CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Apunts sobre el pensament anarcosindicalista

Dimecres, 23 març, 2011
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

1910…! És cert que, a la fi d'aquell any 1910, el segon congrés de Solidaritat Obrera, reunit en el Palau de Belles Arts de Barcelona va acordar crear una organització d'àmbit nacional. No obstant això, qui estem aquí, sabem perfectament que no és una data concreta la que motiva aquest acte, ni tampoc les desenes d'actes celebrats al llarg de 2010. No, no és una data. És, per descomptat, tota una història. La història d'una llarga lluita que va tenir als treballadors com protagonistes i als ideals llibertaris com esperó.


Una història que arrenca des dels llunyans inicis de la industrialització, i que transita per episodis memorables molt abans de 1910, com per exemple les duríssimes vagues que van esquitxar la segona meitat del segle XIX, o la creació de la Federació Regional Espanyola de la AIT en l'any 1870. Una història que es manté viva, com ho demostra el simple fet que siguem milers i milers de companyes i de companys qui a través de tota la geografia espanyola, estiguem compromesos amb donar-li continuïtat.

I si aquesta història segueix viva és degut, en bona mesura, a la profunda petjada que ha deixat en l'imaginari col·lectiu l'enteresa, l'entusiasme, i l'altura de mires d'uns lluitadors que no es van limitar a dur un món nou en els seus cors, sinó que ho van perfilar curosament en el seu pensament, i que ho van impulsar amb les seves pràctiques. I, clar, Com no recordar aquí, entre tants i tants altres, els noms d'un Anselmo Lorenzo, un Ricardo Mella, un Fermín Salvochea, un Ferrer i Guàrdia, un Àngel Pestaña, un Salvador Seguí, un Joan Peiró, o un Isaac Puente?

No obstant això, per molt valuosos que fossin aquests companys, ben poc haguessin pogut fer de no haver estat perquè en les més remots llogarets, en les barriades, en els ateneus, en les fàbriques, i en les bastides, una impressionant multitud de companys anònims, va donar cos i vida a l'anarcosindicalisme.

És tota aquesta història, plena de furor i de soroll, clar, però curulla també de dolçor i de solidaritat, la que constitueix un fenomen social de primerísima magnitud, una epopeia proletària que va sacsejar ahir els fonaments de la societat burgesa, i que es rebel·la, avui contra els intents de desvirtuar-la, i de sepultar-la en les fosses de l'oblit.

Homenatjar als innombrables protagonistes d'aquesta història és, sens dubte, un deure, però aquest homenatge no pot consistir en una mera exaltació del passat. No hi ha lloc aquí per a una nostàlgia que solament serviria, com ho fan totes les nostàlgies, per a exiliar en el mer record allò mateix que s'enyora.

L'únic homenatge que se situa a l'altura del llegat que hem rebut, i l'únic que, probablement, acceptarien els propis protagonistes d'aquesta història, consisteix en que sapiguem traslladar al present allò que va dignificar al passat, donant-li vida, aquí i ara, en les lluites i en els anhels del nostre temps.

Per descomptat, no es tracta de copiar mimèticament les formulacions de l'anarcosindicalisme en els seus moments de major arrelament social. Aquest intent seria del tot va i estèril. Del que es tracta és de captar el que va fer la seva força i la seva originalitat, d'evidenciar els trets bàsics de les seves pràctiques i del seu pensament per a plasmar-los en unes eines que ens permetin llaurar eficaçment el present.

Què va ser el que li va donar a l'anarcosindicalisme la seva peculiar idiosincràsia? Quins van ser els trets bàsics del seu pensament? Vegem. Veritat que la unió del vermell i del negre va donar vida a un símbol nou, irreductible al que simbolitza cada color per separat, i veritat que es va crear una bandera el significat de la qual resideix en no ser ni vermella ni negra, sinó a ser indeslligablement vermella i negra?

Doncs bé, al meu entendre, hi ha una característica fonamental de l'anarcosindicalisme, hi ha una constant que corre a través de tot el seu ésser, i aquesta no és altra que la seva naturalesa mestissa, la seva heterogeneïtat constitutiva, la seva formació a través de múltiples hibridacions.

En efecte, l'anarcosindicalisme i el seu pensament se situen de ple sota el signe de la hibridació. Va ser potser aquest mestissatge congènit el que li va injectar el seu inqüestionable vigor, preservant-lo de la fragilitat que sol acompanyar gairebé sempre la puresa. I va ser, possiblement, la seva heterogeneïtat consubstancial la que li va permetre ser polivalent, capaç d'incidir, indistintament, sobre diferents camps de la realitat, el laboral per descomptat, però també l'educatiu, el cultural, el socio-polític, etc.
A títol d'exemple, em detindré sobre quatre d'aquestes hibridacions constitutives.

