Anarquisme i política segons Berneri
"Anarquisme i política. El programa mínim dels llibertaris del Tercer Mil·lenni".
Stefano d’Errico.
Relectura antològica i biogràfica de Camillo Berneri, Madrid 2012, 758 pàgines.
- Presentacions del llibre a Barcelona, Granollers i Rubí
Aniran càrrec de Stefano d’Errico, autor del llibre i sindicalista d'Unicobas, i Emili Cortavitarte, historiador i sindicalista de la CGT:
- Dijous 7 de juny a Barcelona
18.30h. al Pati Manning (antiga Casa de la Caritat), c/Montalegre 7
- Dissabte 9 de juny a Granollers
18.30h. a l'Anònims (menjars i pensars), c/Miquel Ricomà 57
- Dimarts 12 de juny a Rubí
19h. a l'Espai Cultural CGT, Plaça Clavé 4-6
Berneri, de nou actual
Acaba d'aterrar en les llibreries la versió en castellà del llibre de Stéfano D’Errico sobre l'anarquista italià Camillo Berneri. Es tracta d'un exhaustiu i acadèmic estudi -768 pàgines!- sobre el llibertari que més i millor va actualitzar el pensament anàrquic en els decisius anys vint i trenta del passat segle. Berneri, perseguit per Mussolini, va acabar assassinat a Barcelona pels comunistes en les disputes de maig de 1937. A més d'un home implicat en les lluites del seu temps va ser un intel·lectual de primer ordre, capaç de compartir i confrontar des de jove amb personatges situats en altres esferes polítiques: l'historiador i el seu mestre Salvemini, el lliberal Gobetti, el comunista Gramsci, el socialista Rosselli o, en el seu camp, els llibertaris Luigi i Luce Fabbri.
Producte d'aquestes trobades i controvèrsies i de les seves reflexions personals és un qüestionar-se profund de l'anarquisme com a eina d'intervenció al món i el temps que va viure.
Un intel·lectual convençut, incapaç d'assumir gens de la seva ideologia per mandra o per obediència deguda, i disposat a preguntar-se per tot el que afecta a la complexa vida d'un ésser humà, en la seva individualitat o en la seva condició social: la política, la lluita de classes, la religió, l'estratègia i tàctica, els valors, l'ètica, l'Estat, el federalisme…
Berneri sempre es va oposar als simplismes de l'anarquisme, a les seves ortodòxies i a les seves dreceres polítiques, però en paral·lel es va situar en posicions de radicalisme filosòfic i militant, animant als anarquistes a encarar sense prejudicis les preguntes contemporànies i a enfrontar sense artificis la competència d'altres forces polítiques del seu temps.
Stéfano D’Errico realitza un treball completíssim, repassant tant la seva trajectòria biogràfica com cadascun dels aspectes i temàtiques a les quals va dedicar una reflexió. A més, ho fa reivindicant aquests ensenyaments per a la perspectiva d'aplicació en aquest tercer mil·lenni, reivindicant la naturalesa profundament contemporània, molt actual, del pensament d'aquell gran italià. Un llibre oportú i recomanable. A vint euros, publicat pels sindicats de la CGT de Vitòria i Burgos, la Confederació d'Euskadi i la Fundació Salvador Seguí i de venda en llibreries.
Anarquisme i política segons Berneri
Per iniciativa de diversos sindicats de la CGT del nord de l'Estat espanyol s'acaba de publicar la versió castellana d'aquest estudi sobre l'anarquista Camillo Berneri que va veure originalment la llum en italià fa ja un lustre (Mimesis, Milà) Es tracta d'una anàlisi exhaustiva, profunda i intel·ligent de la trajectòria d'un home que, encara que va morir jove, va comprimir en la seva curta i intensa vida tot un tractat d'anarquisme, tant teòric com a pràctic, en les difícils i conflictives dècades d'entreguerres.
Berneri va ser assassinat en els primers dies de maig de 1937 per un grup de comunistes lliurats a l'estratègia de Stalin, dins de la guerra civil lluirada a Barcelona entre aquests i els llibertaris (i els seus aliats, els heterodoxos comunistes del POUM). Tenia llavors quaranta anys, havia fugit de la persecució de la dictadura de Mussolini, però ja havia aprofitat l'oportunitat que li va donar la vida de tractar amb les referències fonamentals del pensament d'esquerres italià: el seu primer mestre, l'historiador Gaetano Salvemini, el lliberal Piero Gobetti, el socialista Carlo Rosselli o el comunista Gramsci, a més de coreligionaris seus com Luigi i Luce Fabbri.
