CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Anarquisme i Governs Radicals

Dilluns, 12 abril, 2010
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Com haurien de conduir-se els anarquistes davant de governs revolucionaris o d’esquerra populista? Hagueren de denunciar-los frontalment ? Hagueren d’unir-se als seus moviments ? Quis paranys cal evitar ? Aquestes preguntes són importants ja que pobles radicalitzats estan generant moviments que estan portant al poder a governs progressistes. Mentre la crisi capitalista s'aprofundeix, és d'esperar que més moviments com aquests sorgeixin.

Anarquismo y Gobiernos Radicales

Larry Gambone

Actualment l'anarquisme és més influent i està més estès que en els 70 anys anteriors. I el moviment continua creixent i desenvolupant-se. Això no significa necessàriament que siguem una tendència predominant. Fins i tot durant l'apogeu de l'anarquisme en els anys immediatament posteriors a la Primera Guerra Mundial -vam haver de coexistir en aquesta etapa amb altres corrents socialistes. El moviment més important i major envergadura de l'anarquisme -Espanya en 1936- va veure la formació d'un front unit que involucrava CNT-FAI , el POUM d'esquerra-comunista i els militants de base dels sindicats socialistes.
És una certesa dir que el canvi social -i més encara la revolució social- implicarà un nombre de diverses tendències, en les quals l'anarquisme serà només una, i no sempre la predominant. Els anarquistes treballaran junt amb les altres tendències que promouen l'autogovern i l'autogestió, i essencialment amb totes les tendències que de certa manera ajudin la lluita popular. Aquesta noció no és una qüestió polèmica entre nosaltres. Estem treballant tot el temps al costat d'altres tendències en els moviments ambientals, per la pau, antifeixistes i anticapitalistes.

El problema sobrevé als anarquistes quan la pressió dels moviments socials aconsegueix instal·lar a governs populistes, socialistes democràtics o "revolucionaris". Exemples d'aquests es troben a Bolívia, Veneçuela i l'Equador. Com, quan llibertaris decidits, ens comportem davant de governs, que de certa manera, reflecteixen i actuen segons les necessitats i els desigs dels moviments socials i els treballadors ? Com reaccionem davant aquestes situacions pot estar ple de perills per al nostre moviment.

En el passat, els anarquistes han reaccionat de dues maneres oposades i errònies. Una es pot dir el “liquidacionistes ” . Aquí els anarquistes perden el seu programa distintiu i es dissolen en la tendència “revolucionària” de govern. Durant la revolució russa, milers d’anarquistes es van unir als Bolxevics o van formar organitzacions pro-Bolxevics en els seus respectius països. És innecessari dir que els Bolxevics no van decretar el nostre programa. Posteriorment, el moviment “26 de Julio” es va voltejar cap al Partit Comunista , i van suprimir els anarquistes cubans, mentres molts anarquistes fora de Cuba, per solidaritat amb la revolució cubana, van ignorar la situació dels seus camarades. El “ liquidacionisme ” significa abandonar a l’anarquisme completement, a canvi d’un mínim progrés social, i a vegades ni tan sols això.

Penso que el liquidacionisme obeeix a la debilitat de l’anarquisme. Hi va haver pocs intents de revolucions anarquistes abans de 1917 i l'anarquisme començava a evidenciar certes mancances. El Bolxevisme semblava llavors mostrar el camí. En els començaments de 1960 el moviment anarquista estaba en un gran reflux i molts anarquistes buscaven qualsevol cosa per a mantenir l’optimisme, i l’exemple de Cuba semblava ser la resposta. Com l’anarquisme avui és un moviment que creix, no veig al liquidacionisme com un problema major en l’actualitat, encara que per descomptat un mai sap amb seguretat.