1.- Primera hibridació. El pensament anarcosindicalista mai va ser pur pensament, teòric, abstracte, i desencarnat.

Va ser, literalment, pensament-acció. Va ser el producte d'una hibridació entre la reflexió i la lluita, va ser el seu punt d'unió, el seu entroncament, tan distant de la mera especulació com de la pràctica cega.
En efecte, aquest pensament neix i es forma des de dintre de les lluites. Es forja en el sí de les resistències suscitades per l'explotació i per la dominació, i està marcat, en conseqüència, per les formes concretes que prenen l'explotació i la dominació a cada moment.

Això significa, d'una banda, que es tracta d'un pensament que és intrínsecament evolutiu, ja que es constitueix, permanentment, en el sí d'unes condicions socials que són, elles mateixes, canviants. Canviants per la pròpia capacitat evolutiva interna que ha demostrat tenir el capitalisme, malament que ens pesi, i també pels canvis que les lluites obreres imposen al capitalisme.

Per altra banda, com les lluites de les quals pren els seus senyals d'identitat, el pensament anarcosindicalista són, és clar, lluites col·lectives, això significa que es tracta també d'un pensament que és col·lectiu en la seva pròpia naturalesa. Un pensament que s'elabora en comú, des de baix, i que pren bona part dels seus elements constitutius a partir dels debats en les assemblees dels sindicats.

Pensament-acció, pensament-lluita, va ser aquesta primera hibridació la que va fer que el pensament anarcosindicalista connectés tan directament amb la realitat sobre la qual pretenia incidir, i que fos un pensament alhora evolutiu i col·lectiu.

2.- Segona hibridació. El pensament anarcosindicalista també va ser hibrid i mestís en la seva pròpia configuració ideològica, que va ser tan dual com ho és la seva pròpia denominació.

Abans fins i tot que el vocable “anarcosindicalisme” veiés la llum, les influències originàries van provenir de dues fonts principals, d'una banda, l'associacionisme obrer influït per les idees de Proudhon entre altres, i, per altra banda, el potent pensament bakuninià.

Ara bé, com és notori, va ser en les albors del segle XX quan l'anarcosindicalisme, ja amb nom propi, es va forjar en la confluència del Sindicalisme Revolucionari i del pensament anarquista. Un sindicalisme revolucionari articulat a França per llibertaris menjo Emile Pouget i Pierre Monatte, impulsors en 1906 de la famosa Carta d'Amiens. I un pensament anarquista elaborat, després de Bakunin, pels Eliseo Reclus, Kropotkin, Errico Malatesta i tants altres.

El pensament anarcosindicalista va beure simultàniament de l'anarquisme i del sindicalisme revolucionari, entremesclant-los en una formulació original que, com bé sabem, no va estar exempta de fortes tensions entre les dues fonts constitutives.

Va ser així com es va recollir del sindicalisme revolucionari, l'èmfasi sobre la vaga general expropiadora, sobre l'acció directa de les masses, o sobre la necessària independència del sindicalisme respecte dels partits polítics.

I va ser així com es va adoptar de l'anarquisme la seva extrema sensibilitat enfront de totes les manifestacions del poder, el rebuig actiu del parlamentarisme, la importància d'una dimensió ètica que vinculava íntimament les conquestes materials amb les conquestes morals.
Però, sobretot, es va recollir la idea que el sindicalisme, fins i tot revolucionari, insisteixo: fins i tot revolucionari, no era autosuficient, no podia bastar-se a si mateix, sinó que havia d'incorporar unes finalitats que indiquessin molt clarament cap a quins tipus de revolució social, i cap a quin model de societat es pretenia caminar.

Per al pensament anarcosindicalista la revolució no podia limitar-se a acabar amb l'explotació capitalista, i a instaurar la justícia social en el plànol econòmic, sinó que havia d'abastar, a més d'aquests dos requisits imprescindibles, tots els aspectes de la vida social, donant un contingut explícitament llibertari al concepte mateix d'emancipació social.

En suma, sense demanar a ningú una adhesió a l'anarquisme, ja que tots els treballadors cabien, òbviament, en el sindicat per la seva simple condició de ser-lo, l'anarcosindicalisme havia d'obrar, no obstant això, per a fer germinar en la consciència dels explotats les concepcions llibertàries de la vida i de l'organització social.

Hibridació, per tant, entre dos impulsos essencials, entre dues preocupacions bàsiques que formaven conjunt, que no es podien deslligar la una de l'altra. D'una banda, la contínua atenció prestada al present, és a dir a l'explotació i a les lluites a cada moment. I, per altra banda, la permanent preocupació per dotar l'acció sindical amb una finalitat capaç de transcendir el present i de projectar cap al futur la quotidianitat de les lluites.

