen servir mètodes menys agressius i dolents per a les dones. Més encara quan hi ha antecedents de càncer a la seua familia i quan el mascle pot resoldre un risc greu posant-se una gometa al piu i quedant-se tan ample com llarg, ja que, per molt que diguen el contrari al Vaticà i a diferents clubs d’homes: “És una festa i Déu se’n riu quan algú folla amb gometa al piu”...

Cadascú té dret a fer amb el seu cos el que li plaga, sense fer mal als altres, però sembla que en compte d’anar endavant, retrocedim en tots els àmbits, també en el de despreocupar-se per la pròpia salut i vida, en el de satisfer l’altre a costa de la nostra salut, perquè l’altre, en aquest cas, -el nuvi, espós o amant-, no haja de posar-se el condó i perda una mica de sensibilitat o “gustet” en les relacions sexuals, com deia Fraga que era el motiu pel qual no pensava posar-se el condó mai en la vida perquè a ell li agradava el sexe al “natural”. Perquè està clar que posar-se el condó fa nosa o no et deixa gaudir plenament, encara que les altres hagen de “sacrificar” la seua salut i vida perquè els homes s’ho passen d’allò més bé en el llit, on Josep Vicent Marqués ens preguntava, fa anys, en castellà, ‘què fa el poder en el teu llit?’… Passar-s’ho bé, tot i que els homes hagen d’anul·lar la sensibilitat de posar-se en la pell de l’altra i no desitjar-li que el sexe li faça perdre salut, els cabells i vida…

Segurament no li hauria d’haver dit res a la meua excompanya, però l’altre dia mentre parlàvem per telèfon, li vaig dir, a mi em té igual el que faces amb el teu sexe, amb qui i com t’ho fas, però no entenc per què et prens píndoles amb contraindicacions tan greus… La resposta fou molt senzilla “Me les ha receptades el metge”. Aquesta mateixa dona -que ara cluca els ulls davant l’autoritat dels metges-, fa només uns anys posava en qüestió tot el que feia la medecina oficial, des dels antibiòtics fins a les vacunes contra la meningitis; i jo que havia tingut una germana que, quan tenia un any, a causa d’un atac de meningitis es va quedar amb zero de coeficient intelectual (CI), me les vaig passar magres per convèncer-la que vacunés la nostra filla. La mateixa dona que fa només set anys va anar a parir a Acuarius de Beniarbeig, tot i que costava més de sis mil euros i va estar parint més de dues jornades posant en risc la seua vida i la de la bebé que venia; perquè els parts “naturals” i sense medicina són bonics si tot va bé, si no, es pateix molt i una epidural a temps evita dolor innecessari; la que cercava seguretat en les medicines alternatives i homeopatia perquè la salut era molt important i no calia escatimar diners, ara malbarata la seua salut amb píndoles perilloses i sembla que confia molt en els metges en què abans desconfiava absolutament...

No només la ciència, la gent canvia que és una barbàritat, i es fa irrecognoscible. Perquè jugar-se la salut i la vida pel sexe pot donar una imatge molt “romàntica”, però, al meu parer, és bastant poc responsable; i, és confondre l’estima pel sacrifici de la pròpia vida pel plaer dels homes, en aquest cas. És allò tan antic i suat de l’himme “per a ofrenar noves glòries als homes”… Perquè el no procurar per la salut ni la vida de les dones -siga en prendre’s píndoles dolentes, siga suportant la violència masclista o netejant-los la merdeta que crien-, no deixa de ser sinó una complicitat o una forma de masclisme o de “religió” sacrificial basada en satisfer el plaer de l’home, tot i que siga a costa de la pròpia salut i vida… Sens dubte un retrocés i una errada, -i molt gran-, perquè fa esdevenir les dones que s’hi presten en mer objecte de plaer al servei dels penis. Encara no hem acabat l’any i són quasi setanta les dones que han mort apallisades o apunyalades pels homes; sembla que l’estil de vida que Almodóvar reflectia al film “Mujeres al borde de un ataque de nervios”, s’estén i es generalitza. Tanmateix, no són les dones les que maten, -com la de la pel·lícula-, sinó que és la violència masclista dels homes la que mata desenes de dones cada any, la que fa que les dones es prenguen píndoles que deterioren la seua salut, que netegen els calçotets dels homes i els acaronen el penis fins que l’home les assassina perquè no han volgut complaure’l tal com els esquemes masclistes hegemònics ordenen i reprodueixen amb ajut de la tecnologia i la química farmacèutica: sacrificar-se en l’altar dels homes.

Post-escriptum diversos.

El dia 27 de desembre 2006, un grup pacifista va entrar a l’Expo-jove de la Fira de Paterna, vestits de blanc, amb un cartell a l’esquena que posava “Perill, exèrcit”, i amb màscares antigas a la cara, per desinfectar l’estand dels militars que mostraven tancs i armes perquè els infants es “familiaritzen” amb la guerra… Els militars impediren que els antimilitaristes posaren un tapó al tanc. Tenen molta barra si volen fer-nos creure que la guerra és ‘educativa’ i ‘divertida’, com si fos un joc i no una carnisseria d’assassinats en série amb els vist-i-plau dels fabricants d’armes, els venedors mafiosos, els estats o els grups terroristes legals o il·legals… Moments abans, l’alcadessa de València havia inaugurat la Fira en la paraeta militar que com sabem és l’escola perfecta per aprendre a matar “legalment” i convertir el món en un escortxador. Sabem que unes de les principals víctimes de les guerres actuals són les xiquetes i xiquets, bé quan són directament assassinats per les armes mortíferes, bé quan són reclutats com a soldats a les guerres d’Àfrica i d’Àsia… Les armes no són un joc, les armes maten i serveixen per a fer guerres sota la propaganda que són “humanitàries” i que serveixen per a resoldre els problemas humans, com si això fos posible i no els agreugés…Sembla que en Expojove tenien una paradeta un grupet de jovenets feixistes, subvencionats pel PP, que es disfressen de “valencianistes”, ataquen i agredeixen als qui no pensen com ells, com els nazis de Hitler; l’altre dia quan es lliuraven uns premis de literatura en valencià a l’Ajuntament de València anaren a fer una “protesteta”, per donar la impressió que estan en contra del PP que els manté econòmicament, acusant-los ridículament de “pancatalanistes”, per pressionar-los perquè facen una política lingüística, encara més espanyolista i anticatalanista i antivalenciana; és a dir perque ho facen tot en espanyol o en un “valencià”, inculte, malescrit, malparlat i castellanitzat, que només siga una variant imbècil del castellà. En canvi, quan l’alcaldessa de València passava per la seua paraeta de l’Expo, aquest jovent no van gosar dir-li res, mut, perquè saben que la mà que els dóna de menjar els podria retirar les subvencionetes amb les quals sobreviuen i ataquen als que consideren “catalanistes”, és a dir, a tot el món llevat dels quatre monyicots i moniatos, -com són ells-, al servei del PP i de l’extrema dreta radical, cavernícola, reaccionària, irrespectuosa i feixista de sempre.

La foto manipulada de l’ajuntament d’Albaida, per posar a Camps al costat dels reis d’Espanya en la visita dels monarques a Albaida, esborrant a la ministra de sanitat, mostra el rostre totalitari i manipulador del PP. És el mateix que feia Stalin, quan era el president de Rússia i feia la manipulació a les fotos per excloure a Trosky... No obstant, ara quan ho fan els del PP, intenten treure-li importància o ho veuen, fins i tot, “graciós”, i això és perquè tenen dues vares de mesurar, molta hipocresía i molt de cinisme i no es veuen la cara dura de ciment que tenen. Però, la resta de la gent, veiem que no tenen vergonya i són capaçós de falsificar la història recent i passada, mentir, robar, destrossar el territori del País Valencià, desinformar, manipular, canviar fotos, tergiversar, etc. per tal de guanyar les pròximes eleccions, enriquir-se més encara i mantindre’s en el poder.

El dia 27 de desembre a Ca Revolta aní per arreplegar un llibre excel·lent de Ramon Llull “Retòrica Nova” que acaba de publicar l’editorial Obrador Edèndum i Brepols, en llatí i català, de manera molt curosa i entenedora per l’edició de Josep Batalla, Lluís Cabré i Marcel Ortín. Me l’havia deixat la meua amiga Laia Carreras, que està al consell editor, perquè el recollira; i una vegada allà, vaig veure un espectacle deliciós de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, titulat “Lo misteri de Nadal”, que presenta amb humor i música el cançoner nadalenc local i universal: històries màgiques, poesia i també alguna rumba. És un treball fresc, entranyable i divertit per reviure els millors moments d’aquestes festes; la crueltat davant els animals, escenes de l’Anunciació que mostra la relació triangular entre Maria, Josep i l’Esperit Sant, el consumisme, les baralles familiars, la tendresa dels sorolls dels animalons al pessebre i allò de “la força més poderosa del món quan baixa a la Terra ho fa de la manera més humil”… Molt divertit, màgic, irònic, una mica irreverent, però amb un toc de benevolència de Tortosa de l’Ebre que salva les històries mitjançant el cant, la música, l’humor i el riure. Parlant, recitant poesia, musicant i cantant s’entenem valencianes i catalans… Terapèutic!!!

Al periòdic popular dels Països Catalans “L’Accent”, de finals del 2006, hi ha un balanç, recordatori o celebració de locals de l’Horta resistents, fet per Pau Tobar, destaca el Centre Social de l’Horta, Terra de Benimaclet que és la seua dels Maulets i del SEPC (Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans), com explica Natxo, “duu huit anys dinamitzant el jovent de Benimaclet”; el racó de la Corbella, al barri del Carme, que duu quatre anys d’activisme de l’esquerra insurgent i festiva, com explica Rafa; el Casinet d’Aldaia on, com explica Raül, des de fa uns mesos es reuneixen gent de diversos col·lectius, immigrants, republicans, del moviment per la llengua, etc. per plantejar alternatives a nivell local; els veterans del Casino de Torrent, Ca Bassot, Café Bar l’Infern de Massalfassar, el Muntó d’Alcàsser, l’Assemblea de Veïns de Benimaclet amb l’Estrella Roja, etc. porten molts anys d’activisme ecologista, per la llengua, per la música, per l’Horta, etc. i proposant alternatives de canvi i de transformació en una situació molt difícil, hostil i adversa… S’hauria d’afegir Ca Revolta, els distints Casals Jaume I repartits al llarg del País Valencià i els Països Catalans i l’Ateneu Popular del Carme que pacientment prepara la seua irrupció en l’escena per fomentar l’art, el teatre, l’anarquisme o l’independentisme, con ens explica Gonçal. A poc a poc. I tant!