El sectarisme és l’altre error. Que sorpresa ens emportem quan nos en adonem que els socialistes democràtics i els populistes no són anarquistes ! No podem esperar que ells realitzin el nostre programa, sinó que només podem esperar que realitzin els aspectes del seu propi programa que vagin en benefici del poble. Si fan això, han de ser condemnats com a enemics tan roïns com els imperialistes i els oligarques ? Què pensa el poble quan els anarquistes maleeixen aquests reformistes ? El sectarisme separa els anarquistes de la massa del poble, que no poden entendre per què els revolucionaris estan condemnant aquelles accions que estan millorant les seves vides. El que és encara pitjor, és quan el sectarisme porta a una propaganda que imita la dels reaccionaris. Segons el sectari, un got mai està mig ple, sinó que sempre està mig buit. Si triomfa la reacció, aquesta torturarà i assassinarà als sectaris junt amb les altres tendències, i el seu sectarisme romandrà com un gust amarg en les boques del poble derrotat. (1)

Aquest és particularment el cas a Amèrica Llatina, on la mobilització del poble porta immediatament a la polarització entre les masses i l’oligarquia i els seus partidaris. Si l’oligarquia guanya l’avantatge en aquesta lluita el resultat és la supressió dels moviments populars, la tortura i la massacre. Pensar que un pot mantenir-se al marge durant aquesta polarització, o que això és "només una lluita entre faccions burgeses”, és viure en un món ideal.

Una causa del sectarisme és la fetitxització de les lliçons suposades o reals del passat. Els Bolxevics es van bolcar contra els seus aliats en l’anarquisme, i també ho va fer Fidel Castro. Onsevol que l’estalinisme assumira el control, els anarquistes i les altres tendències radicals van ser eliminades. D'aquesta tràgica història s'ha desprès una visió tàcita que qualsevol revolució o govern Marxista, veritables o no, seguirà aquest model. Però la història canvia i no és simplement la repetició d'un mateix patró estàtic. L’estalinisme no és una manifestació platònica, traient el cap en el cosmos, a penes esperant per a manifestar-se en el primer brot de canvi revolucionari.
Les alternatives a l’estalinisme -trotskisme, socialisme democràtic i anarquisme- eren massa dèbils en els 40’ i 50’. L’estalinisme era hegemònic en aquest temps. Però el poble aprèn basant-se en l’experiència què serveix i que no. El què una vegada va ser vist com un model viable per al canvi revolucionari -un Estat de partit únic més nacionalització de la riquesa productiva– no és vist ara com una resposta. No es genera a partir d’ell la classe de societat que qualsevol persona vol.

El moviment va començar a allunyar-se de l’hegemonia del model estalinista a finals dels 60’. El govern d’Unitat Popular a Xile va intentar crear el socialisme mitjançant un procés democràtic. La revolució Sandinista a Nicaragua no va prendre una direcció estalinista. En compte de suprimir totes les tendències excepte la seua, van afavorir una democràcia de diverses tendències -inclús per a la dreta, una amabilitat que no els va ser reconeguda.

Què deuen llavors fer els anarquistes enfront dels nous règims revolucionaris o progressistes que treballen en certa manera per l’interès de la població ? Primer, establir que la nostra lleialtat està amb el poble, no amb el govern -amb cap govern. Si el poble dóna suport a un govern progressista, és perquè aquest govern està responent als seus desitjos. Un atac frontal directe contra el govern -abans que comenci a treballar en realitat contra els seus partidaris- és una cosa fútil que crea un abisme entre nosaltres i el poble.

Hem de ser reservats mentre el govern actuï d'alguna manera segons l'interès popular. Quan es desviï d'aquesta trajectòria, li critiquem. Però hi ha també maneres de criticar que no alienin al poble. Hem de tenir una actitud de reforçament positiu: Que mai deixi de parlar de la necessitat de la democràcia directa i de l'autogestió. Si el govern progressiu és reticent a anar més enllà de les paraules, el nostre pressió interminable sobre aquests punts seran crítiques de gran abast, però no seran considerades com un atac negatiu. La nostra meta ha de ser empènyer al govern progressista, des de sota, al punt d'inflexió, on o li toca exposar el seu caràcter reaccionari o on comença a dissoldre's enmig de l'enfortiment del poder popular. I si aquest procés no es pot portar cap el seu desenllaç llibertari, hem de guanyar una base forta en el poble, en els sindicats, en les poblacions i en les organitzacions socials, per defensar les nostres conquestes i per construir una base per al següent pas en la lluita.