3.- La tercera característica del pensament anarcosindicalista està marcada, novament, per una hibridació, entre la voluntat de resistència i la voluntat constructiva.

La hibridació que es va produir entre, d'una banda, la voluntat de resistència, la lluita contra les condicions que imposava la patronal, i, per altra banda, la voluntat constructiva, és a dir, la preocupació per crear, dins mateix de la societat que es combatia, unes formes de vida alternatives, uns espais de convivència on prevalguessin unes pràctiques, unes relacions, i uns valors radicalment diferents dels establerts.

El pensament anarcosindicalista va saber conjuminar la resistència contra l'explotació, i l'afany per construir realitats alternatives, realitats tan tangibles com van ser les cooperatives, o les escoles racionalistes, i, ja en els dies de la Revolució, les col·lectivitats llibertàries.

I com aquest afany constructiu abastava la integralitat de la persona, inclosa la seva capacitat intel·lectiva, es va bolcar a desenvolupar una enorme, una ingent labor cultural que segueix constituint avui dia un exemple únic.
Els ateneus, les xerrades, l'edició de llibres, de fullets, de revistes i de periòdics, tot això va propiciar la creació d'una cultura proletària d'una extraordinària riquesa, que no es limitava a absorbir les idees difoses, sinó que estimulava les practiques d'autoformació intel·lectual, sinó que promovia la voluntat de saber, i que incitava a forjar un pensament personal dotat d'una potent capacitat crítica.

Calia conrear-se, no solament pel plaer d'eixamplar els propis horitzons, sinó per a transformar-se a un mateix, i per a esdevenir el tipus de persona que seria capaç de viure demà en una societat sense dominació.

4.- L'última hibridació que esmentaré serà la que va consistir a entrellaçar, de forma indissoluble, la defensa sindical dels interessos de classe més immediats, amb l'acció social que apuntava cap al conjunt dels problemes socials més apressants.

Ja trobem aquesta forma peculiar de concebre el paper de les organitzacions de treballadors en el sí de la Federació Regional Espanyola dels anys 1870, quan aquesta incloïa en la seva agenda de lluites l'actuació contra les lleis més lesives que afectaven al conjunt de la població.

Al meu entendre, aquesta hibridació de l'acció sindical i de l'acció social va donar, de ple, en la diana del que exigeix l'acció transformadora, i revesteix avui una actualitat absolutament candent. Bé, creo que el que he esmentat fins a aquí, repassant, molt per damunt, aquestes quatre hibridacions fundacionals, és suficient per a intuir quin va ser la riquesa i l'originalitat del moviment anarcosindicalista i del seu pensament. Un moviment que, en els moments de la seva major implantació, diguem en el període anterior a la dictadura de Primo de Rivera, des de 1918 fins a 1923, i en el període posterior, és a dir à partir de 1930, acaronava la perspectiva de la vaga general insurreccional, i mantenia la creença en la possibilitat i fins i tot en la inminencia d'una inevitable revolució social que guanyaria al capitalisme i que il·luminaria una societat lliure, inspirada en el comunisme llibertari.
Doncs bé, en el 2010 és obvi que ja no es poden mantenir ni aquestes perspectives ni aquestes creences, i que l'imaginari anarcosindicalista ha de nodrir-se amb nous plantejaments.

Per descomptat, està clar que, avui, l'explotació i la dominació romanen brutalment vigents i continuen fent tals estralls que la voluntat d'enfrontar-s'hi de forma radical, segueix sent absolutament irrenunciable. No obstant això, també és obvi que les condicions socials han canviat de forma dràstica. No és solament que el proletariat industrial hagi perdut centralitat, és que la pròpia evolució del capitalisme i de les tecnologies avui disponibles ha configurat un nou escenari de l'explotació i de la dominació.
Nous lligams, materials i mentals, construits per la societat del consum i de la comunicació, penetració de la lògica del mercat en tots els secrets de la vida, fragmentació i dispersió de les unitats de producció, enorme heterogeneïtat de les situacions laborals, precarització de l'existència laboral i de l'existència a seques, dispositius d'individualizació que trenquen el sentit del comú i que dissolen la idea mateixa del col·lectiu.

I, una cosa que està últimament en auge, i que tanca, potser, perills àdhuc majors: la instrumentalizació, per part de la nova organització del treball i dels nous dispositius de govern, de la nostra pròpia capacitat d'iniciativa i d'exercici de la llibertat. És a dir l'ús de la llibertat, ella mateixa, com tecnologia d'explotació i de govern.

No és aquest el moment per a analitzar les coordenades de la societat contemporània, però és obvi que aquestes noves coordenades exigeixen que es renovin profundament les formes i els continguts de l'acció i del pensament anarcosindicalista. Ara bé, és, novament, com ja va ocórrer antany, sota el signe generalitzat de la hibridació, com aquesta renovació podrà esdevenir.