Aquest contacte caracteritza la naturalesa i el valor intel·lectual de pensament de Berneri, no massa habitual en l'anarquisme: la seva convivència amb altres parers li força a una reflexió oberta, necessàriament crítica amb els seus propis postulats, degudament pragmàtica, abordant tot tipus de temàtiques sense cap limitació. Alhora, li obliga a proveir-se dels arguments suficients i a enfortir fins a l'extrem la seva coherència ideològica, per així confrontar-se adequadament amb tan preclars i exigents opositors. D'aquesta manera, a cada moment, les seves tesis i criteris se sotmeten a l'exigent judici dels seus oponents, depurant tots ells tant en la seva consistència teòrica com en la seva aplicabilitat al moment en què vivien.
Pot ser que per això, com a conseqüència d'aquesta experiència vital, el resultat sigui desconcertant: el major crític del forçat col·laboracionisme governamental de la CNT-FAI en la conjuntura espanyola de 1936 mai va tenir impediment per tractar cara a cara amb la política i amb els seus adversaris polítics. Tan clarivident radicalitat crítica era la de qui no limitava l'esfera del seu pensament i de les conseqüències teòriques i pràctiques d'aquest –com a tantes vegades ha passat en l’ideologisme llibertari-, i no per això acabava en la seva proximitat al debat polític en posicions contemporitzadores o moderades. El contacte amb la política, amb el debat polític del temps que un viu, no condueix, com demostra Berneri, de manera inevitable, a la justificació dels seus extrems més negatius en honor de la practicitat.
L'italià es plantejava la necessitat de “donar una sacsejada a l'anarquisme perquè pensi en la política”. Aquesta intenció li va convidar a endinsar-se sense limitacions autoimposades ni complexos en la particular relació existent entre anarquisme i política, guiat sempre per quina de les respostes donades als problemes des de l'anarquisme podia ser més adequada a les urgències i necessitats de l'instant que vivia. Així, res humà li resulta aliè, i pren posició ben articulada en qüestions com la pedagogia, la tècnica, la cultura, la religió, la capacitat per conèixer científicament (epistemologia), l'humanisme, els límits del classisme proletari, la democràcia, la revolució, la violència, l'organització, el sindicalisme, els totalitarismes, la política electoral, la psicologia, l'etnologia…
Perquè Berneri dipositava tota la seva confiança en l'anomenat “problemisme”, una manera de pensar que obligava al fet que la ideologia es recolzés en l'anàlisi dels fets, en la seva capacitat per respondre als problemes reals del moment i per donar lloc a un “anarquisme possible”. En definitiva, “afrontar el complicat mecanisme de la societat actual sense ulleres doctrinals i sense excessives inclinacions a la integritat de la seva fe” (anàrquica), per així “conservar aquell conjunt de principis generals que constitueixen la base del seu pensament i l'aliment passional de la seva acció”.
Totes i cadascuna d'aquestes temàtiques les estudia D’Errico amb gran rigor i profusió de dades recollides en fonts de qualitat. El llibre, sorgit d'una vocació i reflexió clarament acadèmica, desvetlla múltiples reflexions fetes per Berneri allà pel primer terç del passat segle que serveixen en molts casos per abordar els problemes del Tercer Mil·lenni des de la perspectiva dels llibertaris. No és un vademècum –no ho podria ser venint de Berneri-, sinó més aviat un repertori sòlid d'arguments per a molts problemes que segueixen sent bàsicament els mateixos que ell va haver de fer front. A més, D’Errico enfila dinàmicament aquestes reflexions de l'italià amb una altra no menys exhaustiva investigació biogràfica, apropant-nos als detalls més particulars i desconeguts de la seva vida.
En un article de 1922, titulat “Anarquisme i federalisme. El pensament de Camillo Berneri”, l'italià resumia l'essència del seu pensament:
“Jo entenc per anarquisme crític un anarquisme que, sense ser escèptic, no s'acontenti amb les veritats adquirides, amb les fórmules simplistes; un anarquisme idealista i al mateix temps realista; un anarquisme, en definitiva, que empelti veritats noves en el tronc de les seves veritats fonamentals, que sàpiga podar les branques velles”.
De tot això parla aquest llibre. Una lectura tan exigent com a recomanable per als llibertaris d'aquest complicat Tercer Mil·lenni.
Antonio Rivera
Attached documents