Aquesta Vaga Social

La Vaga General del 29-S ha obert almenys tres vies de conflicte, que es constitueixen en tres expressions d'insurrecció i rebel·lia anticapitalista.

Primer, s'ha consumat el divorci del sindicalisme reformista i institucional amb les seves tradicionals bases socials: classe mitja salaritzada i classe obrera estable i qualificada.

Segon, ha eclosionat amb un protagonisme rellevant i singular, una joventut aturat i precaritzada, no adscrita en general a organitzacions sindicals, però sí organitzada - i molt ben organitzada en general- en les múltiples xarxes socials.

I tercer, el sindicalisme combatiu i de base en l'àmbit pròpiament laboral ha ocupat amb una capacitat de lluita, de coordinació i d'empenta, l'espai real del conflicte en els polígons industrials, en els piquets, en les empreses, abandonat pels sindicats institucionals en pro del màrqueting mediàtic.

Cert és que aquests tres fenòmens s'han expressat especialment en la grans ciutats de l'estat, i escassament en la petites. I també sembla cert que això no és capaç de configurar-se una força encara suficient per a esfondrar les polítiques antisocials en marxa. I no obstant això, el descrèdit del sindicalisme institucional, l'ocupació del carrer pels moviments socials, i les àmplies aliances que emergeixen en la lluita del sindicalisme combatiu, són les vies més prometedores per a mantenir en el temps, de forma sostinguda, i amb salts puntuals (una altra vaga general, vagues sectorials, vagues per territoris, potser vagues de solidaritat) un conflicte obertament anticapitalista contra un estat i un capital que semblen estancats i inamovibles.

Cuidar i ampliar les complicitats dels moviments socials antisistema amb el moviment sindical anticapitalista, i especialment amb l'anarcosindicalisme; sentar bases de diàleg i lluites comunes entre les diferents sensibilitats anticapitalistes del propi moviment sindical ; i comprometre de formes més tangibles i imaginatives a l'ampli sector crític del món de la cultura i de la creació de saber; haurien de ser les tasques urgents i necessàries que en el procés de l'acció han d'emprendre's.

En aquest sentit, potser una de les tasques principals sigui generar un ampli i extens dispositiu de propaganda i difusió entorn de les idees : les conseqüències a curt i llarg termini de les mesures antisocials, la legitimitat de la rebel·lia i la resposta social, la recerca de la dignitat individual i col·lectiva, el no perdre drets per a seguir guanyant-los, l'autogestió com alternativa, el decreixement com benestar, etc.

Segueix sent preocupant com amplis sectors populars no tenen una mínima idea del que impliquen les mesures antisocials en marxa. I no és vàlid apel·lar al caràcter desregulat de moltes de les contractacions actuals, com si la crua realitat d'aquestes justifiqués les de la reforma laboral.

La CGT té molt que aportar i dir en aquest camí, doncs la seva lluita és la mateixa que la dels moviments socials contestataris i la mateixa que des de perspectives anticapitalistes s'expressa en altres organitzacions sindicals de base. Això sí, amb l'ideal vermell i negre sempre en alça.

Aquesta és la quarta via del conflicte que de forma encara desigual en cada lloc s'ha obert també amb el 29-S : l'embranzida i l'auge de l'anarcosindicalisme, en les seves diverses manifestacions organitzatives, com expressió total i coherent d'una altra forma de fer i construir altra societat: llibertària, igualitària i ecològicament sostenible.

Acaba de començar sens dubte un nou cicle de lluites i conflictes. I el nostre deure és mantenir la tensió social.

Antonio Carretero "Carter"