Ara és demà. A propòsit d’allò que anomenen alguns ‘la governança del sistema educatiu’

A finals del curs passat el sistema educatiu va rebre la batzegada d'escola nova 21. Ja la vam criticar. De fet és una proposta essencialment metodològica que jerarquitza escoles i que apunta necessitats organitzatives, de vegades, inquietants pel fet que es descontextualitzadora. Ja vam dir que no s'hi definien unes competències clares, dirigides al desenvolupament integral de les persones. A més, també tendia a jerarquitzar els professionals i a ignorar els drets de les persones treballadores. (Veure Catalunya nº 186).

En aquest moment ha començat un debat més global que inclou l'organització del sistema, és a dir, els principals punts clau d'allò que anomenen alguns 'la governança del sistema educatiu'.

El corpus del debat s'ha organitzat per experts a partir de cinc ponències. De fet s'organitza des del Consell Escolar de Catalunya (l'autor de la primera ponència n'és el president), sembla ser que a petició del Departament d'Ensenyament. Val a dir que aquest òrgan és consultiu. Tanmateix les seves decisions poden ser importants, encara que no sempre. Per exemple va resoldre en contra de l'actual decret de direccions.

Convé, però, saber que els representants de l'escola pública estan en minoria, essent que hi ha representants de la patronal, de l'escola privada, i de l'administració.
A partir d'aquestes ponències s'organitza un debat a diferents nivells (organitzacions i entitats, escoles...), i una comissió en va recollint les propostes.

Què és?

Les cinc ponències que aborden els següents punts:

1.-Els Pilars del sistema educatiu (Lluís Font). Aquest punt fa un repàs de les bases històriques i actuals del sistema educatiu català no universitari. De fet l'encara cap a reptes no assolits del tot, com ara l'equitat, la inclusió, els problemes de competències entre centre, ajuntaments i generalitat, i el paper que hi han jugat els plans d'entorn, la formació d'adults... També el paper actual de la família, i l'adaptació al plurilingüisme i a l'entorn digital.

2.- L'arquitectura del sistema educatiu. Reflexions i Propostes (Joan Mateo). A partir de l'evolució cap a la societat del coneixement (societat en canvi continu) proposa un canvi de paradigma més educatiu (flexibke?), tenint en compte factors com la globalitzacio, la mobilitat (plurilingüisme), innovació i recontextualització del dret a l'educació. Acaba proposant una estructura nova del sistema.

3.- El centre educatiu (Francesc Pedró). Fa un seguit de propostes per augmentar l'eficàcia dels centres a partir del lideratge pedagògic com a peça essencial. Reflexiona sobre l'autonomia de centre i sobre l'autonomia professional.

4.- El professorat (Miquel Martínez). Replanteja el tipus de docencia necessària i la formació del professorat: Quin curriculum ha de seguir en la formació inicial, la formació permanent, com accedir a la funció docent...

5.- L'alumnat (Neus Sanmartí). Teoritza sobre com s'aprèn i quins factors influencien en l'aprenentatge (imitació, experimentació de vivències, gestió d'emocions i motivació, interrelació i cooperació, estratègies cognitives, els llenguatges, l'autonomia. Qüestiona si tothom ha d'aprendre el mateix i de la mateixa manera.

Que proposa?

Com sempre, el contingut és extens i complicat, com no pot ser d'una altra manera. Tanmateix hi ha idees que potser cal resaltar:

Hi ha el rerefons de la necessitat d'adaptar el sistema educatiu a les necessitats de la nova societat. Això vol dir que a partir de la realitat actual de doble xarxa d'escola pública i concertada, calen canvis organitzatius.

Hi ha algunes idees clau (de segur massa simplificades) que podriem ressaltar:

1.- El sistema està bé com està pel que fa a la doble xarxa, i en tot cas cal igualar els recursos (en favor de la concertada) per millorar l'equitat.

2.- Els canvis han de ser de contingut i metodològics, fonamentats en bases psicopedagògiques i orientats al plurilingüisme (sobretot l'anglès), l'us de les TIC, l'autonomia de l'alumne...

3.- Per a realitzar els canvis metodològics calen canvis organitzatius:
Pel que fa a la formació dels docents i el seu paper.
Pel que fa a l'autonomia de centre i la presa de decisions de les diferents instàncies locals i estatals.
Una gestió fonamentada en el lideratge pedagògic.
Una nova organització de les etapes d'aprenentatge (o educatives): cobertura universal des dels 2 anys, educació obligatòria dels 5 als 18 (primària de 5 a 11, secundària fins als 15 -1r. Grau-, i fins als 18 -2n.Grau-, aquesta més diversificada (batx. i FP). I proposa definir uns centres dels 2 als 15 anys, i uns altres de 15 a 18.
Una avaluació externa amb un paper important orientada cap a la millora de la funció docent i de l'alumnat.
Tot i que en alguns moments es parla sobre la participació de l'alumnat en la propia avaluació, i del lideratge compartit entre el professorat, així com de la necessària cohesió d'equips, hi veiem una forta tendència tecnocràtica en el seu conjunt. Fins i tot hom parla del paper de la comunitat educativa i de la necessitat de la participació activa. Tanmateix no hi apareix el concepte clau: democràcia.
Els tics ideològics hi són, tal i com apareixen en qualsevol platejament educatiu i de sistema.

Un parell d'anècdotes:

En la primera, referent a la nostra història, es cita Alexandre Galí (Pedagog catòlic). També es cita el CENU, però sense esmentar que la gran tasca del CENU fou precisament la d'escolaritzar , de forma pública i universal, una gran quantitat de nens en un moment en que les escoles religioses havien estat embargades en pro d'una educació racional.
No es cita Ferrer i Guardia.

En la segona cito textual: “el docent ha reconèixer que el servei educatiu i el dret dels alumnes i les famílies a una educació de qualitat està per damunt d'altres drets professionals”. I és que al llarg del text es denota una major exigència vers els docents. Però en cap cas es toca el dret laboral (ni dels docents ni dels futurs alumnes) ni les diferents disponibilitats dels docents al llarg de la seva vida professional.

Tanmateix un projecte educatiu es defineix també per les mancances. El fet de la segregació escolar, la segregació dels barris, l'estructuració de l'economia amb pèrdua de drets laborals, el sexisme, l'educació adoctrinadora religiosa, la necessitat d'un desenvolupament integral... tot plegat si es toca es fa sense aprofundir en absolut. No es planteja el paper transformador que pot tenir el sistema educatiu. Més aviat es justifica una organització per la necessitat d'adaptar-se a un món més economicista i tecnocràtic. No hi ha una crítica profunda ni s'acaben de definir unes competències al servei del desenvolupament integral de les persones i de les comunitats.

En definitiva, com que es tracta d'adaptar el sistema a la nova societat podem concloure que el projecte esbiaixa cap al liberalisme.

Quant costaria i com es gestionaria?

Relitzar les propostes que s'hi exposen no és tasca fàcil. De fet caldria una inversió econòmica important només per adaptar materials, infraestructures i centres.
A més caldria canvis en la universitat que no sabem si està en condicions de fer-los. Ens referim a canvis profunds en la formació docent. Per exemple, un any de pràctiques tutoritzades... l'alumne que fa les pràctiques cobraria? Acabaria fent substitucions?

Uns estudis llargs amb dedicació al 100% implicaria que només les persones amb famílies solvents hi podrien accedir. No és només pagar la matrícula (becada o no) sinó la impossibilitat de treballar i de mantenir-se.

El projecte tampoc explica que la optativitat vol més diners, més recursos, més professorat. És més, fer front a l'alumnat amb més dificultat pot requerir de programes de col.laboració amb l'entorn abans dels 15 anys. Sobretot si es vol fer de forma no segregadora.

La proposta sembla una carta als reis (incloent-hi alguns punts que no voldriem per nosaltres).

Finalment, Ara és Demà, qüestiona la mateixa Llei d'Educació de Catalunya (LEC). Ja se sap que els reis no ho porten tot quan les cartes són massa extenses. Potser el sector més tecnòcrata i liberal aprofitarà l'actual debat per a imposar-nos tot allò que, a l'hora de pactar la LEC, no van poder fer valdre.

Quina postura prendre?

Hi ha un consens ampli que reclama una educació catalana, pública, laica, de qualitat, coeducativa. Ho podem extendre amb les idees de igualitària i democràtica. I per tant intercultural d'actitud i comunitària en la gestió. Que acompanyi un desenvolupament integral de les persones.
Estem lluny d'aconseguir-ho.

Alienacions culturals i econòmiques ens fan enfrontar-nos a desigualtats socials dins les aules i entre escoles. Agreugen els dèficits de molts alumnes amb dificultats especials. Ens confonen davant de funcionaments sexistes.

I si volem referents internacionals recordem l'informe Delors (UNESCO): 'Aprendre a ser, aprendre a conviure, aprendre a fer, aprendre a aprendre'.

La proposta fa alguns apunts cap a alguns d'aquests punts, però de forma poc aprofundida i esbiaixada.

Tot el que no sigui afrontar la realitat que tenim per reconduir-la cap un desenvolupament de les persones, en comunitat, de forma democràtica i igualitària i sense alienacions, per nosaltres és una pèrdua de temps.

Això sí, podem aprofitar qualsevol forum, qualsevol qüestió, qualsevol pregunta i qualsevol situació per clarificar el nostre debat i reivindicar una escola per a tothom.

Més informació:
http://consellescolarcat.gencat.cat/ca/consell/descripcio/
http://consellescolarcat.gencat.cat/ca/consell/membres/
http://consellescolarcat.gencat.cat/ca/consell/organigrama/
https://issuu.com/cgtcatalunya/docs/catalunya186
http://consellescolarcat.gencat.cat/ca/araesdema/activitats/#FW_bloc_c0f91892-895e-11e6-aa5c-005056924a59_1

* Josep Riera és Secretari de Formació de CGT Ensenyament. Article publicat al núm. 190 de la revista Catalunya