Aquests desbordaments i aquestes creativitats
La realitat de maig ens ha ofert tres ‘espanyes’ diferents:
Una que creu haver ressuscitat: la de la ‘derechona’ amb els seus mitjans de TV, premsa, PP, etc, que senten que manaran més. Numèricament no són més d'un terç de la població del país, i fins i tot en diversos llocs han baixat electoralment.
L'altre terç electoral s'ha desplomat amb el PSOE i IU –que tot just ha recollit una petita part del “no ens fallis” a ZP– i amb els sindicats que signen el que sigui. Aquest terç dona la culpa a la crisi financera i gairebé tot ell no veu altres possibilitats d'acció que les electorals.
Però està l'altre terç de desencantats o d'indignats que ha fet emergència tant en les votacions com en les places. Es veu en les abstencions, vots nuls i en blanc, i en el vot a favor d'algunes formacions unitàries radicals. Té una explicació possible per les mobilitzacions que es venien succeint fins que ja han saltat de les places als mitjans, obertament convertint-se en factor polític.
No convé enganyar-se sobre les possibilitats de transformació de la societat. Estem molt millor que abans de maig, però l'ona mobilitzadora encara ha d'organitzar-se i donar batalles concretes i de fons perquè es mobilitzi la majoria de la societat.
El bo és el que ja anem aprenent col·lectivament: que el camí no és prioritàriament electoral –almenys mentre la llei sigui bipartidisme imperfecte–, que és millor no convocar amb sigles i amb liders, que la indignació s'imposa sobre les discussions de programes –socialdemòcrates, decreixement, etc– i per sobre de les ideologies; la gent reclama ser escoltada “des de baix” sense que li donin la xerrada sobre tal o qual teoria.
Qui optin per tractar de rendibilitzar de forma electoral aquest descontentament en clau de partit sembla que no han entès res. Tret que es creés una opció unitària no partidista per a canviar la llei electoral i per a algun objectiu concret –un referèndum contra les retallades–, no sembla que el camí electoral tingui molt aspecte de canviar.
El camp del que s'està fargant està més a desbordar als moviments socials tradicionals –sindicats, associacions, etc.– per a llançar-se a una acció política unitària i amb noves formes organitzatives. Doncs fins i tot la bona idea-força de Democràcia Real Ja, també ha estat desbordada. Potser s'està construint Democràcia Real des de baix, donant més pes a la forma d'assemblees, comissions i grups de treball, descentralitzats, i amb procediments participatius de pujada i baixada de la informació constants.
Els ‘grups motors’ que ja es venien movent ara han tingut l'ocasió d'autoorganitzar-se en xarxes d'assemblees. Estem sent desbordats i estem aprenent. És un bon indicador de la creativitat social d'aquestes experiències i del lluny que poden arribar. Encara queden reptes, doncs les mobilitzacions estan només començant i el poder social encara ha de quallar amb la seva autoorganització.
Hi ha dues preguntes claus. D'una banda les accions que es promouran i que simbòlicament desbordaran al seu torn a la presa de les places. En les assemblees s'haurien d'estar discutint iniciatives que mostrin qui són els enemics i què és el primer que ens indigna. No solament un programa de punts reivindicatius, sinó com cridar als dos terços de la població per a mostrar la indignació general. I per a això, l'altra pregunta és com coordinar-se totes les ciutats de forma àgil per a la presa de les principals decisions. Les noves formes de ciber-democràcia haurien de poder combinar les assemblees cara a cara i la coordinació sense caps entre localitats.
* Article de Tomás R. Villasante, activista i professor de la UCM, extret del núm. 152 de la revista Diagonal