Apunts sobre BANKIA: un rescat anomenat nacionalització
“Els sentinelles no estaven en els seus llocs, en gran part a causa de la fe àmpliament acceptada en la naturalesa autocorrectiva dels mercats i en la capacitat de les entitats financeres per a vigilar-se a si mateixes amb efectivitat”, s'afirma en les conclusions de l'informe del Congrés nord-americà sobre la crisi de Wall Street; subratllant clarament el rerefons ideològic neoliberal com principal causa de la crisi financera global, que podem aplicar també a la de Bankia. Però en el cas de les Caixes d'Estalvi cal subratllar que els diners en joc eren i són públics. Per això, hem de destacar abans de res la responsabilitat dels gestors polítics o afins als partits majoritaris.
Primer. Calia “salvar als nostres”, pensen els nostres governants. Per a començar, diguem que Bankia representa el fracàs de les reformes financeres del govern actual (la de febrer 2012 era “la definitiva”) i de les anteriors, que no han assolit que la banca serveixi el crèdit que necessita una economia que s'esmorteeix i genera atur. I és que han tingut com objectiu bàsic ocultar la corrupció sistèmica i les responsabilitats de gestió de les oligarquies polítiques regionals, suport de l'elit política, que van impulsar Caixes “engrandides” amb l'especulació immobiliària alimentada pels diners barats de l'exterior i els mecanismes bancaris financers. Més enllà de la responsabilitat dels governs que van posar les bases del batibull financer- immobiliari.
Entre juny i desembre de 2010 sorgiria el Banc Financer i d'Estalvis (BFA) resultat de la suma de Caja Madrid i Bancaixa, primer, i de les caixesde Canarias, Rioja, Àvila, Segòvia i Laietana baix la fórmula jurídica ad hoc del SIP, un esquema legal que integra actius i passius d'aquestes Caixes; consensuat pels dos partits majoritaris per a tapar el desastre de l'especulació immobiliària i de passada les responsabilitats de la gestió bancària nefasta, a costa dels contribuents. Al març de 2011, fa poc més d'un any, es llançava Bankia com filial de BFA, un nou banc privat amb l'aportació de 4,465 milions d'euros del FROB, el fons estatal de rescat bancari. D'aquesta manera es pretenia resoldre els problemes d'insolvència de Bancaixa i altres, en particular de Caja Madrid, “la més danyada per la crisi del totxo”.
Va sorgir així un monstruós banc “massa gran per a deixar-lo caure”, d'un elevat risc per al sistema financer espanyol pels seus 10 milions de clients-dipositants, els seus 22.000 empleats i 400.000 accionistes a més del volum milionari de la cartera de participacions empresarials, un "tinglado" bancari madrileny muntat amb diners públics del contribuent sota un il·lustre polític fracassat com director gerent del FMI i un dels patrocinadors de la legislació que va alliberar el sòl espanyol per a l'especulació immobiliària. Era el quart banc espanyol; la joia del PP des de fa anys.
El fracàs inicial de la sortida de Bankia a Borsa al juny de 2011 va demostrar la seva fragilitat financera d'origen. Encara que, amb la fe neoliberal en les bondats dels mercats financers, els nostres governants, inclòs el governador del Banc d'Espanya, van creure que seria superada amb la influència en “els mercats” de l'exdirector Gerent del FMI. Això si: atrets per la imatge històrica de les Caixes una gran part petits estalviadors, jubilats en la seva majoria, van comprar accions del nou banc, ara depreciades en un 40%; o van comprar participacions preferents enganyats per la creença que feien un dipòsit.
Com ha succeït en les restants Caixes d'Estalvi bancaritzades, el President de Bankia i tots els altres gestors bancaris afins al partit governant i els seus barons regionals, es van assegurar retribucions desmesurades mitjançant contractes blindats que van comptar amb el beneplàcit de les autoritats inclòs el supervisor, el Banc d'Espanya. Uns fets denunciats d'una banda de l'opinió pública sense majors conseqüències fins a la data.
Segon. Calia ocultar la crua realitat. En la formació del nou projecte bancari madrileny, l'enginyeria financera va assignar els anomenats actius “tòxics” (llegeixi's préstecs impagables, habitatges i solars sense mercat previsible) al “banc dolent”, el BFA; i els actius bons i de dubtosa validesa es van assignar a la filial única, Bankia, una complexa operació de manipulació comptable esperant que els guanys futurs de Bankia cobrissin la insolvència de la banca matriu que té ara un capital zero, s'assegura. La resta ho va aportar la comptabilitat financera i els seus experts; amb l'expressió “valors tòxics” posada en circulació a Wall Street per a denominar aquells actius subprime quan ja mancaven de mercat i ningú sabia el que valien, a Espanya s'ha aplicat interessadament per a evitar esmentar els immobles que tenen existència física real, però el valor comptable de la qual resulta imaginari perquè el valor raonable del mercat (mark to market) ningú ho sap, són actius que ni es venen ni es compren ni ara ni en molt temps.
Quins criteris comptables precisos van servir de base per a partionar en els comptes els actius bons i dolents i el seu repartiment entre BFA i Bankia?
Tercer. El financiaritzat context europeu actual va contribuir a la supervivència de Bankia. Més encara, Bankia exemplifica el fracàs de la política del BCE enfront de la crisi del deute sobirà de l'euro, que incentiva el negoci especulatiu financer dels bancs en lloc de generar crèdit; va ser un dels primers bancs europeus a sol·licitar liquiditat (15.000 milions d'euros al desembre de 2011 i 25.000 milions al febrer 2012, al 1%. Com mostra, diguem que aportava al BCE com garantia els bons de renda fixa del Fons d'Actius Corporatius V, que estan protegits per préstecs diversos, com els concedits al Reial Madrid per als fitxatges de Ronaldo i Kaká. I que òbviament han servit per a adquirir deute públic d'elevada rendibilitat, a més de cobrir les seves vergonyes comptables derivades de l'explosió de la bombolla immobiliària.
Caja Madrid com tantes altres Caixes fa temps que va deixar de ser banca tradicional de dipòsit per a convertir-se en banca financera, nodrida per l'especulació en “els mercats”. I si els governs de la UE volguessin acabar amb aquesta especulació bancària, justificada amb la fal·làcia que els estatuts del BCE no li autoritzen a prestar diners als governs del Eurogrup, per què no s'ha modificat aquest tractat en tres mesos com s'ha assolit concloure l'aberrant pacte fiscal?
Quart. Els reguladors privats en l'ombra del casino financer s'imposen sobre els supervisors públics. L'auditora Deloitte, una de les quatre grans del món i necessitada de recuperar prestigi, va destapar la crua inviabilitat del projecte bancari privat, advertint ja al febrer passat el desajustament patrimonial de BFA, originat per la pèrdua de valor de la seva filial Bankia. La crisi de Bankia, amb la dimissió del seu President, no va ser decisió dels accionistes ni del supervisor sinó que la va desencadenar la negativa de l'auditora Deloitte a avalar uns comptes considerant que el valor real de BFA ascendeix a 8.500 milions euros enfront dels 12.000 registrats en els seus llibres.
Per tant, l'actuació del Banc d'Espanya ha quedat en dubte perquè al febrer últim afirmava la capacitat de totes les entitats financeres per a plantar cara a les provisions requerides per la reforma financera aprovada pel govern en aquest mes. Així mateix, el Banc d'Espanya no va posar cap objecció al pla de sanejament presentat per Bankia el 31 de març i el 17 abril com queda clar en el seu comunicat, encara que es cobria advertint que si es donés el cas que alguna entitat no assolís arribar al nivell de capital requerit sempre podria acudir al FROB.
Cinquè. El rescat de Bankia, la quantia del qual encara està per determinar en funció de la valoració dels seus actius i que el govern ha volgut denominar “nacionalització transitòria”, no resol tots els problemes perquè els danys col·laterals d'aquesta crisi són ja quantiosos. De moment està clara la pèrdua de confiança exterior en aquest país, els seus bancs i en les polítiques governamentals que ens enfonsen en una profunda recessió econòmica; com prova l'exigència de la UE d'una valoració independent de tots actius bancaris. Al que s'afegixen les negres perspectives per a les activitats culturals, assistencials i socials de l'Obra social de Caja Madrid i de les restants Caixes. I per un llarg moment, la pèrdua de confiança inversora es tradueix en depreciació de les accions de les empreses participades per BFA-Bankia, la cartera de les quals abasta, entre altres empreses importants, Indra (20%), Mapfre (15%), NH Hoteles (15,74%), IAG (Iberia-British Airways) (12%) o Iberdrola (5%), amb la dificultat afegida que la liquidació d'aquestes participacions no resulti oportuna en una Borsa a la baixa (Expansión, 11/5/2012).
I, com ha ocorregut en les economies fallides d'alguns països en desenvolupament, ara “els fons voltors volen en cercle sobre Irlanda i Espanya” ens deia el titular d'un reportatge del Financial Times del dimecres 9 de maig. Però, mentre sembla que aquests fons especulatius, que s'aprofiten dels països enfonsats per les crisis financeres, no han trobat les gangues que esperaven a Irlanda, la seva activitat creixent a Espanya s'encamina més que cap a l'atabalat mercat dels préstecs hipotecaris i al consum, a l'aguait d'oportunitats en participacions d'empreses punteres, en “les corporate oportunities”.
Així podrem contemplar com la dreta espanyola, de tan delicada sensibilitat nacionalista enfront dels guinyols de la TV francesa i a les decisions sobiranes d'Argentina, després d'haver-se desprès de clubs de futbol populars, anirà venent parcel·les significatives de les antigues empreses espanyoles.
* Article de Juan Hernández Vigueras, membre del Consell Científic d'ATTAC Espanya, publicat a la Revista Sin Permiso.