Hem d'estar juntament amb el poble, si el poble guanya una certa mesura de govern autònom i de descentralització, nosaltres hem d'estar allà, empenyent aquestes mesures al màxim. Si el govern revolucionari anima les cooperatives, hem de formar o unir-nos a elles, assegurant-se de que siguin autònomes i democràtiques. Si els reaccionaris intenten restablir el seu domini amb un cop, un frau electoral o una invasió, hem d'estar al capdavant de la resistència, no com lacais del govern, sinó com partidaris dels moviments populars que els reaccionaris destruiran si recuperen el poder. El nostre lema no ha de ser "defensem el nostre govern", sinó "defensem el poble ... les nostres poblacions, sindicats, cooperatives, etc." Mai hem de aliar-nos amb la reacció, ni tan sols verbalment, no importa quines diferències tinguem amb el govern progressista.

Algunas experiencias personales

En 1972 un govern socialdemòcrata ( NDP ) va ser triat per primera vegada en la Columbia Britànica. En aquesta mateixa època estàvem intentant construir el moviment anarquista. Hi havia unes 25 persones interessades en l’anarquisme i la mitat d’elles estaven en el nostre grup. El govern del NDP va introduir “cordons verds” per a protegir l’ambient junt amb reserves agrícoles per a protegir la terra cultivable dels especuladors de propietats. Van augmentar el segur social de $95 a $160 mensuals i van crear un mecanisme de control democràtic descentralitzat del sistema de seguretat social. Van prohibir els castics físics en les escoles i altres mesures repressives. En compte de condemnar-los per coptar al moviment ambiental o el control de les comunitats, com haurien fet els sectaris, nosaltres no vam dir res. En realitat, entre nosaltres, estàvem encantats amb el que estaven fent i ens vam mantenir ocupats en la creació d’un moviment anarquista per a ocupar el nostre temps atacant-los, la qual cosa haguera sigut com una puça tractant de denunciar l’elefant, en qualsevol cas.

El que va passar va ser que la meitat del nostre grup estava tan fascinat amb les accions progressistes del govern, que van proposar unir-se al NDP en bloc per des d'allà pressionar perquè es portés el control comunitari al seu límit. Quan alguns ens neguem, la facció liquidacionista es va separar i va decidir unir-se pel seu compte. Nosaltres els denunciem i per un temps hi va haver una amarga hostilitat entre els dos grups. Els anarquistes que no entrem en aquest joc, som els que formem el moviment anarquista a Vancouver que hi ha fins als nostres dies. Respecte als "anarquistes del NDP", ens vam tornar a fer amics després d'un temps i ells continuen sent simpatitzants de l'anarquisme fins als nostres dies.

En retrospectiva, penso que el liquidacionism e va sorgir perquè la gent no tenia una concepció acabada de l'anarquisme. L'experiència dels sectaris, tan freqüent entre les sectes d'esquerra, és una sobre-reacció en sentit contrari. Fora d'això, mancàvem de companys més experimentats que poguessin haver ajudat-nos. Estàvem començant de zero, per dir-ho així. No ens equivoquem en evitar atacs al NDP , però ens equivoquem en no educar a la nostra militància sobre les diferències entre la socialdemocràcia i l'anarquisme.


1. Durant la campanya per enderrocar Allende, la CIA va finançar una vaga de conductors de camions. Els sectaris d'aquell moment van exaltar la vaga com a exemple de la "lluita de classes" contra els reformistes malvats d'Allende.


Larry Gambone : és anarquista canadenc, investigador de la història de les idees polítiques especialitzat en llibertarisme, anarquisme i populisme. És director de publicacions de The Red Lion Press . Escriu des de la dècada de 1960 i com anarcosindicalista és membre del sindicat revolucionari IWW .

[*Traducció al català realitzada per la Web de la CGT Catalunya|http://www.cgtcatalunya.cat*]
- Article original en castellà a http://www.anarkismo.net|http://www.anarkismo.net/article/15916

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció