Aquesta no és la meva guerra

Santi va prendre consciència de cop i volta, sobresaltat. Estava a casa. Va trigar encara un instant a descobrir el motiu de la seva alteració. El telèfon mòbil sonava.

Si?

Hola bon dia el meu nom és Raúl i el truco de...

Va penjar. Les seves pulsacions anaven baixant a poc a poc, va mirar el rellotge de la tauleta de nit, les 09:24. Es va aixecar i va anar a la cuina sense massa ganes. Des que l'havien acomiadat feia ja un mes, s'havia promès no entrar en espirals que agreugessin aquesta situació: no aixecar-se cada vegada més tard, no beure durant el dia, etc. Era conscient que havia de respectar certa autodisciplina per a no caure en dinàmiques perilloses, havia quedat molt tocat anímicament després de l'acomiadament i es coneixia de sobres.

Tot eren dubtes, havia fugit mentre va poder de les hipoteques, però viure sol a Barcelona era una font de despeses que no sabia quant temps es podia permetre en la seva nova situació. Situació que, tristament, es podia allargar bastant.

De camí a la cuina va tornar a reviure el moment, altra vegada. En el menjador de l'empresa al voltant de 50 persones, i davant, els representants de l'empresa i dos representants sindicals:

Després d'uns duríssims dies per a tots, hem arribat al millor acord possible.

Com recordava el dia que aquell personatge que ara parlava es va presentar amb un pin d'un arxiconegut sindicat en la solapa, repartint bolígrafs promocionals i somrient a tot el món, a pesar que sabia que no li queia gens bé a la major part dels receptors de bolígrafs:

Aquest divendres són les eleccions sindicals, recorda't de mi.

Santi recordava perfectament, el que ell mateix havia dit aquest dia durant el menjar:

Aquest ens ha de representar, doncs estem bé. Que collons farà aquest per nosaltres?

Tots van riure.

Doncs sí que havia fet sí. Havia pactat el seu acomiadament per uns quants milers d'euros, i havia somrigut lleument al llegir el seu nom en la llista d'acomiadats. Quin cabró. Com sabia tot el que hauria fet per ficar-lo a ell en la llista. Ho sabia de sobres, fins i tot li estranyava que ho hagués aconseguit. Santi era, objectivament parlant, un dels millors treballadors de la fàbrica. No donava problemes, tenia la quota de reparacions més alta des de feia dos anys..., el seu únic pecat havia estat dur-se rematadament malament amb el fotut representant sindical i cridar-li en un menjador a vessar de gent que era “un espabilat que es demana les hores sindicals per a anar-se a veure el futbol”.

Després d'aquell incident havia vist l'odi en els seus ulls quan es creuaven, però li donava igual. Li donava exactament igual fins a feia tot just un mes. Després de l'incident del menjador, Sandra se li havia acostat:

Quina raó tens. -Va deixar passar uns segons-. Saps que estem intentant fer un grup per a presentar-nos en les pròximes eleccions? Per un sindicat que no sigui un niu de vividors professionals amb maletí, ja saps.

Sí, ja m'han dit.

Podries presentar-te amb nosaltres, ho faries bé. La gent confia en tu, els caps et respecten...podries provar.

No va amb mi. Passa'm el sucre.

Doncs necessitaríem que gent com tu s'impliqui si volem que surti aquesta colla de vividors sindicals i entri algun de nosaltres per a intentar donar una mica de canya, perquè qualsevol dia ens fotran bé.

Sandra, -Santi va donar un glop al cafè i va somriure- em caus bé i em fio de tu. Però aquesta no és la meva guerra.

* Alvi és afiliat a la CGT Barcelonès Nord. Relat publicat al núm. 131 de la revista Catalunya.