La primera de les hibridacions que he esmentat al principi, ve donada per defecte. Ve donada per defecte, perquè hi ha una constant que val tant per al present com per al passat, i és que les lluites sempre, sempre, neixen des de dintre de les formes concretes de l'explotació i de la dominació. La resistència i la subversió inventen els seus plantejaments i els seus instruments com resposta antagònica a aquestes formes concretes de dominació, i ho fan en el transcurs mateix de les lluites contra elles.

Quines són les formes de lluita que es corresponen amb la planetarització del capitalisme i dels sistemes de govern, amb la fluïdesa i la fragmentació com principis, amb l'extrema acceleració dels canvis com dinàmica?
És ben difícil de precisar, però si el pensament anarcosindicalista es forja efectivament en l'acció, si és, indeslligablement pensament teòric-pràctic, llavors cap esperar que les noves condicions de les lluites il·luminessin, des del lloc on es produeixen, és a dir, sempre des de baix, un nou pensament anarcosindicalista.

La condició? La condició passa, és clar, pel fet que ens involucrem en les lluites del present, en totes les lluites, i no solament, encara que també i sobretot, en les que es donen en l'àmbit laboral.

La segona hibridació, la que es va donar entre anarquisme i sindicalisme àdhuc pot ser fecunda, però situant-se, ella també, sota el signe de la renovació. En efecte, el pensament anarquista s'està renovant, sobretot en els països anglosaxons o a Itàlia per exemple, alhora que en alguns entorns de lluita que no s'identifiquen sempre amb l'etiqueta anarquista.

Aquest neo-anarquisme, més obert i una miqueta difús, que s'està configurant actualment, i que no dubta a incorporar elements del millor pensament crític contemporani, pot i ha de recobrir la component anarquista del pensament anarcosindicalista. Però perquè això passi caldrà re-significar molts conceptes, començant per l'imprescindible, alhora que passat, concepte de “revolució”, caldrà tornar a omplir les paraules amb uns continguts que siguin capaços de connectar amb les sensibilitats actuals.

I també caldrà repensar les nostres finalitats, unes finalitats que no poden deixar d'estar presents si no volem que es desdibuixi el propi significat de l'anarcosindicalisme, però unes finalitats que han de ser reformulades de forma tan decidida com quan els precursors de l'anarcosindicalisme van substituir en el segle XIX el mutualisme pel cooperativisme, i aquest per l'anarco-col·lectivisme, abans que, a partir del Congrés de la Comèdia del 1919, prevalgués finalment el comunisme llibertari.

La tercera hibridació, la que es va donar entre el component reivindicatiu i el component constructiu és avui fonamental. Al mateix temps que radicalitza les lluites en les empreses, l'anarcosindicalisme ha de ser capaç de construir espais relacionals on s'experimentin altres formes de vida, ha de ser capaç de construir realitats alternatives on les persones puguin viure, en carn pròpia, els al·licients d'unes relacions humanes diferents, i on tinguin la possibilitat de transformar la seva pròpia subjectivitat, de desubjectivitzar-se per a constituir-se com subjectivitats insubmises.

Per fi, i aquest és potser un dels elements més importants, la renovació passa per la necessària hibridació entre l'activisme en el plànol laboral i l'activisme social, la fusió entre els problemes laborals i els problemes socials.

Més enllà d'una, ja existent i molt lloable, presència confederal en els moviments socials i en les mobilitzacions socials, el que es requereix és una osmosis, una incorporació més plena de la conflictivitat social en les estructures mateixes de l'organització i en el nervi del pensament anarcosindicalista.

I això implica, potser, fer gala de la mateixa capacitat innovadora que va manifestar l'organització en el passat, quan va substituir els Sindicats d'Oficis pels Sindicats Únics, o quan va incorporar les Federacions d'Indústria en l'organigrama confederal.

Caldrà pensar, per exemple, si no seria possible idear una nova estructura on, el sindical i el social poguessin fondre's en una mateixa entitat orgànica.
Al meu entendre, treballar col·lectivament perquè l'anarcosindicalisme i el seu pensament siguin capaços de renovar les hibridacions que els van constituir originàriament és, possiblement, el millor homenatge que puguem rendir a qui ens van precedir en la lluita.

I si aquesta indispensable renovació es produeix efectivament, llavors, però solament llavors, tindrem companyes i companys, fundades raons, bones raons, per a confiar que l'anarcosindicalisme seguirà constituint, com ja ho va fer en el passat, un desafiament, un desafiament de primer ordre i un problema molt seriós per als poders econòmics i polítics establerts.

* Text de la intervenció de Tomás Ibáñez el 17 de Desembre 2010 a Barcelona, dins els actes de Clausura del Centenari de l'anarcosindicalisme organitzats per la CGT i la Fundació Salvador Seguí.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció