CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Arcadi Oliveres: “La pedagogia política hauria de ser el primer objectiu dels i les acampades”

Divendres, 17 juny, 2011
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Arcadi Oliveres, activista, inspirador, altermundista i un entregat com pocs, defensa el 15M i el posterior moviment assembleari. Des de la seu de Justícia i Pau, al costat de Pl. Catalunya, tot sentint el batec de la revolució, reflexiona sobre l’extraordinari fenomen que ha arribat per no marxar.

Les darreres setmanes, la desafecció per la classe política ha culminat en la creació de diferents moviments coordinats que han dit prou. A aquest grup inicial de persones joves que van sortir al carrer per fer front a les múltiples crisis que estem vivint i trencant l’estereotip instal·lat de passivitat, se’ls han sumat grans i petites. Són moltes les persones afectades pel sistema què volen passar a l’acció. Arcadi ens dóna el seu punt de vista sobre algunes preguntes que ens estem fent aquests darrers dies.

Com podem sumar més gent al moviment 15M, acampades…?

Hi ha una gran contradicció entre un grup de gent d’ avantguarda que està a Plaça Catalunya dient que vol fer coses, i molt interessants, i una massa crítica de gent que fa 15 dies va votar majoritàriament a tres partits: PP, PSOE i CiU. I aquests volen fer exactament el contrari del que diuen els acampats. Això significa que falta molta pedagogia política, i per a mi això vol dir que el primer objectiu dels i les acampades hauria de ser aquest i començar a intervenir davant el govern quan la gent estigui disposada a fer-ho. Si només una minoria d’un 1% demana canvis els polítics no fan cas, però si aquests veuen que hi ha molta gent que comença a prendre consciència i reivindica coses, al final han d’escoltar.

Al seu entendre, quins haurien de ser els següents passos a seguir?

De moment cal aixecar el tenderol de Plaça Catalunya que jo penso que ja ha madurat massa. Crec que va ser molt encertat el fet que l’acampada tornés a agafar empenta quan Puig va voler desallotjar i que es mantingués dos o tres dies més. Però ara crec que haurien de pensar: “és moment d’anar a Sants, a Horta, a Sarrià, a Gràcia, etc”. De fet el moviment ja està estès a Reus, Cornellà, Terrassa i altres ciutats. “I quan acabem de Terrassa ens anem a Vilacavall i després anem a no sé on,...” I a la llarga aconseguirem que tot el teixit social pugui donar una resposta. Jo penso que ha arribat el moment de la capilarització total i deixar els centres neuràlgics, que mai els hem d’abandonar el 100% perquè igual d’aquí a dos mesos ens podem tornar a trobar a Plaça Catalunya.

Aquesta tasca a pobles i barris sobretot ha de ser pedagògica, es tracta de canviar la mentalitat de la gent i fer-los veure el seu consum exagerat, etc. I ara és molt atractiu perquè amb el bon temps la gent es pot reunir i parlar amb els altres. I que a més les xarxes socials ho faran progressar molt, no hi ha dubte, però també cal parlar amb la gent, poder tocar-la… I això les acampades ho han permès molt.

Després de fer pedagogia, investigar, discutir… quan ja tinguem molta gent convençuda, llavors cal fixar cinc o sis prioritats, no massa, per lluitar: dació de la hipoteca, iniciativa legislativa per una nova llei electoral, les pensions…, el que sigui. I després poden haver altres grups que facin accions concretes amb altres temes més específics.

Què hauríem d’aprendre de moviments socials anteriors?

És difícil perquè cadascun té unes característiques diferents però crec que el primer que hem d’aprendre és que totes aquestes campanyes han servit per mentalitzar a la gent. Per exemple, quan va començar la campanya pel deute extern a finals dels anys 90 ningú sabia que era, i ara ho coneix pràcticament tothom. Es rebaixarà o no, però és un dret adquirit. Fa 20 anys ni tan sols es coneixia però la FCONGD va fer un gran treball de conscienciació. Per tant, penso que el que cal fer són formacions directes, perquè ens ho diu l’experiència.

Una altra experiència que ve de moviments anteriors, és l’evidència que al poder no li agrada la democràcia. Quan van arribar les mobilitzacions pel deute extern les van prohibir, quan arriben les acampades les prohibeixen… Però una cosa és el fet que el poder mai és amic de la democràcia, la participació, la llibertat d’expressió, ni dels referèndums, i una altra cosa és que totes aquestes accions sí serveixen per generar opinió pública i que de vegades hi ha victòries. Per exemple, amb el tema del 0,7%, als anys noranta hi va haver acampades a Madrid i Barcelona, no s’ha aconseguit el 0,7 però ha entrat a l’agenda de la Generalitat i també s’ha aconseguit que els mitjans en parlen.

Quin rol haurien de tenir les ONG?

Les ONG han fet un paper bo fins ara, el de deixar fer, i crec que això és positiu. Però seria bo que d’aquí a gener hi hagués una certa convergència entre aquest moviment, les ONG i el Fòrum Social Català que estem posant en marxa. Però jo no em veig capaç, i no crec que ningú d’aquesta casa ho hagi fet, d’anar a una reunió a l’assemblea de Plaça Catalunya i dir “nois, veniu al fòrum social”, per tant, no sé de quina manera s’hauria de fer, però tinc la intuïció que seria bo. No podem allunyar-nos tampoc perquè estem en una lluita comuna.

Ara bé, caldria explicar-los un dia en detall a l’assemblea en què consisteix el Fòrum Social Mundial, preguntar-los si hi ha voluntaris que vulguin participar i fer-los veure que estem exactament en la mateixa línia. Per exemple, des de fa més d’un mes diferents entitats s’estan manifestant per demanar que no es retallin pressupostos socials, en el fons estem fent el mateix. Però el que passa és que algunes persones tenen un caràcter més anarquitzat, que jo admiro, i és més difícil de convèncer-les. I al final podem patir el perill que té l’esquerra, la divisió. I com que la dreta sempre té el mateix Nord que és la cartera, nosaltres demanem les mateixes coses però de forma separada i ells mentrestant retallen.

Al seu últim llibre, Aturem la crisi, ens dóna receptes molt clares. Ara tots i totes en tenim ganes, amb què podem començar?

Déu n’hi do les coses que podem fer com a ciutadania per començar, moltes coses canviarien el dia que cadascú decideixi passar a l’acció i…

>>vagi a la seva oficina d’estalvis a preguntar al director o directora el perquè la caixa està fent la bestiesa de deixar de ser una institució amb finalitats socials per convertir-se en un banc. I al final arribessin 200 directors a la seu de Diagonal dient que ja estan mosques perquè centenars de persones els estan preguntat el mateix, potser llavors es començarien a plantejar què cal fer.

>> vagi a la seva caixa o banc a dir que no vol tenir més fons de pensió perquè això suposa fer-lo còmplice d’inversions especulatives.

>> retiri els comptes corrents dels bancs convencionals i els comenci a posar a la banca ètica, encara que no fossin tots.

>> comenci a fer objecció fiscal en la declaració de la renda contra la despesa militar dient que no vol pagar diners a l’exèrcit.

>> deixi de ficar els peus al Corte Inglés per ser una empresa explotadora i impresentable que ven amb tots tipus de trampa.

>> quan necessiti comprar un llit, en lloc d’anar a Ikea, esperi fins el dia de recollida de mobles al carrer.

>> difongui entre el seus amics, parents o veïns d’escala que la immigració és un tresor, i que el racisme que fan alguns significa abusar de la bona fe de la gent i que és una mentida podrida.

I a nivell col·lectiu, els sindicats haurien de començar a predicar coses que no han predicat mai: la reducció de la jornada laboral, que és la única sortida davant de l’atur.

També s’haurien d’articular més grups de pressió, com ja s’ha constituït un grup d’afectats per la hipoteca per exigir la dació en pagament, és a dir, que l’entrega de la vivenda sigui suficient per saldar el préstec hipotecari amb l’entitat financera.

* Entrevista realitzada per Laura Sancho / Canalsolidari.org

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció